Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

L’article que es fa llibre i el periodisme que és literatura

Manuel Cuyàs publica ‘Sota el barret’. Les observacions agudes, iròniques i intel·ligents de l’escriptor sobre el món d’avui

Antoni Batista

Whatsapp
Manuel Cuyàs treu un llibre amb articles seus al diari ‘El Punt Avui’ dels últims quatre anys. FOTO: cedida

Manuel Cuyàs treu un llibre amb articles seus al diari ‘El Punt Avui’ dels últims quatre anys. FOTO: cedida

Manuel Cuyàs fa un article cada dia a El Punt Avui. Escriu de molts temes, i tan bé d’allò que li agrada, que tracta de tu, com del que no li agrada gaire, que tracta de vostè. És a dir, en la proximitat o en la llunyania, sempre amb respecte i educació, que considera «sagrada». 

En Cuyàs és de Mataró i se’n vanta, però és exactament Un senyor de Barcelona, tal com el recrea Josep Pla a la imatge i semblança del protagonista Josep Puget, que era de Manlleu, i d’ell mateix, que era de Palafrugell: que seria dels senyors de Barcelona sense els que són senyors però no són de Barcelona. En Pla ve a tomb per ser un dels nostres referents més alts del periodisme literari que fa en Cuyàs, i més ara, quan el periodisme es fa llibre: Sota el barret (Pòrtic), perquè veus un barret pel carrer i penses que a sota hi haurà necessàriament en Cuyàs.

Li ha prologat el llibre en Xavier Graset, que s’honora tenint-lo a la tertúlia del Més 324, una de les que el metge no només no m’ha prohibit, sinó que em recomana per reconciliar-me amb l’ofici. La tria d’articles se l’ha rumiada, són dels últims quatre anys a data de publicació, però la data d’interès no té caducitat. Quan un text està ben escrit, sobreviu al tema que tracta, i la redacció té un domini musical del temps i el fa tempo, no debades la Núria Nogueras i ell són un matrimoni de melòmans militants d’anar a concerts. 

Una columna d’autor cada vint-i-quatre hores és un esforç ciclopi perquè costa aixecar-les

En el seu domini del crono i la calenda, Cuyàs pot escriure de cine en blanc i negre, que adora i coneix, i et penses que ets a dins de la pel·lícula i que vas amb la Vespa de la seva estimada Audrey Hepburn cavalcant sobre les llambordes romanes de Roma, perquè ets Gregory Peck, no pel xassís, sinó perquè hi fa de periodista.

Un article diari dona per molt, per això llegint els articles en format de capítols et pots fer una idea de la quantitat de coses que ens han passat en aquests últims anys i diagnosticar una mica què ens està passant. Ajuda de quina manera que en l’analítica no se sobrepassin mai els indicadors fisiològics i que el seny de l’articulista ajudi a entendre, aquí sí, les dosis patològiques de rauxa.

La generació dels periodistes plusmarquistes capaços de fer un article diari és una de les estirps condemnades a cent anys de solitud que no tenien una segona oportunitat sobre la terra, parafrasejant un altre enorme periodista literari, Gabriel García Márquez. L’Espinàs i en Monzó, en les seves respectives immensitats, s’han donat un temps i un espai, però en Manuel Cuyàs i l’Antoni Coll, aquí al Diari, mantenen aquesta tradició d’una columna cada vint-i-quatre hores, que dit així encara s’acosta més a l’esforç ciclopi que costa d’aixecar-les. L’any periodístic per a ells no té 365 dies, sinó 365 columnes. El Partenó en té trenta-una: un mes exacte mesurat periodísticament perquè, com va dir un personatge de Els savis de Vilatrista que peroren al Tribunal Suprem, certament amb llibret d’en Rusiñol i inspiració Einstein, «el temps és relatiu».

A aquella Grècia clàssica d’Heròdot podem remuntar els orígens del periodisme literari, abans que al periodisme modern l’inventés John Ford al cine aquell del blanc i negre de L’home que va matar Liberty Valance. A la literatura castellana parteixen de Mariano José de Larra, Fígaro, i aquí podem reivindicar Joan Mañé i Flaquer, nascut a Torredembarra el 1823, i el seu secretari i deixeble, Joan Maragall.

En Cuyàs no coneixia Torredembarra i em vaig permetre la gosadia de fer-li de cicerone. Vam començar amb un bacallà a la biscaïna a casa, perquè en Mañé em va precedir en el periodisme sobre els bascos i era parent de la meva àvia, quan a La Torre eren parents els del carrer Major, els del carrer del Forn i els del carrer Ample. Joan Güell encara no tenia carrer perquè era de l’època, i de fet va néixer al costat de la casa on va néixer en Mañé. Dues plaques tronades per la municipal desídia els recorden. 

Li vaig ensenyar les plaques i vam comentar els inicis del periodisme literari. Vam fer el carrer Major, amb parada a la casa pairal de l’àvia i apunt sobre la veïna culta i senyorívola dels Vallmitjana, ‘Cal senyor Fernandu’. La Torre de la Vila, que és història i etimologia, va ser inexcusable aturada de fotos. Ell, naturalment, Sota el barret, que hauria de ser preceptiu per amorosir la no menys literària capacitat cranial dels mataronins.

Vam fer cap al carrer Nou i li vaig explicar alguna cosa de les mansions dels indians, apressant-me a disculpar-me perquè el que realment en sap és en Bargalló. Vam parlar bé d’en Bargalló, un dels consellers que governa i que governa des del coneixement de què manega. A Ca l’Astut vam prendre una cervesa de mitja tarda, i moltes persones s’acostaven per verificar si Sota el barret hi havia efectivament en Cuyàs, per dir-li allò de «el llegeixo, el segueixo, el veig per la tele, m’agrada molt, al natural sembla més prim». I la pregunta inexorable que ens acostumen a fer als periodistes els nostres clubs de fans des que d’ací ens hem begut l’enteniment i d’allà s’han polit la justícia: Vol dir que no prendrem mal amb això del Procés?

Ens retrobarem a Mataró a l’agost, a concelebrar els nostres aniversaris del mateix any i només onze dies de diferència a favor seu, i farem una ‘Pizza Cuyàs’ a El Caminetto, que és al davant de casa seva, a la Rambla, i el distingeixen amb el màxim honor a què podem aspirar els periodistes que no podem guanyar el Pulitzer perquè no escrivim a diaris americans: que el plat d’una carta gastronòmicament interessant porti el nostre nom.

Temas

Comentarios