L’art en defensa de la universitat

Maria Joao Pires, pianista cap de cartell mundial, ha estat investida doctora honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra. L’acte acadèmic, al campus del Parc de la Ciutadella, va començar amb música de Mompou, un compositor pel qual l’artista sent una fascinació molt especial. El gran pianista de Llorenç del Penedès, Jordi Camell, començat a formar a Tarragona, va tocar el Preludi núm. 6 per a la mà esquerra. 

Maria Joao Pires toca el piano amb una tècnica tan perfecta, que fa que allò més difícil sembli que ho aconsegueix amb tota la naturalitat. Al costat de la tècnica, però, l’art, la transmissió de la bellesa amb la claredat que només els qui la senten seva són capaços de transmetre. Gràcies a Maria Joao Pires, el gran Schubert, que en vida no va veure estrenada cap de les seves obres,  descansarà en pau amb els milions de persones que han accedit als seus impromptus, en versió del paquet discogràfic Viatge d’hivern. Només un indret vienès en un univers dels múltiples paisatges que pinta Pires: Mozart, Beethoven, Chopin... i un Bach que hauria gaudit d’escoltar-se amb el so d’un instrument desconegut en el seu temps. 

Al seu discurs d’acceptació de la distinció, Pires va connectar la seva funció artística amb les reivindicacions d’una societat millor i per contribuir «a l’emancipació i a l’enriquiment espiritual del major nombre de persones», des de la transformació individual pels camins de l’estètica. Va defensar l’humanisme, que no és «un ideal obsolet», versus la competitivitat, la violència, les desigualtats creixents, l’odi, l’emergència climàtica, el genocidi animal i l’extermini del planeta. 

Aquelles paraules sonaven com notes, però encara va deixar anar que la seva experiència artística l’havia ajudat a «desenvolupar defenses íntimes contra l’opressió de la norma». Eren només unes paraules, però altament significatives en una universitat que, en general, s’està deixant esclavitzar per la norma, la normativa, el reglament i les aplicacions informàtiques de la pedagogia neopositivista. Les plataformes de quantificació del treball, com ara el Moodle que jo patia a la URV, en realitat són sistemes de control. Un dels catedràtics més prestigiosos de la UB em deia no fa gaire que les exigències tecnològiques de requisits comptables i de publicacions de les que puntuen per a doctorats i escalafons, li prenien un temps meravellós que podria estar dedicant a la recerca i a la docència. Fer avui un article en una d’aquestes revistes, dites d’impacte, comporta l’exigència gairebé compulsiva d’haver de citar i anotar cada frase, desenvolupant una terrible fòbia a l’aventura científica de la hipòtesi pròpia, i carregant-se de retruc la sintaxi, la retòrica i l’idioma. 

Va connectar la seva funció artística amb les reivindicacions d’una societat millor

Hi ha una percepció prou compartida en el món acadèmic que la simbiosi entre burocràcia i tecnocràcia obeeix un big brother poderós que té entre els seus objectius la destrucció de l’entrenament i l’exercici de pensar. Si hi afegim la precarització pressupostària que s’hi esmerça, ens trobem amb l’eliminació de la figura del professor associat, és a dir, aquell que a més a més de la ciència pura aporta la ciència aplicada de la pràctica d’allò que s’ensenya (metges, advocats, arquitectes, periodistes...). Aquella figura s’ha reciclat en justament tot el contrari: amb les partides destinades a professionals, es paga becaris que han acabat la carrera per perpetuar un endogàmic i corporatiu professorat funcionarial. Avui ets alumne i demà ets professor.

Gràcies als doctorats honoris causa, la universitat es renta la cara i esbaldeix les seves vergonyes. El principal beneficiari d’un honoris causa és el centre que l’atorga, perquè normalment l’honorat ho és quan ja ha estat a bastament reconegut. L’exemplar exemple de Maria Joao Pires és palmari. Va ser precisament a través del Mompou amb el qual la UPF la va distingir, que vaig establir contacte periodístic amb ella. 

La vaig anar a entrevistar quan vivia a Lisboa. La vella Lisboa creada per Pessoa i recreada per Tabucchi. Plaça Campo Martires da Patria. Vaig pujar una escala atrotinada pels anys i els fums de fritel·les de bacallà i, a mesura que anava amunt, el so del piano baixava avall. On ens vam trobar, va engendrar-se la màgia. Pires toca amb una vaporosa capacitat d’emocionar. 

Vaig seure al replà i vaig escoltar fins que es va fer el silenci. Vaig trucar i va obrir ella. No era la immensitat dels escenaris. Era una figura discreta amb un jersei de llana amb borrissol i una faldilla de cotó esfilagarsada: la Bohème! Es va dirigir a mi com si fos un venedor d’enciclopèdies o un enquestador de ‘només li esgarraparé un moment’. «Però si jo tenia una entrevista concertada amb vostè!». «Té raó, però no hi pensava. He estat refredada i demà tinc un concert poc treballat, de manera que ho sento, ja quedarem un altre dia». 

Vaig anar a entrevistar-la a la Lisboa creada per Pessoa i recreada per Tabucchi

Una gota de suor rodolava front avall. «Escolti, he vingut de Barcelona expressament per fer l’entrevista. L’he lligada amb el seu representant. El meu diari (La Vanguardia) ha pagat el viatge i l’estada. Tinc el bitllet tancat i demà al matí marxo». Però ella estava obsessionada amb l’assaig i molt educadament em va aviar. «Bé, tingui, li he portat això; és música de Mompou, que vostè ha dit sovint, quan ve a Catalunya, que li agradaria de tocar. És el primer quadern de la Música Callada’, inspirada en Sant Joan de la Creu. Passi-ho bé».
Obre el rotlle amb paper de Casa Beethoven i em diu «entri». 

Un passadís i una sala de paret emblanquinada matusserament, només decorada amb una immensa solfa d’humitat. El piano i al davant un sofà, «segui». Desenrosca la solfa que li he regalat, la planta sobre el faristol i arrenca l’Angelico. De sobte, aquella infinitesimal matèria desplaça energia com un reactor i el vol prescrit se m’emporta. Quan va acabar l’última nota del Lento, es va girar i va somriure, «que bonic!». Però jo no hi era, necessitava reanimació. «Faci’m l’entrevista». 

Dies després, va anar a Barcelona i va tocar allò que estava assajant a Lisboa. Va fer l’Appasionata de Beethoven a la primera part, i Nocturns de Chopin, a la segona. Com a bis, el tercer Impromptu de Schubert. Tocava íntimament, com si estigués sola. I jo escoltava al Palau com quan era a la saleta humida de casa seva. Fa vint anys de tot allò, però al piano de la UPF, quan va agrair el doctorat honoris causa amb un Impromptu, vaig tornar mentalment a Lisboa per agrair-li jo a ella que posés l’art, la seva música, en defensa de la universitat.