«Darrere d’un somriure sempre hi ha dolor»

Entrevista. El director de ‘7 raons per fugir’ presentarà, aquesta nit a les 22 h, la seva ‘opera prima’ a l’antic port del Roc de Sant Gaietà, una projecció dins del cicle de cinema a l’aire lliure de l’espai FIC-CAT

ÁLVARO RODRÍGUEZ

Whatsapp
El director i dramaturg Esteve Soler en una imatge promocional. FOTO: CEDIDA

El director i dramaturg Esteve Soler en una imatge promocional. FOTO: CEDIDA

Esteve Soler, consolidat dramaturg amb obres de caire internacional com ara Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia es va llençar a la producció cinematogràfica amb 7 raons per fugir, una pel·lícula episòdica que adapta alguns dels seus textos teatrals a la pantalla gran. Codirigida per Gerard Quinto, David Torras i el mateix Esteve Soler, la pel·lícula va ser estrenada l’abril de 2019 i va formar part de la Selecció Oficial de la passada edició del FIC-CAT.

Aquesta nit Roda de Berà acollirà la projecció d’aquesta obra dins de la iniciativa organitzada conjuntament entre el Consistori i el festival Internacional de Cinema en Català. Anteriorment s’han exhibit amb èxit els llargmetratges L’adopció de Daniela Fejerman, Estiu 1993, de Carla Simón, i, el passat divendres, Jean François i el sentit de la vida, de Sergi Portabella.

Com troba que el FIC-CAT doni aquesta oportunitat a les projeccions de cinema en català?

L’existència del FIC-CAT és una gran sort per a tots. Fa visible un sector, el del cinema en català, amb moltes dificultats. És un cinema amb un potencial increïble però que l’hi costa trobar espais que l’hi dediquin una atenció especial. El FIC-CAT fa això i ho fa amb gran generositat. És una oportunitat que nosaltres no podem desaprofitar i estem encantats de venir i presentar la pel·lícula davant del públic del festival.

La seva forma d’escriptura indignada és terapèutica?

Sens dubte. Jo crec que tot el que he anat escrivint busca un espectador que reflexioni, que es vegi a ell i a la societat en perspectiva i, a parir d’aquí, pugui generar un pensament regenerador. Aquest pensament ha de tenir un ànim constructiu que l’hi permeti refer-se de ferides socials i personals.

Quin paper juga aquí l’humor?

L‘humor és un recurs que jo sempre acabo traient d’una manera o d’una altra. Encara que sembli una paradoxa, l’humor sempre neix del dolor. No té per què ser un dolor físic, pot ser un dolor social o un malestar, però darrere d’un somriure sempre hi ha algun tipus de dolor. Al gag més clàssic de tots, el de la persona que va caminant i rellisca amb una pell de plàtan, al que ha caigut no l’hi fa cap mena de gràcia. Això té molt a veure amb el de la regeneració, l’humor ens ajuda a créixer per a sobre de les nostres mancances i problemes. I com més entri l’humor a la ferida, més potent i regenerador és.

Els paral·lelismes amb ‘Relatos Salvajes’ són inevitables. Quant hi ha de referència?

La meva relació amb aquesta obra comença al festival de Cannes quan jo vaig a veure una pel·lícula que es diu Relatos Salvajes i ningú la coneixia. Veient aquest film penso ‘això ho podria fer jo sumant les meves escenes de teatre’. La fama de la pel·lícula parla per si mateixa, però la meva experiència de veure-la a Cannes em va impulsar a mi a portar a cap el guió que tenia entre les mans. En aquell moment sabia que seria important perquè em permetria apropar-me a un director i dir-li ‘per què no fem el ‘Relatos Salvajes local?’

Té ganes de centrar-se en la seva carrera com a cineasta?

El meu camí en el cinema comença de petit. Jo era un nen que no podia passar per un videoclub sense emportar-me set o vuit pel·lícules en VHS. Aquesta bogeria va creixent fins que passo per un cineclub, que és quan conec al David i al Gerard, i llavors em pregunto com és que puc portar aquesta afició a la pràctica. Em va passar pel cap que la millor forma de crear ficció era estudiar dramatúrgia. Arran d’això, un cop m’he constituït com a dramaturg, l’únic que faig és seguir el mateix camí que aquell nen que es tornava boig mirant pel·lícules en VHS. El cinema és un element continu en la meva història, allò que avui encara em posa la pell de gallina és estar a una sala de cinema veient una joia del setè art. El més lògic i el més natural és seguir aquest camí.

Fa poc vam veure ‘Ventajas de Viajar en Tren’. Es comença a donar oportunitat a un humor més negre a Espanya?

Nosaltres vam descobrir aquesta pel·lícula a Sitges. És molt curiós que hagin nascut dues pel·lícules tan semblants en àmbit i forma de manera quasi simultània. Crec que en aquest moment la línia de la ficció no és aquesta, es busquen productes més segurs, convencionals i previsibles, perquè és difícil que la gent vagi al cinema avui. Precisament per això és tota una sort que hi hagi productores i institucions que apostin per un cinema que va contràriament a aquest camí. S’ha d’agrair que existeixi aquesta voluntat de trencament i d’anar per camins alternatius.

Temas

Comentarios

Lea También