L’orgue de Torredembarra en 500 misses

Un concert del mestre Josep M. Mas Bonet ha commemorat el quarantè aniversari de la reconstrucció de l’orgue barroc de Torredembarra. Mas Bonet l’ha posat al mapamundi des dels seus cursos internacionals i del seu mestratge de gran tècnica, respecte per la història i sentit artístic. Un bon principi per a una efemèride que ara mereix un complement que situï l’obra i la peça en el seu just valor, gràcies a la iniciativa i l’empenta de la parròquia, del poble i de precioses solidaritats.

L’orgue de la Torre està datat el 1705 i és obra dels orgueners Guilla, de Tremp. És una de les joies del barroc català, amb connotacions pròpies i diferenciades de l’orgueneria ibèrica. Forma part d’una nissaga repartida per Catalunya, que, a les nostres contrades, té germans monumentals a la plebania de Montblanc i a Torroja, al Priorat. La guerra incivil es va carregar els tubs per reciclar el metall per fer canons i obusos. La música, que és vida, malmesa contra natura per a la indústria de la mort. Només es van salvar la consola i el moble, preciosament ornamentats, i els tubs que no sonen, que tenen només efectes decoratius per mantenir la simetria metal·litzada.

Gràcies a una iniciativa liderada des de la societat civil per Manuel Canals, l’orgue es va reconstruir en dues fases: primer va sonar la part menor anomenada cadereta, per la Festa Major petita de juliol de 1977, i la mateixa data de 1979 es va inaugurar la reconstrucció total, feta per Gerhard Grenzing, que va completar un treball excepcional del qual avui és considerat un dels millors instruments de la seva època. Manuel Canals, més conegut pel seu hipocorístic Manolito, formava part dels llinatges de barcelonins-torrencs, estiuejants de quan l’estiueig era un estatus, amb casa al carrer Nou. Ell i el doctor Vilaseca, de la mateixa família, al costat de la decidida implicació de mossèn Enric Esplugues, que s’hi va abocar, com el seu successor, mossèn Anton Morell, que va doblar el relleu a la parròquia de Sant Pere Apòstol.

Van formar una junta i un patronat, en què hi havia entre altres Lluís Batet, músic i melòman, sempre a punt d’empènyer les iniciatives culturals de la vila, i van captar els meus pares, que també eren músics i es podien empadronar en el mateix blasonat dels barcelonins-torrencs, amb casa al carrer Major. M’hi van afegir de col·laborador, quan debutava en la crítica musical al Diari de Barcelona i començava a tenir una certa capacitat de relacions sense ànim de lucre. Per aquesta via vam anar a demanar a Montserrat Torrent, sense cap mena de dubte la nostra millor organista, que fes el concert inaugural, i el meu mestre i col·lega a La Vanguardia, Xavier Montsalvatge, va realçar l’esdeveniment amb una obra seva en estrena mundial, en el moment de màxima esplendor de la seva creativitat compositiva.

Després vam aconseguir portar l’Orfeó Català per a un concert a benefici de la reconstrucció. El president de la Federació Internacional de Joventuts Musicals, el doctor Jordi Roch, va posar també el seu activisme i la seva agenda al servei de la causa de l’orgue de la Torre, i va ser a la inauguració. L’aportació familiar va culminar amb el quadre de santa Cecília, que encapçala la carcassa de l’instrument. Santa Cecília és la patrona dels músics i ho era de l’acadèmia de la mare, que la tenia presidint la sala d’audicions.

Li van encarregar al mateix pintor, Artur Bosch, un copista excepcional, que ho va gaudir perquè estiuejava a la Torre. Però segur que la nostra millor aportació familiar van ser les més de 500 misses en les quals, durant els estius de més de 25 anys, el pare cantava i dirigia i jo tocava l’orgue a les celebracions vespertines de dissabte, diumenge, festius i vigílies.

Normalment fèiem les parts invariables del pare Ireneu Segarra (OSB) i del mestre Aragüés, però a vegades, per festes grans, ens obsequiàvem alguna incursió al gregorià i als grans clàssics, com Mozart, Beethoven, Schubert... Motets també de tota mena, la Salve o el Virolai al final, i, el dia de la Mare de Déu d’Agost, La pregària a la Verge del Remei, amb la preciosíssima música del mestre Millet.

També em permetia excursions a orgue sol pels paratges que m’agraden més, i que poden transitar de Bach i Händel a Raimon i Sisa, que vaig harmonitzar en tardes místiques en què només m’escoltava el Santíssim. Quan va morir el pare, l’any 2003, vaig deixar de tocar l’orgue, només m’assec a la consola escadusserament. L’últim cop va ser pel funeral del meu amic Josep Gual, cronista de la vila, i sí, vaig fer El setè cel, que és on sojorna la seva metafísica, i el vaig acomiadar amb L’emigrant, del mestre Vives.

Montserrat Miracle

L’orgue de Torredembarra té un so que sempre és delicat, té els registres austers que treuen mixtures de timbres nets i temperats, que admeten els pianissimo en octava i els forte a tota vela capaços d’aguantar les afinacions més agosarades quan el vent de força set desafia la resistència de les llengüetes. Montserrat Miracle, l’organista titular des del primer dia, és la que el coneix millor, la que l’ha tocat més i li extrau les profunditats del secret.

Montserrat Miracle és professora de piano i llenguatge, ha ensenyat moltes generacions de torrencs. Domina la mecànica però sempre des de l’art, que és el que dona l’essència dels músics. A l’orgue, més seu que de ningú, el fa gran en la litúrgia en la qual s’integra, no debades la major població d’orgues viu a esglésies. Li sap treure totes les possibilitats i l’acarona més que el toca en un legato únic i un staccato elegant. El fa sonar a cada ofici dels diumenges a les 11, fa la missa i, a l’ofertori, regala cada dia una peça diferent del gran repertori; l’últim que li he escoltat, l’Agnus Dei de la Missa de la Coronació de Mozart.

El quarantè aniversari de la restauració li demanda un homenatge i que ens faci un homenatge a tots els seus fans amb un concert amb el programa que més li abelleixi.