Raül Romeva: «Ja hem fet molta autocrítica; a l’altra part, no l’he vista»

Entrevista. El seu darrer llibre aplega dibuixos sobre el judici i la vida a la presó. 
«En una societat moderna, caldria demostrar que es pot fer humor de tot», diu

09 febrero 2020 18:30 | Actualizado a 12 febrero 2020 13:02
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’exconseller Raül Romeva va ser condemnat pel Tribunal Suprem, junt amb altres membres del Govern Puigdemont i líders independentistes, a 12 anys de presó i inhabilitació, per sedició i malversació arran de l’1-O i els fets posteriors. Compleix condemna a la presó de Lledoners. Aquesta entrevista es va fer per carta amb motiu de la presentació a Tarragona, a la llibreria La Capona el passat dia 4, del seu darrer llibre, Des del banc dels acusats (Ara Llibres).

El seu llibre ‘Des del banc dels acusats’ reuneix els dibuixos que va fer mentre va durar el judici al Tribunal Suprem. Quan se li va acudir dibuixar i per què? 

M’agrada pintar, però a la presó és gairebé impossible fer-ho. La majoria dels elements necessaris no es poden tenir a dins. Com a alternativa, vaig decidir intentar aprendre a dibuixar per correspondència, i en alguna visita, primer amb un amic pintor, el Manel Anoro, i després amb altres dibuixants i ninotaires.

Com va ser el procés creatiu? Quan va pensar que els dibuixos podria acabar sent un llibre?

Sempre prenc notes, i a la presó de Lledoners ja dibuixava sovint situacions que ens passaven, però especialment quan ens van traslladar a Soto del Real passava moltes estones dibuixant i escrivint, i a la sala del Suprem sobre el que veia i com ho interpretava. Quan va acabar el judici, vaig veure que tenia unes quantes llibretes de dibuixos i anotacions, i de tornada a Lledoners ordenant-ho tot, vaig pensar que donar-hi forma seria una manera de transmetre aquells pensaments, per explicar-me. 

Un llapis o un retolador poden ser una arma o, almenys, una eina política?

Evidentment, un llapis és només una eina, igual que ho és el llenguatge, i es pot utilitzar un llapis per fer moltes coses més enllà d’escriure. Darrere s’hi pot amagar tant una daga esmolada com un tònic gratificant per al receptor.

Es pot fer humor de tot? Pot ser una necessitat? Ajuda a superar dificultats? 

Considero que en una societat moderna caldria demostrar que es pot fer humor de tot. En la nostra,  veiem situacions que van en direcció contrària, i això em preocupa. Per descomptat que l’humor pot ajudar a superar experiències vitals complicades. Fins i tot riure’s d’un mateix de tant en tant és molt útil per agafar perspectiva i relativitzar. En general, l’humor  és una eina molt eficaç per parlar de coses incòmodes.

Què aporta un dibuix que no pot aportar un eslògan, una frase, una reflexió o una fotografia? 

Son mitjans diferents. A través del dibuix, i de l’humor gràfic, pots dir moltes coses que, d’una altra manera, potser qui ho fa no s’atreviria o tindria problemes. I ho pots fer de forma molt més sintètica i punyent, té una gran força comunicativa i reivindicativa. Una vinyeta té sovint més profunditat, més veritat, i és més concisa, que la majoria de cròniques polítiques escrites.

Li ha permès canalitzar potser també ràbia i altres emocions? 

Ràbia no. No permeto que ningú alimenti en mi cap sentiment negatiu. Des del rancor o des de l’odi, no construirem mai res. Crec en tenir l’actitud que exposo al primer llibre Esperança i llibertat, que breument resumiria en:  cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa cap a tothom i sempre. 

Se’n recorda de la primera vegada que va riure a la presó? Per què era, i amb qui?

Crec que va passar la mateixa primera nit, a l’arribar a la presó de Valdemoro, on em van portar des de l’Audiència Nacional. Vaig fer tot l’ingrés, i al cap d’una estona em van traslladar a Estremera. Era una situació tan inversemblant que, dins de la tragèdia, semblava teatre de l’absurd.

El llibre és també una manera de voler apropar la seva experiència i visió de les coses a un tipus de persona que, per diferents motius, difícilment llegiria un llibre?

A la presó només ens podem expressar a través de l’escriptura. És el que he intentat fer amb els dos llibres que hi he escrit. En aquest cas, quan vaig veure els dibuixos i les notes que tenia, vaig pensar que el format podria ser útil per fer accessible aquests pensaments i la crònica d’un moment.

Li han dit que hi té força traça, a dibuixar? Quins ninotaires l’han inspirat?

Crec que dir això és ser molt generós. Per a mi és un entreteniment. Admiro molt, i en molts dibuixos, s’hi veuen reflectits el Guille, el Salazar i el Fer d’El Jueves, Cristina Losantos, Anthony Gardner, Toni Batllori i Miquel Ferreres, i el Francisco Ibáñez. 

El 12 de febrer del 2019 va començar el judici. Gairebé en fa un any. Tot i que la sentència es va conèixer el 14 d’octubre i en sabem el resultat, percep encara alguns d’aquells episodis viscuts al TS com una pel·lícula?

El record és la mateixa sensació que durant el judici, el de viure una absurditat o, com diu vostè, una mala pel·lícula. Ells no van voler fer justícia, sinó fer com si fessin justícia, per empresonar-nos i condemnar-nos. Això ho saben ells i ho sabem nosaltres. Ho sap tothom.

Vostè critica en un dels seus dibuixos que l’argumentari de la Fiscalia durant el judici va ser que les institucions catalanes havien «rentat el cervell» a la ciutadania. Però sí que és veritat que moltes persones independentistes se senten estafades pels responsables polítics des de l’1-O. Què els diria?

Sempre he dit el mateix, que aquest camí no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor, però considero que és irreversible. Al llibre ‘Esperança i llibertat’ analitzo àmpliament el que ha succeït i com penso que cal afrontar el futur. Hem de prendre’ns el camí recorregut com un aprenentatge. El que sí que és cert és que, avui, la gent és més conscient del que significa assumir la complexitat del repte, i també que en qualsevol cas és necessari construir consensos tan amplis com sigui possible, i que aquests consensos requereixen temps, paciència, generositat, respecte i empatia. 

«Gracias, agente Pinocho, por su descripción de los hechos», diu un dels seus dibuixos sobre el testimoni d’un policia nacional al TS. La instrumentalització del concepte d’odi és de les coses que més greu li van saber? 

Les acusacions i alguns testimonis van voler construir un marc mental fonamentat en l’existència a Catalunya d’un odi contra Espanya, d’un odi irracional contra allò espanyol, contra l’Estat, cosa que és fal·laç i irresponsable; i amb determinats discursos, una certa deshumanització de l’adversari polític. A mi, és cert, això em dol molt i ho he intentat explicar. 

Creu, com ha dit Carme Forcadell en alguna entrevista, que va faltar empatia envers els ciutadans no independentistes, molts dels quals s’han sentit, i se senten encara, amenaçats pel procés sobiranista?

L’empatia és posar-se en el lloc dels altres i procurar entendre les raons per les quals fan o senten una cosa o una altra. A ‘Esperança i llibertat’, publicat abans del judici, hi vaig dedicar un capítol, i no només a l’empatia, sinó al dolor també. L’empatia passa per reconèixer que algú s’ha sentit exclós, menystingut o agredït d’alguna manera, tingui o no raó en els fets objectius. Per a mi és important saber si ho sent d’aquesta manera, perquè condiciona tota la seva acció, i per poder-hi respondre. Aquest dolor per a mi és la font de molts malentesos. Crec que un conflicte no té solució si no es parteix del reconeixement del dolor, del de tothom, del propi i dels altres. Aquest és un camí de doble via.

Creu que s’ha fet prou autocrítica de com es van fer les coses i del que es va prometre? Creu que es va menystenir l’Estat, que es va fer una mala lectura de la realitat?

Als independentistes ens demanen constantment autocrítica. Crec que se n’ha fet molta i s’ha debatut molt. És un exercici que a l’altra part no l’he vist, i que crec que seria necessari, que s’escoltés i que s’empatitzés amb milions de persones que fa anys que es manifesten de forma cívica, pacífica, democràtica, expressant el seu desig, que és legítim.

Abans de l’1-O hi havia polítics independentistes que deien que Europa no toleraria la imatge de la Guàrdia Civil retirant urnes, ni la detenció de membres del Parlament ni del Govern. Vostè mateix i Oriol Junqueras havien estat eurodiputats. Com pot ser que es creessin aquelles expectatives? Es deia: “Ho tenim a tocar”...

Justament per això mai he fet una afirmació en aquest sentit. En tot cas, la pregunta hauria de ser si a Europa es pot pegar indiscriminadament a la població per voler votar, o si un diputat o un govern pot ser cessat irregularment o inclús empressonat injustament. Si això és normal, si és una cosa que es pot aceptar, amb la que es pot conviure. Si és un fet amb el que la democràcia moderna i la seva societat pot estar còmoda. 

Vostè que prové de la cultura de la gestió de conflictes, quin creu que hauria de ser el primer pas per intentar de refer ponts amb partits com Ciutadans i el PP a Catalunya? Creu que algun dia serà possible almenys una represa de les relacions amb els seus representants polítics, a nivell individual ni que sigui? 

Hi ha partits i sectors que creuen que no cal ni diàleg ni negociació, ni res, perquè ja els està bé l’actual situació. Se senten forts en la confrontació, en la simplificació i en el conflicte constant. N’han tret resultats i poder polític, especialment en el cas de Ciutadans. A mi m’hagués agradat que, en la compareixença de la setmana passada al Parlament [a la comissió sobre el 155], el PP hagués vingut, o que Cs s’hagués quedat, després de llençar improperis a l’Oriol Junqueras. Els he convidat a venir a parlar a la presó, m’agradaria molt que ho fessin, però no han volgut. Tinc la mà constantment estesa. Parlar o escoltar no significa donar la raó a ningú. 

Vostè ha dit que, en general, falta respecte per les opinions contràries. Cs, PP i PSC retreuen encara aquells plenaris dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 on diuen que no se’ls va deixar expressar les seves opinions. Què pot retornar la normalitat al Parlament? 

El Parlament de Catalunya ha estat intervingut, judicialitzat, amb diputats suspesos i amb querelles contra la Mesa i contra el president. El Parlament viu una situació d’anormalitat de fa molt de temps sobretot per la intervenció de la justícia, quan el legislatiu és un poder que hauria d’estar protegit i separat. Això no ajuda gens a normalitzar la seva activitat.

Recuperar les formes podria ser un primer pas? Hi ajuda la campanya electoral contínua?

Sí que és cert que la gent que fa política hauria de ser capaç de fer propostes constructives, i fins i tot en la discrepància mantenir unes certes formes. Això fa temps que s’ha perdut arreu, i fa que molta gent es senti decebuda o desconnectada de la política. Caldria una mica de serenor, sense renunciar al debat ni a la vehemència. Hi ha unes formes que, malgrat la discrepància,  hauríem de saber respectar.

Considera que els resultats electorals de la formació d’ultradreta Vox beuen en part de la quota de pantalla que va obtenir aquest partit arran de formar part de l’acusació en el judici del Procés? Quines repercussions creu que pot tenir això per a la democràcia espanyola?

Per a Vox, el judici va ser una plataforma. És una paradoxa que els qui defensàvem valors democràtics, republicans i europeistes, estàvem al banc dels acusats, i, en canvi, els qui els amenacen, estaven entre les acusacions, compartint especial complicitat amb l’Advocacia de l’Estat. Malauradament, el que significa Vox és una realitat que existeix a l’Estat, fins ara latent i integrada en altres partits com el PP i especialment Ciutadans, que amb el seu nacionalisme hipercentralista, uniformista i excloent, ha preparat el camí, amb un discurs diari d’odi. Avui trobem arreu del món moltes persones que satisfan la seva indignació i la seva frustració votant els qui senten que representen millor el contrari del que ells detesten. És una actitud que respon més al rebuig que a la construcció de res.

Un apartat del llibre està dedicat a les condicions de la vida penitenciària en general. Hi denuncia que només es pugi veure els fills dues hores al mes. Desconeixia aquestes normes fins ara? Voldrà treballar també per a la transformació de l’àmbit penitenciari, quan surti en llibertat?

És un fet que la nostra presència a les presons ha permès posar-hi un focus que fins ara no hi era. La societat viu d’esquena a les presons, estan invisibilitzades. Però a les presons hi ha persones, encara que murs enllà els interns siguin una xifra malaurada, un símbol del mal o una veritat incòmoda. Cada reclús té les seves circumstàncies, els seus errors, les seves pors i les seves mancances, i la presó ha d’estar concebuda i construïda amb l’objectiu que sigui un entorn que ofereixi oportunitats d’aprenentatge i que incentivi la conducta prosocial. A la presó he intentat involucrar-me al màxim. És important utilitzar el temps, i transformar-lo en alguna cosa útil. Fa temps que, entre altres activitats, treballo de voluntari en el poliesportiu i dinamitzant les activitats esportives. A través d’aquesta activitat estic treballant en una tesi sobre la reinserció social i conductiva dels presos a través de l’esport.

El Tribunal de Comptes els demana 4,1 milions d’euros per les despeses de l’1-O. En una part de la població hi ha la convicció que el referèndum va suposar gastar uns diners que s’haurien pogut dedicar a altres coses que consideren més útils (sanitat, educació...). Què opina d’aquesta visió? I de la resolució del Tribunal de Comptes? I si un dia la gent es cansa de posar diners a la Caixa de Solidaritat?

Ni el judici ni la sentència del Tribunal Suprem va mostrar que les despeses imputades fossin malversació, ni la seva relació amb el referèndum, ni tan sols que moltes es produïssin realment. Vivim en la persecució permanent i en la judicialització del que és un conflicte polític. A Catalunya hi ha un consens, del voltant del 80% de la població, que vol resoldre aquest conflicte polític votant. Els processos als tribunals formen part de la repressió. Els del Tribunal de Comptes, l’Audiència, el TSJC i el Jutjat d’instrucció número 13, són part d’una sola causa general. Només puc mostrar la meva solidaritat amb totes les persones afectades, i, sobretot,  agrair l’ajuda que ens donen tantes persones a través de la Caixa de Solidaritat.

Comentarios
Multimedia Diari