Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La força bruta de les imatges

Els tsunamis d’imatges suposen d’entrada una sobreinformació dispersa que satura 
Whatsapp
Càrregues policials a Tarragona el passat 1 d’octubre. FOTO: EFE

Càrregues policials a Tarragona el passat 1 d’octubre. FOTO: EFE

Una sola fotografia no pot explicar una realitat i una història tampoc no pot descriure del tot un conflicte. La tromba d’imatges que l’1-O va inundar els mitjans de comunicació i les xarxes pot explicar prou el que va passar a Catalunya? Gairebé. Per què? Els periodistes sabem o hauríem de saber que la realitat sencera és inabastable i que sovint la veritat està manipulada per intermediaris o per nosaltres mateixos, que som el nostre principal enemic quan idealitzem els fets i ens convertim en propagandistes o jutges. Massa vegades la primera víctima d’una situació violenta és la veritat. 

Al llarg de l’intent de culminar un referèndum normalitzat ens van envair les estampes de membres de la seguretat de l’Estat extralimitant-se en la força per impedir votacions. Res de nou en un món on fins i tot els dibuixos animats ensenyen que la violència soluciona conflictes, on la seguretat es menja la llibertat i on cada dia retransmetem les nostres vides: transmetem el que captem. 

Aquesta visió òptica és la realitat? Un fragment d’ella sense depurar, en el millor cas. Tots podem informar i ser informats al paradís digital; espiar i ser espiats. Som tots periodistes? No, els tsunamis d’imatges, estàtiques o en seqüència, suposen d’entrada una sobreinformació dispersa que satura i ens fa difícil descobrir la totalitat d’angles. Si qui les fa anar és aliè a l’ofici de comunicar, corren el perill de ser inconnexes, estar saltejades de judicis de valor, sentimentalismes, cops d’efecte i signes de cabreig.

Podem ser neutrals davant la injustícia evident i repetida de gent gran ensangonada per ‘robocops’ en versió d’aquí? Per descomptat que no, siguem reporters o cambrers, però únicament el rigor d’un professional sabrà dotar els fets de la seva veracitat, dimensió, equilibri i riquesa expressiva; donar-los un entorn de vivència, clima i detalls; emmarcar-los en l’important i no (només) en l’impactant o anecdòtic. Donar enfocament i perspectiva al que s’acumula davant la nostra retina; cada escena planteja un tractament legal, moral i polític. Llavors com podem els ciutadans en general donar sentit al que vivim o veiem en pantalla atropelladament? La paraula és visió. 

Com més paraules honestes tinguem i més raonadament les emprem en fonamentar el nostre punt de vista, millor interpretarem quelcom torbador, aparatós i irritant com els espasmes d’una violència tan tossuda i fora de les regles. Per què no podem veure el paisatge real en la seva integritat, sinó veritats parcials? Perquè els interessos polítics o mediàtics, o tots dos alhora, ens el pinten de terribles lluites entre el bé i el mal, ells i nosaltres, on els violents i fanàtics sempre són els altres. 

Conclusió: si no volem passar de puntetes per uns successos violents ni sentenciar-los des d’una tarima per ‘profes’ infal·libles, si volem tenir un criteri sòlid i responsable, què hem d’evitar davant d’unes imatges nues, sense un text treballat que doni significació? Les interpretacions llunyanes i planes. Les que cremen de tan properes. Les que han perdut l’olfacte crític. Les plenes d’odi i zitzània. Les cíniques o escèptiques. Les gracietes, que la vida va de debò. Inventar herois, sants i màrtirs en un àlbum de cromos. Caure en la veneració absoluta dels símbols. Finalment, evitar els fantasmes propis, lluitant contra la nostra ‘xuleria’ i intolerància, els nostres prejudicis i bèsties negres. 

Temas

Comentarios

Lea También