La malversació de les institucions

La Junta Electoral Central va resoldre que s’havia de treure la pancarta amb el llaç groc que penjava al balcó del Palau de la Generalitat. La Junta és un ens d’arbitratge en el partit electoral, que podríem qualificar de clàssic, derbi o final de Champions: la festa de la democràcia, talment connotem el màxim exponent de ciutadania que és l’exercici del dret del vot. 

 La Generalitat, la institució per antonomàsia de Catalunya,  és un dels òrgans de poder més antics d’Europa. Data del 1359, molt abans de noves plantes, mancomunitats, autonomies i constitucions bicolors o tricolors. Pertany a tots els catalans, no se’ls hi pot manllevar que s’hi sentint representats i que la sentin com a pròpia. La Generalitat està per sobre del Govern que allotja i aixopluga, que, aquest sí, té l’obligació de complir el programa guanyador a les urnes. L’equilibri entre la institució i els partits hauria de ser preceptiu, i aquest estar au dessús de la mêlée és un capital que també beneficia a aquests partits que tenen l’honor de tenir el president a les seves sigles. 

La institució Generalitat és un capital polític de primera magnitud, malversar-lo perjudica al país i perjudica també als que se l’apropien o el malversen, perquè es perden una població que podria ser afectuosa si més no, tot i que no els voti. Josep Tarradellas va entendre el valor de la Generalitat d’una manera diria que gairebé intrínsecament i íntima. La va conservar en el formol de l’exili i la va revifar a la Transició, abans fins i tot de l’Estat de les Autonomies i de la Constitució de 1978. A Jordi Pujol li poden caure moltes crítiques, però no tantes com les que se li endossen en la comoditat espúria i barroera dels qui s’apunten a fer llenya de l’arbre caigut. Els seus vint-i-tres anys de presidència van consolidar la institució. 

Pasqual Maragall va fer semblantment. Podríem afirmar que el sentit institucional li ve de família i el tenia perfectament situat des que el seu grandíssim avi Joan va anticipar-se al seu amic Vaclav Havel definint la teoria de les identitats concèntriques: Catalunya-Espanya-Europa. El president Maragall no ho tenia pas fàcil, perquè acordar en un executiu de coalició sempre és un delicat estira i arronsa. Per tal de preservar la institució, els partits del Pacte del Tinell –PSC, ERC i ICV–van exportar a les seus de cada partit les decisions més partidàries, alleugerint Maragall de qualsevol tasca aliena a la seva meravellosa transversalitat de ser justament el president de tots els catalans.

Maragall, president de tothom 
Pasqual Maragall va fer amb dignitat aquesta funció, d’altra banda estimulant i humanament enriquidora, de temptar de ser president dels que el van votar i encara més dels que no el van votar. Vaig treballar molt a prop seu al Departament de la Presidència, uns anys que em van permetre gaudir aquella voluntat maragallanament tossuda de ser de tothom, encara que a vegades fos a costa d’algun patiment precisament conseqüència de salvar la institució dels intents d’esbiaixar-la. 

Tinc present un despatx molt carregat d’electricitat, només ell i jo, manu a manu, com deia fent broma del barbarisme, preparant la reacció als terribles atemptats del 11-M de 2004: evidentment, calia una resposta absolutament institucional. També recordo, amb més bon sabor, quan va rebre a la Casa dels Canonges el sacerdot Joseba Segura, que va ser mediador a les converses de pau entre el govern espanyol i ETA i avui és bisbe auxiliar de Bilbao. Li va explicar amb tota mena de detalls que la Generalitat institucional havia fet una llarga travessia gràcies a l’Església, i això li atorgava un esperit litúrgic que, si ajudava al manteniment de la religió, també ajudava al manteniment de la institució. 
Va remarcar-li que ell era el 127è president, ressaltant la tradició i el valor de la història, amb cita explícita del drama d’en Companys:  «Todos mis antecessores fueron clérigos, excepto los cinco últimos, a uno de los cuales lo fusilaron». 

Quan l’independentisme va sumar majoria per formar govern, aquella institució col·lectiva i de tothom va anar perdent un llençol a cada bugada i es va anar encongint fins arribar als mínims d’avui, que acaba de perdre una votació de principis democràtics al Parlament. És un error del sobiranisme, fins i tot pels seus propis interessos, haver deixat devaluar aquell gran capital, que li hauria pogut permetre demostrar que era capaç de governar fent sentir còmodes als que no són independentistes, i per tant contribuint de fer-los perdre pors atàviques.

egurament que això no hauria passat si, molt abans que ells, algú no hagués començar a penjar símbols als balcons de les institucions i posar i treure banderes més enllà o més ençà de les que prescriuen les lleis i els protocols. La bandera ja és prou símbol, és robust de sentiments i legislacions.

La Junta Electoral, tanmateix, també és una institució, i com a tal s’hauria de mirar al mirall ella mateixa. Entrar al lèxic i a la llibertat d’expressió del periodisme transgredeix la seva essència, i probablement tampoc no hauria arribat a prohibir l’ús de les expressions ‘presos polítics’ i ‘exiliats’ a les ràdios i televisions institucionals, si no hagués creuat la primera línia vermella de condicionar el temps informatiu al share de cada partit. 

El Tribunal Suprem és una altra altíssima institució de l’Estat. Com permet que el pugui utilitzar de pantalla de propaganda electoral una opció política? Al marge que no tingui de moment cap representació a les Corts que es dirimeixen i que sigui una proposta extremista, que si la dreta constitucional a la que roba vots portés al Constitucional per comptes de donar-los ales pactant-t’hi, potser ni hi serien. 

Prescriure un recés del judici allargat a ajornament mentre durés la campanya, hauria estat un aval de credibilitat al gruix de resolucions de la JEC que afecten un costat de la contesa. Si afegim doncs, que de moment les decisions de la JEC només perjudiquen l’independentisme, conclourem que la JEC està fent un galdós servei al preuat paper de l’àrbitre, que es posa en qüestió quan només xiula contra un equip. De partit clàssic, derbi, final de Champions. O de partit polític.