Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Catalunya David Nel·lo Escriptor i traductor

David Nel·lo: «El cúmul dels mortals es crea personatges»

EntrevistaL’autor guanyador de l’últim Premi Sant Jordi amb ‘Les amistats traïdes’ presenta un relat d’ambicions i un preu a pagar per assolir l’èxit. El seu ha estat «bastant horrible, amb la pitjor Festa del Llibre de la història»

GLÒRIA AZNAR

Whatsapp
El novel·lista i traductor David Nel·lo a Barcelona. FOTO: Ariadna Arnes

El novel·lista i traductor David Nel·lo a Barcelona. FOTO: Ariadna Arnes

David Nel·lo (Barcelona, 1959) és autor d’una quarantena de títols. Durant cinc anys va viure a Tarragona i fruit d’aquella època, la trama de l’obra L’Albert i els menjabrossa transcorre a la ciutat. Una novel·la destinada als més joves, la primera d’entre les moltes que l’escriptor ha publicat. Així mateix, és traductor de l’italià i de l’anglès, entre d’altres de les sèries de Geronimo Stilton i els Diaris de Greg. Enguany s’ha alçat amb el Premi Sant Jordi amb Les amistats traïdes (Enciclopèdia Catalana i Òmnium Cultural), una història d’ambicions i de relacions humanes, amb un misteri i un obscur pacte, tot plegat amb el cop d’Estat del 23-F i la Barcelona olímpica com a teló de fons.

A ‘Les amistats traïdes’ plasma les seves dues professions.

Diria que fins a cert punt encarno els dos personatges, tant el del Salvador Togores com el del Bachtel. Evidentment hi ha moltes diferències, però hi ha parts importants de mi en tots dos.

Fins a quin punt es troba la petjada del traductor en una obra?

Qualsevol llibre traduït agafa una mica de color de la llengua d’arribada. Però malgrat que no és el mateix una traducció meva que la d’una altra persona, crec que el traductor ha de ser invisible, en el sentit que ha de poder fer que se senti la veu de l’autor original.

Això seria molt important per al Bachtel.

Exacte. Però quan ell explica la seva història com Les mil i una nits és com una interpretació de la seva vida i el lector se la pot creure o no. Ell vol passar a la posteritat amb aquesta espècie de vida super extravagant i això és una de les reflexions de la novel·la. En el sentit que Bachtel es construeix el personatge, però el cúmul dels mortals també ho fa, encara que això va molt en funció de la vida pública.

És una crítica al sector editorial?

Més que una crítica són una sèrie de reflexions sobre el procés creatiu, com quan després del pacte Bachtel escriu i no entén què li passa. Tal com ho explica ell és extravagant, però qualsevol persona que hagi escrit i que de cop i volta vegi que està inspirada, és veritat que sent aquesta sensació estranya que sembla que no ho controli. Com si fossis una antena que rebessis una espècie d’informació que vola pel cosmos.

De fet, vostè es pregunta fins a quin punt una obra és totalment de l’autor...

Exacte i torno a insistir. A la novel·la està portat fins a les últimes conseqüències, però és veritat que en un sentit més pragmàtic, tu pots tenir la idea, aquesta pot venir de fora, després la pots elaborar... Hi ha moltes influències.

Vostè la va rebre del seu germà Dani, el músic.

Ells anaven de bolos i van imaginar-se el joc de què estarien disposats a fer per aconseguir un objectiu determinat. I si ho penses bé, és una idea com el món. El doctor House que es ven l’ànima o El retrat de Dorian Grey, per ser sempre jove. I a mi em va despertar l’espurna que el Dani m’expliqués aquesta anècdota.

El pacte del Bachtel, del que no podem parlar per no aixafar la guitarra al lector, és una mica surrealista.

Ara, amb tot el que està passant tan estrany al món no el veig tan surrealista. Al capdavall, a la novel·la només li passa a una persona.

En temps de Tejero.

Vaig escollir el 23-F perquè van ser 48 hores estranyíssimes, en les quals no sabíem què passaria al país i per tant, tota la percepció estava molt alterada. Com a novel·lista, si vols que passi una cosa inversemblant és un bon moment situar-la justament en una situació així. Bachtel s’aixeca al matí i dubta si ho ha viscut o s’ho ha imaginat. Aquesta contraposició de la realitat, també amb la Barcelona Olímpica, m’anava bé amb l’argument perquè eren dues coses molt diferents.

Vostè faria un pacte similar?

No. Però és irònic i divertit, sembla còmic haver guanyat el Premi Sant Jordi de novel·la amb Les amistats traïdes. Després, un cop el vaig guanyar vaig pensar en si hauria de pagar algun preu. I de fet, he hagut de pagar un preu bastant horrible i és que sent el guanyador, he viscut el pitjor Sant Jordi de la història. Crec que mai a la vida ningú ha tingut un Sant Jordi tan deslluït com el d’enguany. És tremend.

Va arrossegar vostè a tots els escriptors.

Sí. Però dit això, el fet d’haver-lo guanyat ningú me’l treu. També un cert reconeixement i molta tranquil·litat econòmica almenys durant els dos anys vinents, perquè també vaig rebre el Premi Edebé de Literatura Infantil. Però no haver pogut tenir aquest contacte tan interessant i tan bonic amb els lectors, sí que és una pena. Queda la pometa de l’esperança del 23 de juliol.

Gairebé tothom pot tenir amistats traïdes com les del protagonista.

El més terrible és que en Bachtel tenia una amistat molt íntima amb el pare del Salvador i la va descuidar. És una traïció trista perquè no és gens volguda, no és gens maquiavèl·lica. Al revés. És per negligència. I amb ell li sap molt de greu. Sovint passa que de cop i volta arriba l’onada d’èxit i de fama i se t’emporta pel davant. A més a més, si fem cas del que explica, ell tampoc no podia compartir certes coses del que li van passar i s’aparta d’ell precisament per això. Perquè la base de qualsevol pacte és que és secret. D’una altra manera no funcionarà. Això és evident.

L’escenari principal, les residències de traductors, són reals?

Sí. I aquesta és clavada, amb un altre nom i unes altres característiques, a una a la qual he anat durant cinc anys a Suïssa i que va ser una mica part de la font d’inspiració. Allà el petit Togores amb el Bachtel saben que tard o d’hora s’hauran de veure perquè en total hi ha deu u 11 traductors i és un lloc que està a la muntanya, aïllat de tot. Tant és així, que el traductor de la novel·la al castellà, Carlos Mayor, obra que sortirà a l’octubre, va dir que al·lucinava traduint-la perquè ho podia veure exactament, ja que ens havíem conegut allà. És molt divertit per a ell imaginar-se tota l’escena i veure-ho tan clarament.

Acostuma a tenir contacte amb els traductors de les seves obres?

Algunes vegades sí.

Li agraden els diccionaris?

Tinc una relació una mica diferent, com suposo que li passa a tot escriptor i traductor. Els de paper són més bonics, m’agraden molt més, però els diccionaris en línia són més ràpids, no hi ha comparació. És cert que cada vegada m’he anat aficionant més. De vegades, fins i tot és aquesta cosa de buscar una paraula que ja saps, per estar absolutament segur. Jo crec que un es torna una mica boig amb els diccionaris.

Temas

Comentarios

Lea También