Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Catalunya CRÒNICA

El país de can Pistraus, Espriu ‘in memoriam’

Un any de Quim Torra. Més enllà de la defensa dels presos i exiliats, poca obra de govern i ni un bri d’autocrítica o programa tangible

Antoni Batista

Whatsapp
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha complert un any al capdavant del Govern. FOTO: Andreu Dalmau/EFE

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha complert un any al capdavant del Govern. FOTO: Andreu Dalmau/EFE

Salvador Espriu és un dels grans escriptors de la història de la literatura catalana. La seva obra, sobre tot poesia i teatre, cultiva un idioma pulcre, llampant, acurat, precís, riquíssim en vocabulari: no debades havia fet del compromís de «salvar els mots» una de les ensenyes de la seva vida intel·lectual i cívica.

L’invoco per assenyalar que li agradava molt l’expressió col·loquial «anar / anar-se’n / engegar» a can Pistraus, indret metafòric i eufemístic on alguna cosa anava malament o, encara pitjor, era un desastre. És on som en aquests moments: Catalunya avui és el país de can Pistraus.

La rectora de la UAB, Margarita Arboix, alertava fa dies del col·lapse financer, i a temps real els professors associats denunciaven unes condicions laborals que qualificar de miserables no és cap hipèrbole. La Sanitat ja fa temps que també denuncia una  fallida tècnica que es manifesta en llistes d’espera que tampoc no és cap hipèrbole qualificar de vergonyoses. Que els transports de rodalies que mouen diàriament milers de persones no rutllen ja ni és notícia, perquè estem instal·lats en l’avaria permanent d’una xarxa tronada, el retard i les pèssimes condicions de viatge en hora punta. 

La setmana passada, al polígon petroquímic de Tarragona, una fuita tòxica va matar un treballador, en va ferir greu un altre i va estendre el caos amb el fum. Però les alarmes no van sonar i Protecció Civil estava tan desapareguda com quan ETA va volar el rack d’Enpetrol el 1987. 

El memorial de greuges del que no funciona o funciona malament és prolix, i, si no fos pel voluntarisme i sentit de la responsabilitat dels treballadors de l’Administració i del teixit associatiu substitutori, de Càritas a Òmnium, encara seria pitjor. Quan arriba el juny i cauen els impostos de l’Estat i municipals a la gent que els sufraga, encara fa més mal de veure quants no se senten representats per l’altra dita popular del cornut i pagar el beure.

Endossar la lletra impagada al Madrid que ens roba no soluciona res, perquè, encara que fos així totalment o parcial, i amb un verb més delicat, una quota de responsabilitat que això passés s’hauria d’imputar als mateixos que tenen l’obligació d’evitar-ho o de pal·liar-ho: els nostres polítics, els que acabem de votar perquè segueixin parlant d’ells mateixos i dels repartiments dels seus abonaments a llotges i platees de parlaments i institucions. Amb el sou, mai baix, assegurat, dietes a part.

Desgovern més que govern

Aquí no es governa i es desgoverna, i és d’aquí que creix el descrèdit de la política que sustenta els populismes a l’alça i els profetes que s’emplenen la boca amb terres promeses més pròpies de la metafísica. La distància entre la política i la metafísica la va definir Aristòtil quatre-cents anys abans de la prescripció joànica de l’Apocalipsi. La metafísica d’Aristòtil encara s’aguanta i de l’Apocalipsi ja en parlem en el llenguatge actualitzat per un adverbi de temps de Ford Coppola.

La presidència de Quim Torra ha complert un any, és encomiable la seva convicció i afecte en la defensa dels presos i exiliats, però, més enllà del «mandat democràtic», poca obra de govern i ni un bri d’autocrítica o programa tangible per anar endavant en la modalitat del caminar tocant de peus a terra. Les conselleries d’ERC malden per fer el que poden, però em consta que hi ha molta incomoditat davant de Consells de Govern que no duren ni mitja hora i aprimen el Diari Oficial de la Generalitat fins a l’anorèxia del paper de fumar, o potser, per allò del paradís, del paper bíblia.

Podrien fer el republicanisme que proclamen recuperant la figura del conseller primer, l’equivalent del primer ministre, responsabilitzat de l’acció de govern, i considerar el president de la Generalitat amb les funcions de cap d’Estat per a protocols i les fites més altes. El mateix Josep Bargalló, que ha estat l’únic conseller primer de la Generalitat restaurada, ho faria molt bé, per les seves ben trenades capacitats polítiques i de gestió. No caldria tocar massa lleis ni ofendre Espanya, perquè la figura està contemplada per l’Estatut de 2006 i el president de la Generalitat és el representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya.

El malestar pel desgovern comença a quallar fins i tot en sectors independentistes, i avui ja podem llegir amb certa freqüència columnistes als que mai no es podrà acusar de botiflers, que són crítics amb el malbaratament institucional. Les urnes també hi han dit la seva, per a qui vulgui llegir-ne els resultats fora del cofoisme: Puigdemont –no la seva marca– ha guanyat on era possible votar principis sense danys col·laterals, mentre que on s’havia de votar per la millora de les condicions de vida de la quotidianitat, l’independentisme ha votat ERC. El paradigma patacada d’Elsa Artadi a l’Ajuntament de Barcelona ha estat memorable.

«Tancar el cicle»

Tinc gravada als cilindres magnetofònics de la memòria una conversa telefònica de Salvador Espriu amb l’abat de Poblet, Maur Esteva, a primers de 1982. Jo era al costat d’Espriu, i segons com, mentre s’anava sulfurant i posant-se vermell com un pigot, aixecava l’auricular per tal que jo seguís el diàleg.

L’abat li demanava un text per presentar l’Arxiu Tarradellas que el president tot just havia cedit al monestir. Espriu li deia que no podia fer-ho, estava obsessionat amb el que anomenava «tancar el cicle de la meva obra», pensant-se que no tindria el temps que voldria per enllestir-ho tot; de fet va morir al cap de tres anys.

Li argumentava justament això, i que volia per a ell tot el calendari que li quedés, sense entretenir-se en res més, perquè tampoc no sabia fer allò dels papers de tràmit. Pensava, i en feia broma, que quan es morís exhumarien fins i tot les notes de les seves targetes de visita, i per tant tot allò que escrivís havia de tenir el seu rigor literari.

Però l’abat insistia i pressionava, i Espriu va agafar un rampell i li va etzibar que si calia enviés de part seva el president Tarradellas a fer punyetes. L’abat ho va entendre, la cosa es va assossegar i Espriu es va acomiadar amb el seu habitual «passi-ho bé i estigui bo». Em va dir que baixéssim a prendre la fresca i a fer la cigarreta que es permetia a mig matí. La va encendre, va englotir fum a cor què vols i, tot expulsant-lo amb la suavitat de la brisa, em va dir: «No l’havia d’haver engegat a fer punyetes. Hauria estat més educat engegar-lo a can Pistraus».
 

Temas

Comentarios

Lea También