Anna Ramírez, la perruquera de Torredembarra que ha creat escola

Una trentena de perruqueres han acompanyat aquest diumenge la festa de jubilació d’Anna Ramírez, per a moltes la seva mestra. Sense cap mena de dubte, ahir la màxima concentració d’estilistes per metre quadrat va ser a l’establiment de Torredembarra que ara s’acomiada.

Quan, l’any 1980, Anna Ramírez va obrir la seva perruqueria unisex a Torredembarra, no se sabia pràcticament ni què significava aquell concepte, un punt estrafolari per a conservadorismes institucionalitzats. Els homes anaven a les barberies, es tallaven els cabells –o els xollaven, com encara es deia aprofitant lèxics de ramaderia—i s’afaitaven com a les pel·lícules de l’Oest.

Les senyores es feien la permanent i entaforaven els caps en unes campanes estranyes que més que assecar cabells, els rostien. Els homes esperaven el seu torn llegint premsa esportiva, i les dones, premsa del cor. I es feia bugada. Era un altre concepte, perquè el model social era un altre, per fortuna superat.

Tot va canviar quan l’Anna va aixecar la persiana de l’establiment que, ja des del seu nom, indicava que homes i dones, a casa seva, eren iguals: ‘ANNA’ és capicua, amb majúscules es veu més, i amb això va jugar l’anagrama subliminal d’aquella marca tan intrínsecament seva.

L’Anna volia ser perruquera ja de ben petita: a l’escola, pentinava les seves amiguetes o, amb encara més gosadia, els canviava els pentinats i si havien sortit de casa amb una cua, hi tornaven amb dues trenes o un recollit.

El tall i els volums

A dotze anys ja era aprenenta i el 1976 va començar a caminar sola. Va ser autodidacta de l’experiència fins que va poder anar a cursos de grans professionals, a vegades encara acompanyada de la seva mare: al curset de la casa Loreal hi va anar als 14 anys, i tothom es pensava que la perruquera era la mare.

Reconeix les influències de Toni Angay i Vidal Sasoon, però ha sabut crear el seu estil propi en la línia del modern estilisme: «Anem a buscar el que és més natural, ens basem en el tall, en els volums, en el moviment dels cabells lliures; avui gairebé ja no es pentina».

Alta qualitat

A Torredembarra hi havia una tradició de perruqueria d’alta qualitat, per les germanes Juanita i Manon González i Antonieta Agustí, que fins i tot tenien clientes de Barcelona que feien cap a la vila només per posar-se a les seves mans.

L’Anna Ramírez va aixecar el llistó posant la Torre al mapamundi de la moda quan va guanyar el campionat d’Espanya, el 1988, any que també va anar als mundials de Düsseldorf, que repetiria el 1990 a Rotterdam.

A l’escola pentinava les amigues. Amb 12 anys era aprenenta i el 1976 va obrir establiment

En aquelles altres èpoques, jo encara no vivia a la Torre, només hi estiuejava, l’Anna em tallava els cabells a l’agost, i a l’hivern, a Barcelona, els germans Llongueras. Un dia, tot just asseure’m al seu tocador històric de la Gran Via, en Lluís em va començar a apamar el cap i a mirar-se’l des de diferents perspectives. Acabat l’examen, va exclamar amb el seu entranyable registre atiplat: «Quin tall! La teva perruquera de les vacances és molt bona!».

Carrer, còctel i postís

Les proves dels concursos eren dures, tres pentinats –carrer, còctel i postís– en velocitats de cronòmetres, però se’n sortia amb èxit i nivell. Competia, quedava bé, aprenia i importava noves tècniques, fins que va ser ella la que ensenyava a les seves treballadores, les que va reunir per celebrar el jubileu/jubilació, que de fet, si anem a l’etimologia llatina, significa alegria, el goig de la feina feta per encarar els meravellosos anys de reposar sense castigar més un aparell locomotor en permanent gimnàstica... Si no la convencem que, si més no, continuï ‘fent’ els amics que jugàvem amb ella pels carrers sense asfaltar d’infanteses que eren felices amb jocs que acolorien temps en blanc i negre.

Moltes de les seves deixebles han posat perruqueria, com Rosa Navas, Antonia Gutiérrez, Merche Hurtado, María José Mellinas, Merche Díaz, Pilar Solé, Montse Grillo i Rosalía Martí, companya també d’aquells dies inoblidables de la pàtria infantil del carrer Major. Esment especial per a Maria Valldepérez, que va començar amb ella i amb ella es jubila.

L’Anna els agraeix a elles la dedicació i el tarannà, i té paraules afectives per a la família, que sempre li ha donat suport: Amador, el pare; Mercedes Lara, la mare; en Joan Porta, el seu marit; Oriol i Gemma, fill i filla. Sense tot aquest elenc de plantilla i família, la concelebració dels afectes no hauria consolidat una obra de més de 40 anys com la que ahir va culminar.