Torredembarra en mode estiu: Sobre la saragata

La Festa Major de Santa Rosalia es va acabar el dimecres de la setmana passada, amb el tradicional castell de focs. És el final de la temporada vacacional, una bestreta del final de l’estiu que és a tocar de solstici. En aquest període, Torredembarra passa d’un cens per sota dels vint mil habitants a una població que es pot acostar als setanta mil. A l’agost, ja hi som tots, i a la platja, la pila del greix.

La multiplicació d’habitants opera canvis en general en tots els municipis costaners i, en conseqüència, de segones residències, estiuejants, turistes, etc. L’aglomeració fa que, a vegades, el descans que es desitja mentre hom vaca, sigui sotmès a interferències diverses. Una de molt principal és el soroll, que en llenguatge modern i ecològic, també un xic pretensiós, anomenem ‘contaminació acústica’.

Les masses, que proclamava el marxisme, són sorolloses en elles mateixes, i encara més quan les potenciem en decibels pels altaveus de la Festa Major, que et fan topar encara que no vulguis amb un alegre espectacle infantil, amb un entrenament de discjòqueis fregint estridències, amb els rockers afeccionats que aprofiten els minuts d’or que els hi regalen en nits que no s’acaben d’acabar. Ones expansives que s’escolten a dos kilòmetres a la rodona amb la finestra tancada. Uns guardians de l’ordre tan avesats a plantar fonòmetres com ho són de penjar radars, veurien trencar-se tots els registres. Si miressin pel be comú tant com pel políticament correcte, ja s’haurien adonat que són molts més els perjudicats pel soroll que els que es beneficien de les poques notes que grapegen més que no toquen. Un festival d’allò que aquí s’anomena amb la bellíssima paraula ‘saragata’.

Una altra cosa són els decibels d’interès artístic i patrimonis de les humanitats, que cal conservar i aprendre a gaudir, com les traques mòbils dels diables i les matinades de gralla que -això sí que ho tenen- et desperten tot just quan t’acabes d’endormiscar... Però la bellesa i la força hi són inherents, com la tradició que les empeny i ens ajuda a reinventar el ser com som i el ser qui som. Són, a més a més, tradicions sanes que no posen en risc persones, no maltracten animals i no empastifen dignitats, per exemple, tirant-se tomàquets com si fossin una munió de condemnats a l’escarni públic, malbaratant aliments en contrast amb tanta gana pròxima.

No, no, no, això no és tot. Al tumult social s’hi afegeixen altres sorolls individuals molt propis del temps. Un de molt de moda és el que segreguen els cada cop més addictes al bricolatge i la jardineria: les podadores de gespa, les serres elèctriques, les Kärcher i els ‘taladros’ que han associat al verb ‘taladrar’ una accepció sinònima d’atabalar. En l’espai de la privacitat, tenim també els invasors d’intimitats veïnes amb ràdios, en argot ‘lloros’, i altres aparells acústics a tota pastilla. A vegades, són fugissers i s’associen al terrible brogit dels cotxes tunejats que acceleren sense control fent ral·lis pel carrer del Pont o curses de fórmula u pel passeig de Francesc Macià, al qual anomenem col·loquialment la Five Avenue.

No hem de desestimar les sempre inexcusables contribucions administratives al malestar dels veïns, afegides a la laxitud dels horaris proteccionistes dels amplificadors, especialment el trànsit dels camions buldòzer de la brossa, que hissen i arrien contenidors, trituren i, a més a més del merder -paraula usada aquí en tots els sentits- que fan, espargeixen pútrides sentors fecals fermentades que fan venir basques. Per acabar-ho d’adobar, també en puritat semàntica, atès que l’adob put.

L’hostaleria, com a principal dipositaria del lleure, atresora un bon paper en el trànsit del benestar al malestar estival. Poques contramesures poden aplicar contra la mala educació associada a un hemograma etílic, quina primera conseqüència són les andanades de cridòria disparades contra les taules veïnes. De l’anomenada ‘música de fons’ o ‘ambiental’, val més no dir-ne res perquè és posar-se a plorar. Com la de les atraccions de fira: al davant de la platja de la Paella, n’hi ha una que posa cançons de Nadal!

I de cara a l’any vinent, pregó i actuació de la Rosalía no? Visca la Festa Major i -rodolí- sort que ja ve la tardor i -cito Martí Pol- «Del gran silenci ençà, tot el que es mou/ es mou amb voluntat d’esdevenir».