Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La cara desconeguda de Rafael Casanova

L’expert. El doctor en història per la URV revela que l’heroi català va exercir com a guàrdia per als Borbons

DAVID HIDALGO

Whatsapp
Quadre que representa la figura de Rafael Casanova, durant el setge de Barcelona el 1714. La derrota final va arribar l’11 de setembre. dt

Quadre que representa la figura de Rafael Casanova, durant el setge de Barcelona el 1714. La derrota final va arribar l’11 de setembre. dt

Si existeix una simbiosi indissoluble dins la historiografia catalana és, sens dubte, l’existent entre l’11 de setembre i la figura del conseller en cap, Rafael Casanova. Una figura vinculada a una data, a un moment històric, que va marcar el futur d’Espanya, i per tant de Catalunya, des del 1719 fins als nostres dies. És precisament la seva rellevància històrica la que fa que se’ns presenti com un prohom analitzat en profunditat pel microscopi d’infinitat d’estudiosos i historiadors i que, a priori, no amagui cap secret per la immensa majoria del poble català. Però, malgrat el popular coneixement sobre la seva vida i obra, hi ha un aspecte que ha restat amagat a l’ombra de la història i que avui traurem a la llum.

Centenars de llibres han analitzat el paper del conseller en cap durant el setge de Barcelona, així com els trets generals pels quals va discórrer la seva vida després de la desfeta de l’11 de setembre. Prou conegut és el seu paper durant la resistència a ultrança o el seu retir a Sant Boi de Llobregat, on viuria fins a la seva mort, però més desapercebut ha passat la seva ‘adaptació’ al nou règim borbònic i l’estudi dels anys immediatament posteriors a la derrota catalana.

Per poder donar llum sobre aquests anys de la seva vida ens haurem de remuntar a la postguerra d’un conflicte bèl·lic oblidat per la bona part dels historiadors, i que va castigar Catalunya entre els anys 1717 i 1720: la Guerra de la Quàdruple Aliança.

Fou l’ambició de Felip V que, juntament amb la influència de la seva segona esposa, Isabel de Farnesio, i de la seva mà dreta, el cardenal Iulio Alberoni, van portar al regne d’Espanya a violar les condicions pactades al Tractat d’Utrecht, ocupant novament aquells territoris italians perduts a la fi de la Guerra de Successió.

La invasió espanyola de Sicília i Sardenya va originar que una força internacional, integrada primerament per Anglaterra, França i Països Baixos, i posteriorment pel Sacre Imperi Romano-Germànic, pretengués restablir el violentat l’statu quo establert a Utrecht.

Malgrat tractar-se d’un conflicte bèl·lic d’abast internacional, serà en el teatre d’operacions català on l’activitat bèl·lica agafarà una especial reminiscència austriacista. Una Catalunya on els reductes de guerrillers pro Carles d’Àustria es van sentir esperançats davant d’una guerra que els brindava l’oportunitat única de restablir l’antic sistema i posar fi a la monarquia borbònica hispànica. Veien ara en el seu antic enemic francès un nou i potent aliat que els havia de permetre recuperar la Catalunya prèvia a la desfeta.

I d’entre tots els guerrillers va destacar un, en Pere Joan Barceló, alies Carrasclet, que esdevindria un destacat líder de la resistència i que, gràcies a la tradició i a la profusa literatura vers la seva figura, ens ha arribat als nostres dies com un idolatrat llibertador. Fou aquest capitost que va encapçalar un dels grups més nombrosos de guerrillers que, sota el nom d’arcabussers o fusellers de muntanya, vestien i lluitaven amb uniforme i patent militar francesa. Foren aquests un gran mal de cap per a les autoritats borbòniques que no van escatimar esforços per eliminar-los, creant fins i tot nous cossos policials, com és el cas dels Mossos d’Esquadra que veuran la llum el 21 d’abril de 1719.

Però no ens oblidem del nostre personatge. La figura de Rafael Casanova no apareixerà en escena a la nostra història fins a la postguerra quan, amb la signatura del Tractat de la Haia (1720), que posaria fi a les hostilitats, milers de fusellers de muntanya francesos d’origen català es van trobar exiliats a l’altra banda del Pirineu. No va trigar en formalitzar-se un acord entre les potències que permetés el retorn dels catalans que van lluitar a les ordres de l’exèrcit francès. Un indult generalitzat que obria les portes a milers de catalans exiliats a França.

La imminent arribada d’aquest nombrós contingent al territori va ser interpretada com una greu amenaça pel capità general de Catalunya, el marquès de Castel-Rodrigo, que va aprofitar l’aparició d’un brot de pesta provinent de Marsella com el revulsiu ideal per tal de ‘filtrar’ els migrants francesos. Es va dissenyar un cordó sanitari que hauria de tancar literalment el Principat, alhora que establia uns piquets sanitaris a les portes d’accés a les principals ciutats catalanes.

I fou en un d’aquests piquets on l’antic conseller en cap l’11 de setembre de 1714 farà acte de presència. En una de les portes de la ciutat de Barcelona, i d’una manera reiterada, Rafael Casanova exercirà les funcions de Guàrdia Sanitària, intentant identificar els malalts no autoritzats que pretenien accedir a la ciutat comtal procedents de França.

Moltes i diverses seran les lectures i interpretacions que es posaran sobre la taula al conèixer el paper de qui va ser el referent de la resistència a ultrança de Barcelona tan sols sis anys després de la caiguda de la ciutat. Imaginar la figura de Rafael Casanova a les ordres de les autoritats borbòniques, empunyant un fusell, no serà una imatge fàcil.

Hi haurà qui voldrà veure un traïdor que es va rendir al nou sistema i que realitzava aquestes tasques per tal de guanyar-se el favor del nou règim, delatant els seus antics companys d’armes; d’altres, simplement veuran un home que, com ha succeït i succeirà en totes les guerres, es va adaptar a les circumstàncies i va assumir el seu nou rol dins la societat borbònica.

Un paper que li permetria exercir la seva professió d’advocat fins a la seva mort. Un home que es va adaptar als nous temps, valorant quedar-se a casa seva, descartant l’exili austríac, i abandonant l’esperança sobre un rei que ja feia molts anys que s’havia oblidat dels seus súbdits catalans.

Temas

Comentarios

Lea También