Estat de xoc o estat de pacte

Els advocats de la causa independentista van obrir el judici amb moments brillants de defensa. Van den Eynde i Salellas van estar sublims per la forma –arguments– i pel fons –oratòria. Les xarxes estelades exultaven de satisfacció. Legítim i comprensible, perquè des de la pantalla de televisió semblaven Tom Cruise a Algunos hombres buenos i Paul Newman a Veredicto final. L’endemà, Melero era Gregory Peck a Matar a un ruiseñor, que acaba de passar per TVE, i el sobiranisme saldava la primera setmana suprema amb l’adrenalina revifada per tornar a sortir al carrer el dissabte, dia 9. 

Però sobreestimar els afectes i subestimar els adversaris fa que l’independentisme incorri en errors similars als que detecten als constitucionalistes: negar l’evidència i distorsionar la realitat. L’extensió de la satisfacció a l’optimisme és la reiteració d’una praxi que va emmarcant el Procés des que els seus ideòlegs van explicar per tot el país, en les convocatòries prèvies al primer d’octubre, que la República era a tocar. 

Subestimar l’Estat és un error, multiplicat pels milers de persones que de bona fe s’estimen més creure els herois optimistes de la voluntat que els traïdors pessimistes de la intel·ligència. L’Estat, en aquest judici, és el tribunal, és la Fiscalia i és l’Advocacia institucional. Són allà per defensar una legislació que posa Espanya per damunt de tot des de ja fa més de mig mil·lenni, amb filosofia de molt de gruix, ciència política i fins i tot teologia al darrere.

Un dels càlculs més ingenus de l’estratègia independentista va ser no ponderar prou la resposta 

La unitat d’Espanya és una de les essències de l’Estat espanyol, la comparteixen dretes i esquerres en graus majors o menors o als extrems de les polaritats: les unes són capaces de no mirar prim ni en la repressió, i les altres pacten però limitant a l’Est amb el Mediterrani i no amb la Franja de Ponent. El topall de la pacció el tenim aquí al costat: la retallada a l’Estatut de 2006. Més enllà, per molt lideratge d’un president de la Generalitat socialista, per molta majoria aclaparadora al Parlament, referèndum legal guanyat i sanció preceptiva a Corts, poca cosa més i força cosa menys si se’ls hi pretén fer el sorpasso. 

Un dels càlculs més ingenus de l’estratègia independentista va ser no ponderar prou la resposta de l’Estat, no prendre en consideració la unitat d’Espanya com un valor definidor d’ella mateixa. No és cosa circumscrita als ‘fatxes’, perquè el sentiment d’unitat de la pàtria és transversal: va de la quotidianitat indocumentada dels «a por ellos», de la documentada d’intel·lectuals i artistes de molta vàlua, fins a la metafísica que va necessitar José Antonio Primo de Rivera per sacralitzar el feixisme. 

Hi ha una convenció acadèmicament acceptada entre els hispanistes que han estudiat els anys trenta, que una de les causes del cop del juliol de 1936 que va menar a la guerra civil va ser la temença de la secessió de Catalunya i del País Basc, i no va ser tàctica militar sinó calculada estratègia simbòlica bombardejar les poblacions civils de Gernika i Barcelona. «Tengo absoluta confianza –dijo Macià– en que recibiréis con buena disposición este estatuto, a pesar de que no es el estatuto que reclamábamos. Así empezó la breve y trágica historia de la República catalana». Això va escriure Hug Thomas al seu llibre canònic La guerra civil espanyola, referint-se al 1932.

Acceptar riscos amb dignitat
Ara i aquí, després dels desastres de repressions, presos, imputats a l’engròs i virregnat 155, amb un intent d’ERC i una part del PDeCAT de recuperar realpolitik donant aire al PSOE, torna aquella percepció a l’alça de la capacitat de l’independentisme de perjudicar prou l’Estat per pressionar-lo a negociar l’autodeterminació. És l’anàlisi segons el qual el Procés ja ha fet caure dos governs espanyols, un de cada color, i que un independentisme reforçat a les eleccions del 28 d’abril generarà una inestabilitat permanent en la governabilitat d’Espanya i col·lapsarà l’oprobiós Règim del 78. 

Estat de xoc o estat de pacte. El pactisme català ha estat conseqüència d’una reflexió assenyada sobre la potència de l’Estat espanyol en cada moment històric. El pacte és la interiorització que Catalunya no ha tingut prou correlació de forces per canviar el paradigma territorial espanyol, i en conseqüència ha optat per assolir els màxims possibles en el marc jurídic de cada moment. Això sí, qualsevol lluita política pacífica, com pacífica és la lluita catalana, és legítima, acceptar riscos amb la dignitat dels acusats a la sala del Suprem encara la legitima més, i sempre quedarà Marcuse per donar una oportunitat que un projecte històric no es pugui qualificar d’irrealitzable només perquè encara no s’hagi realitzat. 

La unitat d’Espanya la comparteixen dretes i esquerres en graus majors o menors

L’independentisme tindrà efectivament una última oportunitat de pacte si té la clau per reeditar la presidència de Sánchez. Si no la té perquè la dreta i l’extrema dreta sumen, o la té però no hi ha entesa, elucubrar que l’Estat entrarà en fallida seria tornar a menystenir que la reacció no serà dialogant en el capítol de sobiranies –no s’estan pas de deixar-ho clar–, sinó que pot ser encara més restrictiva. 

Intervenció o Llei de partits
El ventall de resposta que li resta a l’Estat tampoc no l’amaguen els qui el sustenten. Varia segons sigles, però va des de la intervenció de l’autonomia a perpetuïtat, fins a l’aplicació de la Llei de partits, que admet gradacions diverses: sigui il·legalitzar sigles o programes que contemplin la implementació de la independència, a les eleccions generals o també a les autonòmiques, sigui impedir que els partits independentistes concorrin a les legislatives estatals, amb algun recurs de barems mínims de representació en joint venture entre la llei d’Hont i la llei de Murphy. Amb despeses personals elevadíssimes, perquè tot plegat comportaria un increment de la repressió proporcional a la conculcació legislativa de drets i garanties.