Albert Bertran: «El meu avi va fer una migdiada en el cotxe de Franco»

Albert Bertran (Barcelona, 1982) és periodista i guionista. D’un d’aquests guions ha sorgit precisament la seva primera novel·la, La memòria ets tu (Roca Editorial), publicada en català i en castellà. Una aventura que és dura i tendre alhora. És l’odissea d’Homer, però no pas la grega, sinó la d’un nen que fuig de la Guerra Civil Espanyola i que lluita per la supervivència, en una història plena de màgia i sensibilitat. Per les seves pàgines passen situacions i personatges històrics reals de tota una dècada,  que s’entrellacen amb d’altres, trets de la imaginació del seu creador. Amb una Barcelona que ressorgeix de les seves cendres i un amor irrepetible.

Què hi ha de biogràfic en aquesta història?
Parteixo de molts punts reals per després inventar. Ja no només els grans esdeveniments, com pot ser la fugida a l’exili o l’empresonament del meu besavi a l’Uruguai. L’escena amb el cotxe de Franco també es va donar, encara que una mica diferent. En realitat, el meu avi va fer una bona migdiada allà. És una novel·la plena de detalls.

L’Homer és tot racional i urbà i la Cloe és la muntanya, el punt salvatge, impulsiu i autèntic.

Com ara?
Hi ha una escena, al principi, on parlo que els veïns amaguen uns sacerdots. Això ho va fer la meva família. Van amagar dos capellans durant una o dues nits fins que la cosa es va posar molt lletja. Aleshores, el meu besavi, per la seguretat de la seva família, va decidir que havien de marxar, encara que li va saber molt greu. Els va donar roba perquè no fossin vestits com a capellans i de nit van fugir cap a la muntanya. Un altre episodi és quan van venir els de la CNT o la FAI a casa seva a picar a la porta.

Les sigles, com ell diu...
Exacte. Encara que el meu besavi era republicà federalista de Manresa, volien la seva fàbrica per fer armes. Moltes situacions i anècdotes que li donen molt de context real a la novel·la, són certes. Evidentment, la Cloe, no.

És una mena de maquis.
Sí. Explico com es crea aquest personatge arran de veure com assassinen el seu pare. L’Homer és tot racional i urbà i la Cloe és la muntanya, el punt salvatge, impulsiu i autèntic. 

És possible enamorar-se tres cops de la mateixa persona?
Jo crec que fins i tot molts més, segurament. En aquest cas, el meu personatge s’enamora sent un nen, quan encara pràcticament no sap què és l’amor perquè ningú li ha ensenyat. I ja el té atrapat per sempre. De vegades, sí que pot passar, que la vida et va portant a un lloc i a un altre i potser te n’oblides d’aquell sentiment. Cada cop es va fent més difós al teu cap, encara que si de cop t’hi retrobes, torna a sorgir de dintre teu tota aquella sensació. Jo m’hauré enamorat de la meva dona moltíssimes vegades, igual que l’hauré odiat també unes quantes altres.

Una de les reflexions de la novel·la és que no sempre es pot triar un bàndol en una guerra.
Volia jugar amb això perquè moltes vegades anem directes cap a un costat. Però, què passa si et trobes un nen que no ha tingut temps d’aprendre aquestes coses i són les que ell viu. I les viu en un moment de la història on primer fugien uns i després ho feien els altres. On veu les atrocitats d’un costat i les de l’altre. Aleshores, com pot triar? La conseqüència de no estar en cap bàndol és que els trets et venen de tot arreu. I passa una mica això. Jo vaig descobrir, documentant-me, que al final la guerra desperta el pitjor de tots, per igual. Sí que és cert que després un bàndol va estar quaranta anys amb una dictadura. Però en aquell moment, cap dels dos pot estar molt orgullós del que es va fer.

La conseqüència de no estar en cap bàndol és que els trets et venen de tot arreu. I a la novel·la passa una mica això. Jo vaig descobrir, documentant-me, que al final, la guerra desperta el pitjor de tots, per igual.

L’Homer ho ha de viure tot sol, cosa que causa angoixa i tendresa a bandes iguals. Vostè és pare?
Sí que ho soc i aquí hi seré perquè no els passi el mateix que al meu personatge. És l’angúnia d’estar totalment sol i d’anar aprenent sobre la marxa, sense ningú que t’ensenyi. La novel·la és un cant a la vida, a l’amistat, a l’amor i a les aventures.  

El nom d’Homer té alguna cosa a veure amb l’Odissea?
No. A vegades quan comences una història, poses un nom i penses que, si cal, ja el canviaràs més endavant. I després et fas tant amb aquest nom que canviar-lo és com canviar el personatge. Homer va sorgir perquè estava fent un guió que anava d’una altra cosa totalment diferent. Tractava d’un avi, el qual el desnonaven i s’anava a viure amb uns universitaris. I em feia gràcia que els joves li diguessin Homer, com el dels Simpson. Aquesta era l’única raó. Arran d’això, a classe, perquè aleshores estava estudiant, com a exercici em van demanar qui era aquest avi i què havia fet amb la seva vida. I així és com va néixer.  

El dia que la pandèmia s'acabi, si s’acaba algun dia, hi haurà un color diferent als carrers i a la mirada de les persones

Traça una peculiar ruta per Barcelona.
En realitat no volia fer un llibre sobre la guerra. Volia que parlés d’un nen que viu les seves aventures, com els còmics que he llegit jo tota la meva vida o com moltes pel·lícules. Després, sí que és veritat que el context real et porta cap aquesta realitat, però per això mateix volia donar-li aquest toc de literatura, de música i de màgia. Un punt místic i misteriós entre real i imaginari, de llegenda. En un primer moment mostro la Barcelona gris, a les fosques, amb les sirenes avisant dels bombardejos. Però també aquella altra ciutat que ressorgeix, que torna a la vida, que després d’estar tant de temps tancats tots i patint, torna a sortir als carrers. I sempre la comparo amb la situació actual. 

Ens passarà el mateix?
Alguna cosa semblant quan puguem sortir. Fa tant de temps que estem tancats i amb limitacions, que el dia que això acabi, si s’acaba algun dia, hi haurà un color diferent als carrers i a la mirada de les persones.

Per moments ‘La memòria ets tu’ recorda la pel·lícula ‘La vida és bella’.
Ho plantejo tot en gairebé una dècada, però que no deixa de ser com tota una vida. Són totes les experiències que viu, el creixement personal, individual, a la vegada que físic, d’un nen que es converteix en un home, que va descobrint la vida, l’amor, el dolor, la pèrdua, la venjança, l’amistat... Cada personatge que es va trobant en el seu camí li aporta alguna cosa nova. Li fa créixer com a persona. 

Té un munt de personatges... I Toro Sentado.
Jo feia una revista dels carrers de Barcelona. Sempre m’han agradat les anècdotes històriques que passen per davant nostre i que no les coneixem, més que no pas la història pròpiament dita. I vaig descobrir que Toro Sentado i Buffalo Bill van estar a Barcelona al carrer Muntaner, que és un lloc pel qual jo passo de tant en tant. Van venir amb el seu circ, van fer tota una gira per Europa i una de les parades va ser a Barcelona, cap al 1900. Sí que és cert que van enterrar uns indis aquí perquè van morir de malaltia. 

Ja sap que l’han comparat amb el Jonas Jonasson?
Sí. Em fa molta gràcia. 

Se l’ha llegit?
Vaig veure un tros de pel·lícula. Però el meu guió ja el tenia escrit. Perquè abans de ser un llibre era un guió. També em deien el Forrest Gump espanyol.

Li agrada Julio Verne?
Sí. Sobretot al meu pare, que va créixer amb aquests llibres i me n’ha parlat. Jo vaig llegir-lo quan era nen i a més a més, llibres que segurament li van regalar quan ell era nen. Passaves la pàgina i havies de fer-lo amb tant de cura... 

Què li ha dit el seu pare del llibre?
Encara que és una persona que no regala mai floretes, li va encantar. Però qui està més orgullós és el meu avi. Amb els seus 95 anys, em va trucar i gairebé em va fer plorar del que em va dir. Que era un dels millors regals que havia tingut a la seva vida. Que això li donava ganes de viure i de seguir-me, d’estar allà veient com evolucionava tot. Només per això, ja em valia la pena haver-lo escrit.

El meu avi és el que està més orgullós de tots. Em va dir que era un dels millors regals que havia tingut a la seva vida. Que això li donava ganes de viure.

Tindrà continuïtat?
No sé si em ve més de gust canviar i tornar algun dia o seguir amb la història. En cas de ser així, li donaria a la Cloe un pes més rellevant. Perquè té carisma, té força.

‘La memòria ets tu’ serà una sèrie?
Va néixer d’un guió de classe, del meu projecte final. Després va anar a una productora, però el va veure molt llarg i molt car i, evidentment, jo no era ningú. Però es van enamorar del relat. Fins i tot em recordo que el mateix director de la Filmax em va dir que la història no es podia quedar en un calaix. En qualsevol cas, m’ha encantat escriure el llibre perquè et dona una llibertat que amb el guió no la tens, ja que sempre has de ser més fidel al pressupost econòmic. I després, les reflexions. M’agrada molt reflexionar i això, la novel·la, m’ho ha deixat fer.