Más de Cultura

Cultura Entrevista

Andreu Martín: «Tothom és conscient que portem la bogeria dins»

El referent de la novel·la negra s'endinsa amb 'Ara direu que estic boig' en els trastorns mentals, amb què convidarà el lector a traspassar la fina línia de la realitat. Un món delirant amb un protagonista diferent.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor de novel·la negra, Andreu Martín.

L'escriptor de novel·la negra, Andreu Martín.

Francesc Ascàs és un jove extravagant, intrusiu i diferent, que sent veus i diu coses estranyes, que dibuixa còmics i està enganxat a les prediccions d'una maga televisiva. Fins que un dia apareix morta Blanca Benito, la seva veïna i única amiga, i serà aleshores quan la policia l'acusi d'homicidi. Així comença Ara direu que estic boig, d'Andreu Martín (Editorial Alrevés. Col·lecció Crims.cat). Una obra, en català i en castellà, que va ser premiada al VLC Negra 2021. L'Andreu és un mestre i un referent de la novel·la negra, que amb la seva última obra porta el lector pel camí de les ambigüitats, el qual haurà de discernir qui no delira. És també escriptor de literatura infantil i juvenil, graduat en Psicologia, així com guionista de còmic i de cinema. 

El Francesc Ascàs és una persona extravagant, diferent...
La meva intenció era que realment tingués una forma de malaltia mental. El que passa és que mai m’he volgut atenir als llibres. Llavors, és veritat que la seva capacitat creativa i la seva possibilitat de relacionar-se amb determinades persones ens fan pensar que no està tan malalt mental com semblaria. Però el que per a mi és molt més important és que és una persona que pateix. I això és el que crea la malaltia. Una malaltia és malaltia perquè el pacient pateix i és evident que el 90% del seu temps està malament.

També pateix pel què diran, que és una cosa molt social.
Tot això també compta en la malaltia mental. Quan jo estudiava Psicologia, una de les coses que em va impressionar més és que hi ha malalts mentals que tenen al·lucinacions i deliris, però no ho expliquen perquè són conscients que si ho fan, la gent els dirà que són bojos. Però els tenen i, per tant, hi ha alguna cosa que no funciona. A l’anomalia psíquica se li afegeix efectivament aquest callar perquè no els facin el buit.

Perquè és un tabú.
És clar. La bogeria és una de les malalties a les quals més por té la majoria de gent perquè tothom és conscient que la portem dins. De fet, crec que el que diem bogeria no és res més que la hipertròfia d’uns mecanismes de defensa. És a dir, sabem què és la paranoia perquè tots en tenim una part i és sana tenir-la. De fet, diuen que la paranoia és la bogeria més sana.

Una malaltia és malaltia perquè el pacient pateix i és evident que el 90% del seu temps, el protagonista està malament.

Per què?
Per exemple, quan vas en bus i determinada persona se t’apropa molt, faràs bé d’agafar la bossa i posar-te-la sota el braç. I segurament serà injust i aquella persona no tindrà cap mala intenció. Però el tret paranoic és un mecanisme de defensa. El problema arriba quan aquest mecanisme ens domina la vida i ens fa patir i resulta que pensem que tothom va contra nosaltres i que el món ens persegueix. Llavors es converteix en malaltia. Però tots sabem que portem els deliris, els somnis, les imaginacions, les coses rares... Per això la bogeria ens fa molta més por.

Com l'ha ajudat la psicologia a crear els personatges?
Al llarg de la meva vida d’escriptor, sempre he dit que no volia fer personatges de llibre.

Això què vol dir?
Que quan he hagut de fer un psicòpata no he anat a llibres de psicopatia. I això no vol dir que renegui dels meus coneixements. Però no m’he esforçat a fer un personatge que s’atingui exactament a totes les característiques que se suposa que té un psicòpata, per exemple. He fet el meu personatge i si el lector psiquiatre que el llegeixi el diagnostica de psicòpata, doncs benvingut sigui.

Així ho va fer amb el Francesc Ascàs?
Precisament vaig caure en l’error contrari. Quan em vaig proposar escriure la història del Francesc, em vaig posar a llegir llibres, a parlar amb els meus amics psiquiatres i el llibre no tirava, no arrencava, no m’agradava el que escrivia. No va ser fins que no vaig arraconar el coneixement, que vaig crear el meu personatge. Només una vegada, quan ja el tenia molt avançat, que vaig parlar amb un dels meus amics psiquiatres i li vaig demanar diagnòstic i va ser el que vaig apuntar. Perquè si no, els personatges no queden vius, queden d’estructura, mecànics.

Vostè és un autor reconegut de novel·la negra. No obstant això, té un llibre de referència, Cabaret Pompeya, que no ho és.
De fet, volia escriure una novel·la policíaca ambientada en la Barcelona de les pistoles i en una època que sembla mentida que no s’hagi explotat més dintre de l’àmbit policíac.

I li va sortir una novel·la històrica.
Exacte. Vaig posar moltes coses del meu pare, de la meva família, de gent de la qual em van parlar i, de sobte, em vaig veure molt implicat per atenir-me a l’ortodòxia d’una policíaca. Se’m va disparar la novel·la i em va agradar molt que se’m disparés perquè sobretot em va ajudar molt a reconciliar-me amb els meus pares i a retre’ls un homenatge. A tenir-los des d’aquell llibre una admiració que els hauria d’haver tingut molt abans i que no els vaig tenir.

Quan em vaig proposar escriure la història del Francesc em vaig posar a llegir llibres, a parlar amb els meus amics psiquiatres i el llibre no tirava, no arrencava.

A reconciliar-se, per què?
Perquè no els havia mirat amb prou admiració. No havia valorat prou la seva vida. Quan jo vaig començar a recrear la vida d’uns personatges que neixen el 1900, d’alguna manera estava recreant la vida dels meus pares, de prop o de lluny. Jo vaig anar passant per totes les vicissituds dels personatges i és veritat que el meu pare va fer la mili abans de la guerra i va anar a Àfrica i va haver de fer la guerra d’Àfrica i quan va tornar, va haver de fer la guerra espanyola. La peripècia que jo explico del personatge del Fernando és la peripècia del meu pare, en gran part.

Li va explicar el seu pare?
Ho vaig descobrir després, a través de la història. Sé que el meu pare va estar a Argelès, sé que va venir a Barcelona i que el van traslladar a Miranda de Ebro perquè m’ho va explicar ell, però m’ho explicava com si hagués sigut la mar de divertit. I quan jo em vaig documentar i em vaig ficar dintre del que va voler dir Argelès i el que va voler dir Miranda de Ebro és quan vaig entendre la cicatriu al front del meu pare. Sé que és el filferro amb què els castigaven amb el sac penjant del front.

Quan jo vaig començar a recrear la vida dels personatges de 'Cabaret Pompeya', d’alguna manera estava recreant la vida dels meus pares.

Per què creu que és tan difícil explicar als fills aquestes vivències?
Es van cometre moltes barbaritats i es va viure una postguerra, que quan jo vaig néixer, en el 49 encara durava, amb totes les implicacions i les conseqüències d’una guerra que havia durat tres anys. Deu anys després encara estaven patint la repressió i el control. Fins i tot crec que avui dia encara dura la repressió i el control d'aquella guerra. Aleshores, hi havia molta por i molt desconcert. I eren els vençuts. Al llibre quan el narrador li pregunta al seu pare perquè no li havia explicat tot, la resposta és que a ningú li agrada explicar quan li van donar pel cul. Aquesta és una frase del meu pare. Per mi hi ha un abans i un després del Cabaret Pompeya. Escric molt millor des del Cabaret Pompeya. Com si tot el que hagués escrit abans haguessin sigut assajos per poder escriure aquesta novel·la.

Tornant a 'Ara direu que estic boig', la cataloguen de textos de l'absurd...
Vaig introduir el tema perquè quan creixia em van agradar molt els textos de l’absurd. Però després, quan m’he posat a escriure sempre he volgut ser molt pragmàtic, molt de construir mecanismes de rellotgeria. Llavors, al llarg de la meva vida m’he dedicat a anar trobant mons que en si mateixos són el pur absurd, que afavoreixen situacions d’absurd, amb els quals estem convivint contínuament. És a dir, mons que trenquen tota lògica.

Com ara?
La primera vegada que ho vaig fer va ser amb l’art conceptual, un món on pot passar qualsevol cosa. Després vaig fer-lo amb el món de les sectes i de tant en tant ho recupero perquè és un món d’un absurd absolutament disbauxat. Tot pot passar i a mi m’encanta escriure de manera que, dintre d’una realitat que podem conèixer, que tenim a tocar, que puguem parlar de coses tan inconcebibles des d’un punt de vista de la vida quotidiana. De fet, això, és la novel·la policíaca.

Fins i tot crec que avui dia encara dura la repressió i el control de la Guerra Civil Espanyola.

Però el lector necessita un mòbil.
A la vida real sempre hi ha un perquè per a tot. El que passa és que moltes vegades la resposta a aquest per què no la pots entendre des del teu món tranquil, aburgesat i ordenat. Però existeix. És així. Aquests són els mons que a mi m’agraden. Aquests mons inexplicables dintre del món explicable i quotidià. I la novel·la policíaca ja és una mica això. Ja són fets inexplicables als quals tractem de donar explicació.

Que no sempre es troba.
Jo procuro que a les meves novel·les es trobi. Perquè si no, penso que és decebedor. Si en una novel·la no dius perquè han mort una persona, encara que aquesta explicació sigui molt peregrina i molt rara, crec que és molt decebedor. Com a lector em sento decebut i no m’interessa per res. Jo vull donar explicacions. Una altra cosa és que l’explicació que hagis de donar sigui molt complicada, molt rara, perquè des d’un punt de vista determinat, de món endreçat, aquesta explicació no l’entendràs.

Com a lector de novel·la negra, amb qui va començar?
Vaig llegir molta Agatha Christie. A la meva època d’institut llegia Agatha Christie durant les classes. I després, els francesos i els nord-americans. Però els francesos eren més estructuralistes i a la vegada que paraven atenció a uns arguments molt sòlids, donaven més coherència. 

Amb quin autor es queda?
D’autors no m’agrada gaire parlar. Però tinc veneració per la Patricia Highsmith. És l’autora a qui mai he tractat d’imitar. Igual que John Le Carré. Són els que jo llegeixo i penso que mai no podré fer el que ells fans. Són per a mi el súmmum. Però no em vaig educar amb ells. Els vaig llegir quan ja estava encarrilat.

La nòrdica, sang i fetge?
Si hi ha un autor de sang i fetge en aquest país soc jo. Tant que ja m’he cansat i ara estic molt endreçadet. 

Quina és la seva novel·la més cridanera?
Em vaig fer famós per Pròtesi, però ja va quedar enrere. Estic molt content d’haver-la escrit i m’agrada molt que tothom la llegeixi i l’alabi. És molt de sang i fetge, però perquè ho va voler ser. Va ser una militància antiviolència a força d’ensenyar la violència com és realment. Amb ganes de provocar. Pròtesi és una novel·la provocadora. Una mica ofensiva.

Si hi ha un autor de sang i fetge en aquest país soc jo. Tant que ja m’he cansat i ara estic molt endreçadet.

Provocació, crítica social, política... Sempre han de tenir aquests components?
No és que els hagin de tenir. És que els tenen tant si volen com si no volen. Quan estàs parlant de novel·la policíaca, plena de policies...

Ara no sempre hi ha tants policies...
Però vulguis que no, estàs parlant de la polis, de la ciutat, de l’organització. Si parles de la transgressió de les lleis, de qui persegueix el transgressor, de per què perseguim el transgressor, com el perseguim, qui jutja els jutges, qui vigila el vigilant... Tot això dintre de la temàtica de la novel·la policíaca és imprescindible. No ho pots evitar. Encara que no ho esmentis dintre de la novel·la, estàs fent una reflexió sobre tots aquests temes. I parlar de tot això és parlar de política. Li donaràs la tendència política que tu tinguis, encara que no serà necessàriament d’esquerres ni de dretes, simplement et significaràs perquè estaràs parlant de les lleis, de per què es transgredeixin, etc.

I després de tantes novel·les i de tants crims ficticis, creu que la justícia és justa?
No. A part que la majoria d’autors estan d’acord amb això, crec que la realitat que ens envolta ens està demostrant, dia sí i dia també, que la justícia és absolutament arbitrària.

Temas

Comentarios

Lea También