Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Catalunya ANÀLISI

Miquel Iceta o l’art de la política

«Hem tornat». El primer secretari del PSC torna a revelar-se com un polític nat que sap de tàctica i estratègia

Antoni Batista

Whatsapp
El dirigent socialista és un dels parlamentaris de més excel·lent retòrica. FOTO: ACN

El dirigent socialista és un dels parlamentaris de més excel·lent retòrica. FOTO: ACN

El pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona ha posat en evidència que un altre pacte, l’independentista de govern, més que fer aigües ja és al sobreïx de la inundació.

Difícilment un projecte d’envergadura pot tirar endavant si les forces que l’han d’empènyer estan en ple aquelarre del divide et vinces. En la lúcida anàlisi sobre la Guerra Civil Espanyola, Palmiro Togliatti, observador in situ de la III Internacional, anotava com a causa principal de la derrota de la República, a afegir a la superioritat militar dels «Nacionals», una aferrissada lluita interna d’un Front Popular que va començar a esquarterar-se un cop guanyades les eleccions de 1936 i no va parar fins un minut abans de l’últim parte, el del famós «cautivo y desarmado el Ejército Rojo».

La divisió de l’independentisme té el seu punt àlgid en el duel d’hegemonia entre ERC i JxCat, però no és l’únic: queden la CUP, que va al seu aire, la cúpula del poder repartida entre la plaça de sant Jaume i Waterloo, les sensibilitats com a mínim dobles de cadascun dels partits principals, i les diferents maneres d’afrontar la sociologia del Procés d’Òmnium i l’ANC. Per si no n’hi hagués prou, línies vermelles i cordons sanitaris –uix, quina expressió tan lletja– limitant el terreny de joc, com diuen els savis del futbol culminats per l’ «achicar espacios» del més savi de tots, el gran César Luis Menotti.

A l’altre costat, tot el contrari i de signe contrari, el PSC liderat per Miquel Iceta. En política no es pot donar mai ningú per mort, perquè la història ens ensenya com glorioses resurreccions han desmentit els certificats de defunció prematurs. El PSC va pujant a totes les eleccions i ara el tenim governant a la capitalitat política municipal de l’Ajuntament de Barcelona i a l’econòmica de la Diputació. Consolidats a tradicionals feus dels cinturons obrers i enfortits pels socis del PSOE a punt d’apuntalar el Govern d’Espanya per la via d’aixecar la suspensió de l’actual legislatura o d’intentar-ne una altra.

Els malpensats, que en política són abundosos, parlen de la venjança d’Iceta imitant don Mendo pel vet de l’independentisme al passaport autonòmic a la presidència del Senat, però la cosa és més seriosa i el tarannà d’Iceta no és el del personatge de Pedro Muñoz Seca, que va encarnar fet a mida Fernando Fernán Gómez. Iceta és un polític nat, el cap li rutlla a la sisena marxa de la concatenació de jugades d’escacs que és al magí del que guanyarà la partida davant de l’adversari que només mou peces. Sap de tàctica i d’estratègia, ha llegit els grans mestres, ha tingut molts bons mestres i ha estat un gran sobrevivent de naufragis i crisis.

Ha navegat a rem i a vela en les relacions sempre complexes amb el PSOE i ha esquivat amb els menors danys col·laterals els efectes adversos dels fons marins rocallosos del 155. En l’actualitat més rigorosa, ha vist tranquil·lament com es vetaven els altres a tort i a dret mentre ell pactava amb els uns i amb els altres a dret i a tort. Vint-i-cinc acords municipals del PSC amb JxCat, divuit amb ERC i la cirereta del pastís de Barcelona.

Maquiavel va reflexionar sobre tot plegat en el seu llibre incombustible El Príncep, d’inspiració tan nostra com el rei de la confederació catalano-aragonesa que ha passat a la història com a Ferran el Catòlic. Allà hi ha l’art de la política tal com el factura Miquel Iceta. El meu amic Jaume Josa, amb llarga trajectòria institucional, em va regalar El Príncep per inaugurar el meu escadusser però enriquidor pas per l’alta política, al Departament de la Presidència de la Generalitat. Una de les primeres persones que hi vaig tractar va ser Miquel Iceta, aleshores portaveu dels socialistes al Parlament, el grup principal que sostenia el Govern de Pasqual Maragall. Allà –dada absolutament remarcable– dues legislatures de coalició autonòmica entre el PSC i ERC.

Sabia d’Iceta per mossèn Josep Maria Llorens, el doctor Llorens, desaparegut malauradament el proppassat 14 de juny, un dels musicòlegs més eminents del país i diria que de la història. Mossèn Llorens era amic de la meva mare, del doctor Josa i d’Iceta, i sempre li valorava la bondat d’esperit i la capacitat política. Tot i que a vegades –afegeixo– un sentit de l’humor un xic sobreactuat li pot emmascarar, de la mateixa manera que a cops la vehemència oratòria tapa un dels parlamentaris de més excel·lent retòrica del faristol públic.

Jo em pensava que eren familiars, perquè en Miquel és Llorens de segon cognom, però em va desmentir el parentesc, no pas l’afecte que els unia. Miquel Iceta em va fer costat en una d’aquelles situacions tan delicades en les quals la política t’acorrala fins a pensar que has de plegar empassant-te una crítica per un fet del qual no n’ets responsable. Com que hi va haver bon feeling, potser partint que fem el cumpleanys el mateix dia, ens van trobar en alguna altra crisi d’aquelles en les quals ERC i el PSC feien volar tant el Dragon Khan que el Govern estava a punt de sortir disparat en òrbita.

El PSC deu al lideratge de Miquel Iceta una bona part del seu redreçament –«hem tornat»–, i no és gens arriscat aventurar-li tant futur polític com present té i passat ha conreat. El poden esperar, anoto: un càrrec d’Estat, la sociovergència que sempre treu el cap, la gran coalició d’esquerres amb ERC i els Comuns... O la presidència de la Generalitat que ja ha apuntat un sector de l’independentisme amb molta preocupació.

Temas

Comentarios

Lea También