«Hem de tornar a dotar les paraules del significat que realment tenen»

Martí Gironell (Besalú, 1971) és escriptor, periodista i llicenciat en Filologia anglesa. Com a novel·lista ha publicat èxits com ara L’arqueòleg, L’últim abat o El primer heroi. L’any 2008 va rebre el premi Nèstor Luján per La venjança del bandoler i el 2018 el 38è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull per La força d’un destí. La seva primera novel·la, però, fou El pont dels jueus, el 2007. Ara, tretze anys després, el gironí arriba amb la continuació d’aquella història. Així, Paraula de jueu narra les vicissituds del mestre Pere Baró, qui rep l’encàrrec de reconstruir el pont de Besalú, destruït per una riuada. Aquesta obra és l’excusa per teixir un relat de conxorxes, de misteri i de poder. També d’amor i de reflexió, en un moment històric, el segle XIV, en què estava a punt d’esclatar la ira de la comunitat cristiana contra la jueva. Paraula de jueu es pot llegir en castellà, publicada per l’Editorial Planeta i en català, per Columna Edicions, també del Grup Planeta.

Torna a combinar realitat i ficció...

És el que he fet sempre a totes les meves novel·les. Agafo personatges reals i els recreo a partir de la documentació.

Ha trigat tretze anys a continuar la història del ‘Pont dels jueus’.

Quan vaig acabar el Pont dels jueus tenia molt clar que hi hauria una continuació, ja que la novel·la finalitza quan el mestre d’obres Pere Baró, una persona que realment va existir, marxa a Besalú a reconstruir el pont.

Justament on arrenca ‘Paraula de jueu’.

Pere Baró comença les obres el 1330 i en elles hi participa Yehoyakim Llombard, en Kim, descendent del primer constructor i que vol dir ‘el que construirà’. Aquí ja comença el joc de paraules i també alhora serà el que està cridat a aixecar aquest pont entre dues cultures perquè en aquell moment és quan esclata la gran violència entre jueus i cristians, sobretot patrocinada pels cristians, que comencen a estendre rumors, el que són ara les fake news.

Set segles després, hem trencat aquest pont totes les cultures?

A la novel·la és el que apareix. Tot parteix de la voluntat que hi hagi al darrere. Si tu no tens voluntat d’entendre l’altre, evidentment que no anem bé. Però el que fan en Kim i l’Ester en Paraula de jueu és plantejar visions diferents d’una mateixa qüestió. I per tant, més que ser millors o pitjors, et poden enriquir. I que no hi hagi por a la diferència. Si de cas, que hi hagi la incertesa de què puc aprendre d’allò.

Pere Baró diu que vol aprendre dels errors del passat. Realment aprenem?

Evidentment que està demostrat que no. Però precisament crec que la literatura ha d’ajudar a fer veure això. I una altra cosa que per a mi és important és que la novel·la elogia la paraula. Hem de tornar a dotar les paraules del significat que realment tenen perquè les tenim tan a mà que les fem servir de qualsevol manera. Ens pensem que no fan mal.

De vegades fan més mal que un cop de puny.

Però no hi parem atenció a tot això que ens és tan evident. A través d’una novel·la com aquesta hi ha la possibilitat de reflexionar sobre aquella realitat, que no és tan llunyana dels nostres dies. El lector pot veure que al poble ras, les dues cultures s’entenien. Tota aquesta ombra de dubte que es va estenent sobre la cultura jueva es va teixint perquè les elits de la religió cristiana i les elits reials veien una amenaça en tot allò que estava venint, en comptes de veure que podia ser una font de riquesa y que junts podien aconseguir coses plegats. Està demostrat que el llegat de la cultura jueva que ha quedat arrelat a casa nostra és molt gran. Un fet tan rutinari, casual i senzill com rentar-se les mans i que aquests dies és tan important, és d’origen jueu, per exemple. És parar-te a pensar.

Doncs si ho traslladem a l’àmbit polític actual...

Perquè no hi ha voluntat i quantes crisi no s’han generat per malinterpretació. Abans, quan tu donaves la paraula n’hi havia prou. Ara s’ha de firmar pel notari. Si no, sembla que l’acord no existeix. Jo crec en això i és el que he intentat fer sempre. I a partir de la documentació, és bàsic.

Documentació sobre judaisme i també sobre enginyeria.

Durant aquests deu anys he mirat de documentar-me. He parlat amb gent que coneix el món jueu i el cristià, la gastronomia, com es parlava, com s’actuava a la cort i al carrer. És un procés que he anat fent a foc lent. Mentrestant i pel mig m’interessaven altres novel·les i anava fent altres coses. Però aquesta la tenia molt clara, sabia que tard o d’hora sortiria i que aniria per aquí i a partir del Llibre de la Creació.

Paraules per crear vida.

Per això era molt atractiu. Aquesta fórmula per crear vida, vista amb ulls d’algú amb interessos poc dignes era molt perillosa perquè podia veure la possibilitat de crear éssers vius i un exèrcit.

Encara hi ha rivalitat entre Besalú i Bayoles del tipus Tarragona-Reus?

Aquestes enemistats entre ciutats han existit sempre i moltes vegades parteixen d’aquests fets. Això és real. Besalú va voler sortir de la collita, que era aquesta mena de mancomunitat jueva que hi havia perquè veien que no els sortia a compte. És ben legítim fer aquesta lectura. Però clar, els altres van veure que perillava la seva situació econòmica. Tot el que tenim nosaltres ara trobaríem els seus orígens en temps reculat. Però jo vaig estudiar a l’institut de Banyoles i tinc molts amics de Banyoles. Igual que passa amb Tarragona i Reus, evidentment.

Aquest estiu va fer rutes per Besalú...

No només aquest estiu. La ruta del pont dels jueus existeix des de l’any 2008.

Els lectors poden retrobar els llocs de la novel·la?

Es pot passejar pel carrer Rocafort, que és on s’obria el Call, baixar als banys jueus, entrar al Monestir de Sant Pere, sentir les campanes encara. Però a més a més tot això està molt connectat amb Paraula de jueu perquè surt aquest Besalú i també Barcelona, ja que en Kim se’n va amb el Girondí, que és un savi al qual esperen per a una reunió que és real, per elaborar les taqanot, que són les lleis jueves. En Kim tindrà la possibilitat de veure món, de sortir de Besalú. Es trobarà de cara amb la realitat, però també descobrirà que hi ha altres coses com ara l’amor. I hi ha una ruta per aquesta Barcelona del segle XIV a la Setmana del Llibre en Català, els dies vinents. És una altra manera de llegir la novel·la.

I què em diu de la gastronomia del segle XIV?

Doncs que El Pont dels jueus també va donar pas a La Cuina del pont dels jueus, un llibre que existeix i són plats que, evidentment, es poden elaborar. La cuina també ha sigut sempre una constant en totes les meves novel·les. És un gran vehicle a través del qual fer viatjar els lectors amb els sentits.

Vostè és bon cuiner?

Cuino a casa la cuina de batalla, del dia a dia. Això és fruit dels molts anys que vaig viure sol a Barcelona quan estudiava, que t’havies d’espavilar. A mi la cuina sempre m’ha agradat molt, però la qui fa plats excepcionals i de sucar-hi pa és la meva dona, que a més a més té un canal de YouTube.

A la novel·la es parla del viatge com un risc. Com ha viscut el seu viatge literari?

Són tretze anys pedalant.

Tretze anys d’èxits.

No sé si d’èxits però sí de feina i de treballar constantment pels llibres, de defensar-los arreu. D’anar a clubs de lectura, xerrades, presentacions... Fer rutes, tallers, cursos, parlar dels llibres dels altres i a través de parlar dels llibres dels altres acabar parlant dels teus... El meu viatge literari continua i passa per seguir creient en la literatura per arribar a molta gent, a través de la paraula.