Lluc Margalef: 'Les dones de Vandellòs van poder resistir gràcies a la solidaritat'

Lluc Margalef té 26 anys i és de Vandellòs. Jurista i politòleg per la Universitat de Barcelona (UB), està actualment fent una estada a la Pontificia Universidad Católica de Chile. Ha escrit dos llibres:  Diari de guerra d’en Magí Domènech i Martí i Dones i repressió al Vandellòs del primer franquisme, en aquest darrer va obtenir un accèssit al  premi al millor Treball de Fi de Grau amb perspectiva de gènere de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

D’on surt la idea de parlar de les dones del teu poble en una època tan grisa?
Amb la publicació de les memòries del meu besavi (Diari de guerra d’en Magí Domènech i Martí) ja m’havia endinsat pels escenaris de la Guerra d’Espanya i la immediata postguerra. Ara el propòsit era donar veu i protagonisme a les dones de Vandellòs. Mitjançant la microhistòria, el llibre intenta explicar els grans esdeveniments a partir del que succeí en llocs perifèrics.

Perquè aquesta investigació?
El Treball de Fi de Grau (TFG) havia de versar sobre la memòria històrica. La proposta va ser fruit de converses amb el Dr. Antonio Madrid, el meu tutor. La lectura de bibliografia i la voluntat d’escoltar els testimonis, van anar marcant l’evolució del treball. Un cop finalitzat, curiositat i inquietuds personals em portaren a reescriure’n certes parts i presentar el projecte a l’Ajuntament.

Com et vas documentar?
L’eix de la investigació i garantia de la seva originalitat són els testimonis orals. Aquests han estat contrastats i confrontats mitjançant el recurs a fonts bibliogràfiques, primàries –de l’Arxiu de Vandellòs— i fotografies de l’època. Vaig tardar al voltant d’un any en anar encaixant les diferents peces i redactar el llibre que s’ha publicat.

Què has descobert d’aquella època i del rol de les dones?
En una conjuntura marcada pel racionament i la fam, les dones de Vandellòs aconseguiren resistir gràcies a la construcció de vincles de solidaritat. Obligades a transitar pels camins de la il·legalitat recorrent a l’estraperlo, a treballar de jornaleres fent escarrotxa o confeccionant utensilis de pauma per intercanviar-los per aliments, aconseguiren subsistir. Es més, les dones també varen haver d’esforçar-se en salvar els seus marits condemnats a presó. Suplicar avals a persones addictes al règim representava una humiliació, necessària per a que els seus marits retornessin a casa.

Ha millorat el paper de la dona des d’aquells anys tan foscos?
Parafrasejant a Helen Graham, la coalició franquista anhelava matar el canvi que havia anat emergint durant la República, i retornar a un passat idealitzat. El desig era construir un ideal de societat –homogènia, jeràrquica, monolítica—on la dona fos la simple guardiana de la llar, l’esposa abnegada dedicada a la cura dels familiars i reclosa en l’esfera privada. Amb la instauració i consolidació de la democràcia, les millores han estat notòries. Tanmateix, encara queda molt camí per recórrer.

Totes les dones del poble patien el mateix tracte?
Segons el meu parer, totes les dones foren víctimes del conflicte. Això si, la repressió fou més severa sobre les socialment subordinades. L’esperit independent de certes dones fou considerat un pecat contra les normes de gènere tradicional. Se les volia castigar per haver pretès emancipar-se de la funció subordinada i dependent a que les condemnava la seva condició.

Els testimonis t’han canviat la percepció de la seva família?
No. Convé no fer una lectura presentista del llibre. Sempre cal treballar amb rigor, perspectiva històrica i tenint en compte el context.