Els Pets: 'Tenim la sort que el públic no s’ha cansat de nosaltres'

Els Pets presenten demà el seu últim èxit Som al Festival Internacional de Música de Cambrils (22 hores), en una oportunitat única al territori de gaudir de la seva música en directe. Sonaran els temes de Som, però també molts altres èxits de la seva trajectòria.

Com són Els Pets després de tres dècades?
Som com tres germans que gairebé de manera inconscient hem acabat formant part de la vida, uns dels altres, des que érem ben petitets. Jo crec que la clau és que quan vam començar a formar ElsPets ja feia 20 anys que érem amics i això va molt bé. Perquè el món de la música té moments de pujades i baixes i si no hi ha un pòsit de respecte i estimació és fàcil que un dia diguis prou. De fet, nosaltres hem viscut tantes coses plegats que som família.

Què trobaran els seguidors d’Els Pets demà a Cambrils?
Un concert diferent dels que havíem fet fins ara perquè quan vam començar vam fer una gira de teatres i tots els concerts estaven dissenyats perquè la gent estigués asseguda. Però ara hem tunejat el repertori i tot i tenir moltes cançons de l’últim disc, de Som, és un concert per ballar, per gaudir, per suar la samarreta.

Sonarà el ‘Bon dia’?
No. És una cosa que ja feia tres anys que ho volia fer i no hi havia manera perquè el Joan i el Falin estaven en contra. La cançó m’agrada molt però quan portes 20 anys fent-la, crec que és saludable deixar-la reposar. 

I no la demanaran?
Sí. Però està bé que demanin una cançó i no la fem perquè això vol dir que tornaran a venir una altra vegada. No fem Bon dia però fem Jo vull ser rei, S’ha acabat, Una estona de cel... Que la gent no pateixi, que de cançons per saltar i per ballar en tindran de sobres. 

Aquest ‘Som’ ha trigat cinc anys a sortir a la llum des de l’últim treball. Què ha passat?
El que passa és que a mi m’han vingut dues propostes que em feien molta il·lusió. Una era de fer un programa diari de ràdio a iCat i un altre, un programa a TV3. 

‘El celobert’.
Sí. Els dos es diuen igual. Per altra banda, vam estar girant el disc anterior. No sé si vam fer 30 anys perquè aquests aniversaris…

30 anys, sí senyor.
30? Doncs 30. Vam fer una gira i tenim molta sort perquè com que traiem els discos nosaltres ningú no ens exigeix. I de seguida que ens vam activar la cosa va funcionar molt bé. A part, la resposta ha sigut bastant sorprenent. Ha anat molt bé de vendes i de crítiques potser és el que ha tingut les millors des que hem començat. No sé si és perquè ens veuen grans i deuen dir, pel poc que els hi queda, els hi regalarem les orelles.

Són un grup de culte.
No sé si som de culte però tenim una sort i és que tots tres tenim feines que fa que no depenem del grup exclusivament per subsistir. A més a més, desenganyem-nos, el mercat nostre és Catalunya, Mallorca i de tant en tant el País Valencià. Si toques molt i molt sovint la gent diu, ‘una altra vegada?’ En aquest sentit, el concert de Cambrils és l’únic que farem a les comarques del Camp de Tarragona fins d’aquí bastant de temps. Hi havia una proposta d’anar al Teatre Tarragona, però em sembla que ha passat alguna cosa, oi?

Diria que sí.
Sí? Quan m’ho van explicar estava a Anglaterra i no m’ho creia. 

Com li va la vida per Anglaterra?
Molt bé. Ara mateix per exemple allà s’està més fresquet… Ara és la venjança de tots els mesos de rebre fotos de gent de Tarragona fent el vermutet amb el solet.

Què fa allà?
El que faria aquí. Visc allà però la feina la tinc aquí.  

I el cap?
El tinc bastant allà, és curiós. Molta gent em pregunta si m’enyoro i la veritat és que sí, però és que a mi m’agrada enyorar-me, és de les coses més màgiques que hi ha. Vol dir tenir ganes d’estar en un lloc i que el recordes. I el recordes amb més amabilitat del que faries si fossis aquí. A mi no m’havia agradat tant Tarragona com quan no hi sóc. Aquella escandalera, aquella revetlla de Sant Joan sense ni un petard... Per mi és el paradís. I amb la família, al nen crec que li estem fent un bon regal d’escolaritzar-lo allà.

Per la llengua?
No únicament. També pel sistema educatiu. No tenen tantes retallades i és bastant més complet.

Públic?
Jo només faig públic. Vaig anar a una escola de l’Opus a Tarragona i em vaig prometre a mi mateix que al meu nen no el portaria. 

Un paradís tranquil. Què sentirà demà quan torni a pujar a l’escenari?
La sensació és que és la millor feina del món perquè dones píndoles de felicitat i tal com està el món crec que és de les feines més necessàries que hi ha. Te n’adones que durant l’hora i mitja que està davant teu el públic se n’oblida dels seus maldecaps. Això és super bonic i si a més veus que són mares i filles, pares i fills...

Com el Minipop.
Exacte. Els concerts d’Els Pets són molt de portar els nens i això enganxa molt. Nosaltres tenim la sort que tenim un públic que encara no s’ha cansat de nosaltres. I hem d’aprofitar-ho.