La plaça que em va veure créixer

Les persones, igual que els pobles, estem formats per diferents capes que anem adquirint al llarg dels anys en funció de les nostres vivències personals, la nostra formació, la nostra família, o el nostre entorn. Cadascuna d’elles ens va deixant un pòsit que es manté en el temps i conforma la nostra personalitat.

Una d’aquestes capes és la nostra infància. Una etapa molt important en la nostra vida que queda gravada en la memòria i que conservem amb nostàlgia la resta dels nostres dies.

Se m’ha demanat per fer aquest article escollir un lloc preferit de Cambrils però se’m fa molt difícil, perquè n’hi ha molts, i per tant prioritzaré els espais on he tingut les meves arrels. Sóc un enamorat de Cambrils, els que em coneixen ho saben bé.

Els meus records d’infantesa se situen en els carrers i places del centre històric. Vaig néixer a la plaça d’Espanya, 19, avui plaça de la Vila. Per tant, aquest era el centre neuràlgic dels meus moviments. Allí vaig caminar les meves primeres passes, vaig conèixer els meus amics, que pràcticament tots també anaven al mateix col·legi i també gent gran, que tot sovint, especialment a l’estiu, treien les cadires al carrer i feien llargues tertúlies.

Són records del barri on jugàvem de petits, o les escapades, quasi furtives a la Bòbila, que ens semblava molt lluny. Allí hi havia alguna petita cova que ens feia viure aventures extraordinàries. També anar a buscar lledons i després tirar els pinyols amb un canut. La meva infantesa la vaig viure entre aquests carrers, sobretot a la plaça d’Espanya on es concentrava tota la mainada cada dia. I també al col·legi la Salle i a la botiga familiar de venda d’electrodomèstics que estava situada al carrer Hospital, 21, davant de la farmàcia del Sr. Martí.

Jugàvem a pilota, érem uns cracs del futbol. Hi havia una gran companyonia. Existien molts valors que avui trobo a faltar. Ens podíem divertir amb qualsevol cosa. A la plaça d’Espanya havíem d’anar amb compte de no xutar massa fort, perquè si s’enfadava la Sisqueta Pastó, que vivia al costat de l’edifici de l’Ajuntament, ens prenia la pilota, tot i que després o l’endemà ens la tornava amb la nostra fervent promesa que no ho faríem mai més.

El centre històric tenia molta vida: les botigues, les tertúlies dels veïns a la fresca, i sobretot la Fira de l’Ascensió. Era el moment més esperat de l’any, amb els cotxes de xoc del Sr. Martí, que em donava vales per amistat amb el meu pare, els caballitos o la nòria i les casetes de tir.

Cada una d’aquestes vivències, cada una d’aquestes situacions viscudes, cada un d’aquests records són les meves capes, les que han marcat en part també la meva personalitat futura i m’han ajudat a madurar com a persona.

Sempre hem d’estar agraïts als nostres familiars i conciutadans que ens van donar aquesta base, aquests valors, aquestes capes que ens han embolcallat i hem de correspondre, com pugui cadascú, col·laborant, aportant experiència i coneixement, amb la nostra empatia amb el poble, i més en el cas de les persones que estem jubilades, amb la nostra cooperació, donant part del nostre temps sent útils als altres. Només així seguirem ajudant a crear capes per a altres persones que al nostre darrere seguiran estimant Cambrils.