Más de Catalunya

Jesús Gellida: «En el procés hem vist molt de simbolisme i pocs fets»

Entrevista. Jesús Gellida publica ‘Autodeterminació’, una radiografia de la convulsa política catalana i espanyola que vol contribuir a reflexionar sobre «un nou horitzó per la república i la justícia social»

M. Victòria Bertran

Whatsapp
El llibre de Jesús Gellida va des de la sentència de l’Estatut fins a la inhabilitació de Quim Torra. FOTO: F. Acidres

El llibre de Jesús Gellida va des de la sentència de l’Estatut fins a la inhabilitació de Quim Torra. FOTO: F. Acidres

Politòleg, investigador social i escriptor, Jesús Gellida escriu periòdicament al Diari de Tarragona. El seu primer llibre, El canvi global. Un peu a les institucions i mil als carrers, el va publicar el 2017. Ara treu a la llum Autodeterminació. Del laberint català al problema espanyol, també a Círculo Rojo.

Un altre llibre sobre el procés sobiranista... calia?
Bona pregunta. La veritat és que vaig fer una petita recerca sobre quants llibres sobre el procés s’havien publicat en els darres sis mesos, i són més de 500 títols! El meu, és veritat, n’és un altre, però amb la particularitat que posa molt d’èmfasi en la qüestió dels drets socials.

Per què?
Si Catalunya vol esdevenir una república independent, serà molt difícil que ho aconsegueixi si no treballa tota la qüestió social. Per què els barris populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, o els del Camp de Tarragona, l’haurien de voler, si no, la independència?

El llibre és un recull d’articles publicats al ‘Diari’, oi?
Sí, excepte la introducció i l’epíleg. El pròleg és del diputat d’ERC Jordi Salvador i Duch.

Per què l’ha estructurat en dos blocs, d’una banda «el laberint català»; i de l’altra, «el problema espanyol»?
Intento explicar com ha anat evolucionant la política catalana des de la tardor del 2017 fins a la recent  inhabilitació del president Torra, i com s’ha vist tot des de Madrid i què ha passat a l’Estat. Hi ha diferents articles sobre l’ascens de l’extrema dreta, i evidentment sobre l’entrada al Govern espanyol de partits que portaven certes reivindicacions en el programa que ara no s’estan complint.

Vostè a la introducció es remunta a la sentència del TC sobre l’Estatut. Encara cal anar deu anys enrere, havent passat tot el que ha passat des del 2017?
Crec que si una persona de fora de Catalunya, o de fora d’Espanya, vol saber què està passant –perquè del llibre també se’n farà una edició en castellà–, cal fer l’esforç de posar les coses en situació, i evidentment, remuntar-se al 2010. Si no, no s’entendria bé.

Per què diria que la legislatura no ha complert el que s’havia proposat, que era «fer efectiu el mandat de l’1-O»?
Al meu parer, no es van buscar suficients aliances ni a Europa ni a la resta de l’Estat. Com és possible que tanta gent estigués d’acord amb allò de l’«A por ellos»? Cal fer autocrítica i avançar. Cal fer entendre la reivindicació del dret a l’autodeterminació a un jornaler andalús i a un treballador del metro de Madrid. L’1-O va ser un gran exercici de poder popular, però no va obtenir cap reconeixement i va portar a la presó i a l’exili els líders polítics.

Després de l’1-O, de fet, es va veure que no hi havia aigua a la piscina, no creu?
Crec que si no es va tirar més endavant és perquè no hi havia res més, ni estructures d’Estat, ni res, efectivament. També molta gent va veure què és realment un Estat i què comporta enfrontar-s’hi, i que ni ho teníem «a tocar», ni era possible «passar de llei a llei»... 

Perquè Catalunya pugui arribar a exercir el dret a l’autodeterminació, què és més important, la unitat dels partits que tant es reivindica verbalment, o el que es coneix com «eixamplar la base», en el sentit que deia vostè de sumar reivindicació nacional i reivindicació social?
La unitat és important, però encara ho és més saber per a què volem la unitat. La unitat per la unitat no aporta res, ni suma més vots. Jo crec que el que cal és una estratègia comuna. Eixamplar la base, fent unes polítiques de caire social determinades és més lent, però també és més realista.

Aquesta estratègia comuna que diu pot girar al voltant de superar el 50% dels vots?
Bé, ara que tindrem eleccions suposadament el 14 de febrer, alguns partits ja parlen de què farem si se supera aquest percentatge del 50%. Això seria un gran avanç quant a la reivindicació, però no crec que sigui suficient. La reivindicació del dret a l’autodeterminació és molt més àmplia, i s’hi podrien sumar els comuns, que al meu parer hauran de jugar un paper important. Segons algunes enquestes, el 80% de la població catalana està d’acord a votar, ja sigui a favor del ‘sí’, del ‘no’, o de terceres opcions que encara no s’han posat sobre la taula.

Vostè parteix d’un posicionament ideològic d’esquerres, i ja hem dit que el seu llibre el prologa el diputat d’ERC al Congrés Jordi Salvador i Duch, però ¿es pot arribar a la independència sense una dreta catalana a favor de l’autodeterminació, forta i ben assentada?
No. Cal comptar amb la burgesia, o no s’hi arribarà mai. Amb l’esquerra sola no s’hi arriba. Caldrà sumar-hi el PNC i el PDeCAT i altres.

Tanmateix, sembla que l’atomització dels partits en aquest espai hi jugarà en contra, oi?
Sí. D’aquí els esforços de l’expresident Mas per evitar l’escissió. Es perden vots i es mareja la gent.

Existeix el perill de desmotivació i esgotament del votant sobiranista?
Jo no ho crec. Penso que hi haurà una nova majoria independentista, però no crec que superi el 50%. Considero que, per aconseguir-ho, hi hauria d’haver vots que basculessin dels comuns cap a la CUP o cap a ERC. Sí que crec que algunes de les noves opcions poden rebre vots de JxCat i d’ERC, perquè hi ha persones que s’han sentit enganyades perquè aquests partits van dir que farien coses que no han fet.

El nou ‘bluf’ pot ser el que suposadament es farà si se supera el 50% dels vots?
Ara ja la gent vol que li expliquin bé com es faran tots els passos. La gent vol tenir clar un horitzó.

Quina opinió li mereix la taula de diàleg entre governs com a eina que permeti avançar?
La taula de diàleg és imprescindible que torni a funcionar, tant per a la reivindicació nacional com per a la reivindicació democràtica i social. També cal ser partíceps de la negociació dels Pressupostos de l’Estat. Òbviament cal parlar d’autodeterminació i d’amnistia, però és millor tenir la taula de diàleg que no pas no tenir-la. I tornar al pragmatisme d’anar fent passets per avançar.

Un dels problemes de l’independentisme és un excessiu amor als simbolismes?
Sí. Cal passar del simbolisme als fets, i per ara a Catalunya hem vist molt de simbolisme i pocs fets. Els fets que sí que hem vist claríssimament han estat els de la repressió de l’Estat.

Temas

Comentarios

Lea También