Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

El Procés cotitza a totes les campanyes

Missatges electorals Sembla que tot girarà en clau plebiscitària sobre consolidar la unitat d’Espanya o reafirmar la república catalana

Antoni Batista

Whatsapp
La polèmica de les pancartes, símbol del processisme a les eleccions. FOTO: EFE

La polèmica de les pancartes, símbol del processisme a les eleccions. FOTO: EFE

«¿No querían un referèndum? Referéndum el 28 de abril en las elecciones generales». Pablo Casado va deixar anar aquesta frase a Málaga. L’esment del referèndum ‘il·legal’ -l’adjectivació convertida en epítet pels seus detractors- com a manifestació més extravertida del Procés, evidenciava que d’una manera o d’una altra el Procés cotitza a totes les campanyes electorals. 

La resurrecció virulenta del ‘problema catalán’ l’ha posat als programes amb un traç tan gruixut, a vegades més de pintada que de raonament, que sembla que el flamant líder del PP tingui raó, i tot girarà en clau plebiscitària sobre la consolidació de la unitat d’Espanya o la reafirmació de la república catalana. Entre una unitat sòlida i una independència gasosa, les líquides candidatures legislatives d’abril i europees i municipals de maig estructuraran les seves consignes i tuïts en manifesta absència de discursos superiors a 280 caràcters. 

El tripartit andalús que busca ser trifàsic a Espanya funciona bé amb un missatge contundent sobre Catalunya, parlen a vegades d’una aplicació de la Constitució com si fos un codi penal. Ben lluny del seu esperit inicial, que era civil i cívic, garantista i inclusiu, i la redueixen a l’article 155, el més restrictiu dels drets autonòmics, que en definitiva haurien de ser el millor antídot contra la malura que malden per combatre. S’haurà de veure com funciona un programa tan punitiu fins i tot de cara al votant conservador però no d’extrema dreta, a la vista ja d’algunes discrepàncies d’històrics d’aquell PP català que apel·lava al seny i tendia al centre. 

Al pol oposat de l’hemicicle, l’independentisme més radical, de procedència clàssica de pinça entre essencialistes de dreta i d’esquerra, deixa créixer al seu voltant trols que destil·len per les xarxes un antiespanyolisme similar a l’anticatalanisme del ‘a por ellos’ o ‘en este establecimiento no se sirve a catalanes’ que censuren als contraris. Referir-se al castellà com a ‘llengua de l’enemic’ és canviar de signe els menyspreus del català que tan sovintegen a l’espanyolisme més ranci, i fa venir basques a la terra del gran Salvador Espriu que, amb l’autoritat moral del poeta nacional, va proclamar que les llengües no delinqueixen, i que estimava tant el Quixot que una de les últimes coses que va fer va ser programar un viatge seguint la seva ruta, que dissortadament la ‘Dama’ –com ell es referia a la mort—li va impedir. Certament són precioses les traduccions dels seus poemes al castellà, de diversos autors, amb una versió canònica de ‘La pell de brau’ que va fer un altre gran poeta, José Agustín Goytisolo. 

Cap d’aquests dos extrems, de moment, exposa però cap programa de govern destinat a millorar la qualitat de vida dels ciutadans que també paguen per això les nòmines dels polítics: les secrecions ideològiques exciten passions però no resolen els grans problemes de les persones, que van a legislatives i municipals, i les relacions entre nacions i l’agressió del planeta que es ventila a Estrasburg. És possible que revifi doncs una política de centre, operatiu més que estrictament polític, que també, i que creixin a les urnes partits que expliquin què faran amb la quotidianitat i que busquin l’harmonia per damunt de la dissonància i l’estridència. 

Les secrecions ideològiques exciten passions però no resolen els problemes de la gent

El PNB despenjant-se de Puigdemont ha fet un pas en aquesta direcció. Potser també per això, les enquestes albiren bons resultats al PSOE i a ERC,  i una posició estable a l’esquerra dels Comuns, que va néixer a la grega i s’ha moderat a la grega per l’inexorable força d’atracció de l’imant institucional: Colau PAH, Colau alcaldessa. Si a aquests elements hi afegim el vot de la por al feixisme que s’ha tret l’embós, i la divisió per tres de la dreta, la demoscòpia encara quadra més.

Els ajuntaments
El territori més abonat a la millora de les condicions de vida dels ciutadans és el dels ajuntaments, que també cridaran a les urnes un mes després. És un espai de programes concrets, locals, urbans, de poble o de barri, que tanmateix també es veuen afectats per la simpatia o contaminació del Procés, segons com es miri. Tot apunta que les eleccions municipals també rebran de l’hipertext del patriotisme, si més no a Catalunya hem vist com moltes vares d’alcaldia s’hi han alineat activament, de tal manera que difícilment hi hauria hagut primer d’octubre sense el seu concurs, amb les conseqüències judicials alíquotes.  

El repte dels alcaldes independentistes serà implementar programes de govern real, ser capaços de gestionar, a més a més de proclamar o d’hissar i arriar banderes al pantocràtor de la casa de la vila, o penjar i despenjar pancartes als balcons o fotos del rei a la sala de plens. L’acció del Govern de la Generalitat ha estat minsa en tots els sentits, segurament els governs Puigdemont i Torra han estat els més inoperants tant del punt de vista executiu com d’iniciativa legislativa.

La cosa és prou greu com perquè, per acabar-ho d’adobar, els ajuntaments prioritzessin la república per sobre de l’atenció ciutadana. Sigui com sigui, la relació entre una i l’altra és un contenciós que el sobiranisme no ha resolt, amb la qual cosa també per aquest flanc por cedir espai electoral a votants que, fatigats de promeses, utopies i sacrificis, s’estimin més votar a qui els hi resolgui problemes. A veure si resultarà que, per aquest dèficit de realitat, el gran projecte que defensen es veurà afeblit perquè regalen la governança als no independentistes. Els socialistes estan jugant la ma amb aquestes cartes.
El 28 d’abril i el 26 de maig el Procés estarà d’alguna manera en moltes paperetes, i serà un motiu per decidir el sentit del vot.

Temas

Comentarios