El camp de concentració de L'Hospitalet de l'Infant

A set quilòmetres al sud de l’Hospitalet de l’Infant topem amb el coll de Balaguer. Des del cim, la vista és impressionant. Especialment els dies freds i lluminosos de tardor quan el mestral es presenta vigorós i al matí escombra la broma. 

Des d’aquesta atalaia albirem, a una banda les fèrtils terres de l’Ebre, amb el delta en tota la seva majestuositat, i a l’altra, el camp de Tarragona pla com el palmell de la mà, amb el cap de Salou penetrant a l’horitzó marítim. 

Per les entranyes d’aquest serra que banya els peus a la mar Mediterrània travessava la via Agusta romana i el camí Ral, entre passos empinats i angostos que la convertiria al llarg dels segles en un enclau desitjat per aquells que volien dominar el territori durant les guerres i en una mina d’or per bandolers i assaltadors de diligències en temps de pau.

Poques vegades la orografia ha marcat tan profundament la vida de les persones com el cas del coll de Balaguer, la porta de Catalunya i la frontera geogràfica, cultural i lingüística del sud de Tarragona. 

L’any 1938, durant la guerra civil espanyola, la República establí a l’Hospitalet de l’Infant un temible camp de concentració per fortificar-ho. Aquesta és una de les històries més tràgiques del nostre territori i a l’hora una de les més desconegudes. El passat 23 de setembre, festivitat de Santa Tecla, se celebrà el 83 aniversari del seu desmantellament definitiu. Val la pena que l’expliquem.

A partir del 15 d’abril de 1938 les tropes del general Franco arribaven a Vinaròs per mar i encerclaven Catalunya. 

Vicente Rojo, cap de l’Exèrcit republicà decidí defensar el Principat amb un gran projecte, la construcció de sis ambicioses línies paral·leles de defensa que enllaçaven els Pirineus amb la Mediterrània. Els treballs el realitzaria mà d’obra de presoners que abarrotaven les presons. 

Presoners molt diversos

A l’Hospitalet de Mar s’establí un dels sis camps de treball que es van escampar per tota la geografia catalana. 

La procedència dels presoners era molt diversa, formada majoritàriament per militars nacionals i religiosos procedents de la batalla de Terol (gener de 1938) però també d’anarquistes, sindicalistes, brigadistes internacionals xecs arrestats després dels fets del maig del mateix any a Barcelona. Tampoc hi faltavendesertors procedents de les txeques i de la presó Model de Barcelona principalment. 

El primer contingent arribà a l’estació del ferrocarril de l’Hospitalet de l’Infant la nit del 14 al 15 d’abril de 1938. La vida en el camp es convertiria en un infern per les més de 2.000 persones que ho patiren. Els van establir en una finca de 14 hectàrees propietat del bisbat de Tortosa coneguda com «Lo garroferal».

Dormien al ras, en clots picats al terra per una o dues persones. El llit estava fet de fulles i la manta per abrigar-se, unes branques de garrofer que els protegia dels aiguats, del gebre i del vent de mestral. Aviat començaria la feina infernal de fortificar la zona a base de trinxeres, búnquers i bateries d’artilleria.

Era un vida dura la que es vivia al camp de forçats. No hi havia metges, ni farmàcia si un es posava malalt. Al segon dia sense treballar, anaves directament al pelotó d’afusellament. Es treballava de sol a sol amb el menjar escàs, sense carn ni peix. L’alimentació dels presonrs consistia en llegums, cigrons, bajoques, arròs i llenties.

El director del camp de treball número 2 (nom oficial d’aquesta instal·lació) era Manuel Astorga Vayo, que emprà els seus mètodes terrorífics per mantenir una fèrria disciplina.

Astorga era un personatge gros i de curta estatura. Es deia que una mica dandy, segons algunes de les seves víctimes. Estava sempre envoltat de guardaespatlles armats. Astorga caigué en desgràcia i perseguit per la llosa del seu historial repressiu. Va acabar engarjolat encara que seria ràpidament alliberat per les prensions dels serveis secrets soviètics. Astorga va acabar la guerra amb el grau de coronel.

Igualment es recorda al tinent Anastasio Sánchez Monroy, sotsdirector del camp. Monroy havia estat també alcaide del vaixell presó Uruguay i havia passat per les txeques de Barcelona.

Afusellaments

Els primers dies de confinament es practicaren afusellaments arbitraris per causes peregrines que s’executaven a la paret del cementeri de la vila. 

Es matava per no completar la filera o per no arribar a temps. Les notícies de la repressió del camp arribaren ràpidament a les orelles del Govern republicà, encara que, segons m’explicava mossèn Josep Porcar (rector de l’Hospitalet de l’Infant durant 44 anys) ni la visita de Dolores Ibarruri la Passionària ni la intercessió de Indalècio Prieto tingueren cap efecte real. 

La gent del poble recorda els presoners com a persones famèliques, d’aspecte esquelètic, molts d’ells descalços, bruts, plens de polls i mig despullats. En el millor dels casos conservaren la mateixa roba durant llargs mesos. D’altres es vestien amb els sacs de ciment, que eren de ràfia. 

El ranxo era insuficient i complementaven la seva alimentació amb el que anaven arreplegant pel camí com garrofes, olives, ginebrons, paumes, ametlles verdes i avellanes.

La proteïna procedia de les rates o les sargantanes que capturaven. La carn de la serp era la més suau de totes, sense dubte. No se’ls escapava res perquè eren més ràpids que els gats, recordava el presoner Ángel Díaz Cuéllar. 

La correspondència

Amb aquest escenari dantesc només els mantenia vius la seva joventut i el coratge de les quatre línies dels familiars quan rebien la correspondència de casa. En aquesta línia, la recerca m’ha permès recollir nombroses històries fascinants, una d’elles la del Ramon Casadó Curto Casinero, una d’aquelles persones que forma part del grup dels que milloren el món, dels que amb un petit gest pacífic i anònim revolucionen la societat. 

Durant la guerra el correu postal arribava cada dia al Casino de l’Hospitalet de l’Infant, un local social on la gent de la vila feia el ball, el beure i jugava a les cartes en temps de pau. 

Respecte al correu era habitual que no s’entregués als presoners com a part del càstig a l’enemic. «què es fotin», maleïen alguns guardes.

Ramon Casadó, tenia 14 anys i durant el dia ajudava a son pare, propietari del Casino, a les feines de l’establiment. Dolgut per la injustícia que s’estava cometent davant dels seus ulls va decidir repartir la correspondència ell mateix de forma clandestina i sota la seva responsabilitat, assumint quasi inconscientment tot el rics que comportava la seva decisió.

Per salvar el control dels guardes quan accedia al recinte, Ramon amagava les cartes entre els paquets d’aubardes de roda neumàtica cosides amb fil ferro que fabricava i reparava un jove reclús de Lleida anomenat familiarment com Lo casat amb el que tenia amistat. «Si m’haguessin enganxat em maten» confessava el Ramon, que té 98 anys i una memòria prodigiosa.

A causa dels constants bombardejos que va patir l’Hospitalet de l’Infant, especialment el del 2 d’agost d’aquell 1938 (i que va causar 11 morts i 6 ferits), una part del camp fou traslladat a la zona de Genessies, un mas de l’interior proper a la vila de Vandellòs.

El camp s’aixecà de Genessies el 23 de setembre però les històries i la feina de fortificació s’allargà a d’altres punts estratègics del país fins el final de la guerra. A Anastasio Sànchez-Monroy se’ls troba al santuari del Collell els darrers dies de la campanya a Catalunya on forma part de la història narrada de forma brillant per Javier Cercas al seu llibre Soldados de Salamina. Després de la capitulació van passar a França.

En relació amb Astorga i segons la versió del periodista Julián Gorkin, va ser confinat al camp de refugiats d’Argelers (França) amb nom fals. Allà s’havia de trobar amb alguns dels presoners als que havia tractat amb crueltat a l’Hospitalet de l’Infant i a Ogern de Nagaya. 

El pànic el dominava i ocultava el seu nom com un tresor. Cert dia es va apropar a ell un noi i somrient li va estendre la ma: «Hola Astorga, jo també vaig pertànyer al SIM; conec les seves proeses i sóc un sincer admirador seu».

Passejaren xerrant una estona mentre Astorga es confiava i la vanitat el va descobrir. Posteriorment s’aproparen a ells d’altres refugiats. Conversaren d’una forma distesa mentre s’allunyaven de les barraques. Caminaren fins a un lloc solitari on havien obert un gran clot a l’arena. 

Astorga va comprendre que havia caigut a la trampa i que aquella fossa era la seva sepultura. Retrocedí terroritzat però ja era tard. Va ser assassinat per anarquistes que havien estat les seves víctimes i enterrat viu a la sorra de la platja. Només el deixaren fora la mà dreta, amb un paper escrit amb dos senzilles paraules en forma d’epitafi : «Por asesino». 

D’altres testimonis dels fets afirmen que el van enterrar només el cos, deixant el cap fora de l’arena esperant que amb l’arribada de la nit, la tímida marea de la Mediterrània acabés la feina.