Más de Cultura

Totes les Penèlopes i Briseides del món

Les heroïnes clàssiques tornen a la vida amb Heroides, d'Ovidi (Univers Llibres). El volum, que es llegeix com una novel·la, deixa palès l'eterna dominació masculina. Amb traducció d'Adriana Beltrán del Río i il·lustracions de Paula Bonet.

Gloria Aznar

Whatsapp
Il·lustració extreta de l'obra 'Heroides', d'Ovidi, de l'autora Paula Bonet.

Il·lustració extreta de l'obra 'Heroides', d'Ovidi, de l'autora Paula Bonet.

Fa temps que ha acabat la guerra de Troia, però Ulisses continua immers en la seva odissea. Mentre l’espera, Penèlope no cessa de teixir, ni tampoc d’escriure la mateixa carta; També de tornada de Troia, Demofont, futur rei d’Atenes, desembarca a Tràcia, on es casarà amb la princesa Fil·lis. Poc després, però, Demofont marxa de nou amb la promesa de tornar. Però el temps passa, i Fil·lis continua esperant-lo; Briseida, per la seva banda, arrabassada de mans d’Aquil·les per Agamèmnon, es pregunta per què el guerrer no fa cap esforç per recuperar-la. 

Dones, dones, dones, dones contra dones... Dones abandonades, incompreses, dolgudes i traïdes. Dones, totes, víctimes d’un personatge masculí. El volum Heroides recupera amb una visió contemporània les cartes elegíaques que Ovidi (43 a.C.-17d.C.) va escriure poc abans de ser enviat a l’exili, com explica Marta Sanz en el seu pròleg. Heroides és un volum publicat per l’editorial Univers (Grup Enciclopèdia), amb traducció d’Adriana Beltrán del Río i il·lustracions de Paula Bonet

Paula Bonet: «Totes hem sigut Penèlope i Briseida i aquesta adaptació és un gran encert perquè l’objectiu és educar en la mirada crítica»

Algunes heroïnes parlen súcubament, mentre que d’altres es vesteixen de dignitat, còlera, supèrbia o barregen tots els registres en el mateix text ondulant com el mar, diu la Marta. Entre elles, hi ha més conegudes. D’altres, menys. Cartes de la nimfa Enone a Paris; d’Hipsípile a Jason; De Deianira a Hèrcules, quan escriu L’esposa humil aixafada pel marit gloriòs... I d’entre totes, una dona real, Safo de Lesbos.

Unes cartes de fa milers d’anys, amb una mirada contemporània. «L’editorial buscava una traducció que no fos acadèmica, que no fos feixuga de llegir, que arribés al lector», explica Adriana Beltrán, la traductora de l’obra en català i castellà. Quant a les protagonistes, Adriana destaca Medea, la qual escriu a Jàson. «Medea té molt mala fama en la mitologia grega perquè acaba assassinant els seus propis fills. I això en la carta, encara que no es diu, es deixa entendre. Tot i ser dolenta, també és una víctima. L’interessant en aquestes cartes és que es veuen les diferents formes de ser víctimes i com cada dona reacciona de manera diferent al patiment». 

Adriana Beltrán del Río

Color que agredeix
Acompanyant els textos, unes il·lustracions en aquarel·la de grafit, en blanc i negre, amb traços agressius.

L’autora, la il·lustradora Paula Bonet, ressalta de la seva creació les línies agressives dels ulls, «pràcticament a totes les dones. Línies que tracen totes les cares».  

I què volen dir? «Hi ha moltes lectures», respon. «Per una banda, està l’agressió física. Aquest fil està cosit sobre el dibuix, hi ha una agulla que entra a la carn i que surt de la carn. Torna a entrar a la carn i torna a sortir-ne. Són totes dones que tota l’estona estan sent agredides, en aquest cas, amb una agulla». Per una altra banda, la Paula revela que tots els dibuixos fan referència a allò tan femení que és cosir. «Penèlope esperant Ulisses. Teixint, teixint...». 

Al mateix temps, l’artista juga amb els colors. «Els fils són els que a nivell plàstic posen el color a aquestes imatges, però al mateix temps són el que les agredeix. Habitualment vinculem el color amb aquesta part més serena i en realitat és el que agredeix la imatge». 

Paula Bonet.

Unes dones, paradoxalment, molt actuals. «És el postulat de l’editorial. I és que aquest patiment en aquelles èpoques llegendàries o molt primerenques a la història és el mateix que una dona podria viure avui en dia. És cert que els contextos són diferents, encara que els abandonaments són els mateixos.

En aquest sentit, la Paula Bonet assenyala al seu torn que «en aquell moment els mites estaven presents d’una manera molt evident, encara que ara també ho estan. Estan en la llengua, en les històries que ens han explicat des de petites i petits. Totes hem sigut Penèlope i Briseida i trobo que aquesta adaptació del text és un gran encert perquè l’objectiu és educar en la mirada crítica, en la pausa, en la reflexió, en saber contextualitzar les coses. Hem de pensar que l’amor romàntic es construeix a partir d’aquests mites, un amor construir sobre una dependència. L’amor és una altra cosa».

Adriana Beltrán: «Cada dona reacciona diferent a la traïció i això ho veiem en els nostres coneguts i en nosaltres mateixos»

Pel que fa als sentiments i les emocions que traspua l’obra, l’Adriana assevera que el llibre respon a inquietuds diferents en cada lector. «Però la lliçó més clara és tota la riquesa que pot tenir l’emoció. I això és el més impressionant d’Ovidi. Com un pot arribar a sentir amb tanta força, com pot amar tant, després d’haver estat tan maltractada, també. És un retrat de la bellesa del cor humà. De la nostra complexitat. Cada dona reacciona diferent a la traïció i això ho veiem en els nostres coneguts i en nosaltres mateixos».

I si l’Adriana tria Medea, amb quina es queda la Paula? «Amb Penèlope, que és la meva mare».

Temas

  • mitología
  • clásicos
  • Ovidio
  • Penélope
  • Briseida
  • Troya
  • Aquiles
  • literatura
  • antigua Roma
  • antigua Grecia

Comentarios

Lea También