Anna Manso: «Parlo amb naturalitat, sense fer tabús, de la sordesa i de la Guerra Civil»

La Maria Teresa és una nena amb implants coclears. Té tres germans, un avi rondinaire que l'estima molt i una amiga, la Selma, de la qual no es vol separar. Per això, quan els seus pares li prohibeixen anar d'acampada amb ella, decideix fer cas de la seva veïna, l'Antònia i demanar un desig. Un desig que farà màgia i podrà entendre el llenguatge dels animals. És la història del Llenguatge secret, d'Anna Manso (Editorial Edebé), amb il·lustracions de Maria Espluga. Una novel·la per a petits i grans que parla de l'amistat al llarg del temps, així com de la naturalitat de ser una nena ciborg i els silencis de la Guerra Civil. Una novel·la que també és un homenatge al viatge de Nils Holgersson, de Selma Lagerlöf, «que no deixa de ser un nen que parla amb els animals, un clàssic europeu», com diu l'Anna.

'El llenguatge secret' parla de diversitat. La sordesa encara és un tabú?
Jo parteixo d’una realitat que tinc propera, que és la filla d’una amiga meva, que ara té 19 anys gairebé, que va néixer sorda i a la qual li van posar implants. I comparteixo aquesta vivència des que ella és petita. Aleshores, és un llibre que feia molt de temps que volia escriure i de fet, és veritat que la sordesa no està reflectida en la literatura infantil i juvenil que jo he llegit fins ara.

Aprofita per presentar la Malala Yousafzai.
Vaig veure que en la Malala es donaven dues coses; Ella porta implants coclears i lluitava per anar a l’escola. És aquesta la realitat de què a mi m’agrada parlar, d’aquest tema que a nosaltres ens sembla tan llunyà, però que les dones no puguin estudiar o no gaire, encara està passant aquí al costat. I la Malala porta els implants coclears perquè quedà sorda a partir d’un tret que va rebre per voler anar a l'escola.

D’igual manera, reflecteix el feixisme.
Parlar de la Guerra Civil Espanyola és parlar del feixisme. No és exactament el tema de la novel·la, però senzillament el que vaig fer va ser no defugir-lo. Poso nom a les coses. La meva aposta és parlar amb naturalitat, sense fer cap tabú, de la sordesa i de la Guerra Civil i qui bombardeja el poble són els avions feixistes. Un fet que té conseqüències avui dia, quan encara ara hi ha molta gent que no en parla. És el silenci de la Guerra Civil.

 

«Que les dones no puguin estudiar o no gaire, encara està passant aquí al costat. I la Malala porta els implants coclears perquè quedà sorda a partir d’un tret que va rebre per voler anar a l'escola».

El silenci de la Maria Teresa, encara que ella sent un altre llenguatge, sent els animals.
Exacte. El silenci és on es refugia d’entrada i on troba aquest nou llenguatge. I és el silenci de la seva veïna, la senyora Antònia, que no ha parlat de moltes coses amb la seva família i que ni els seus fills saben. Un silenci que la Maria Teresa trenca. Però hi ha una altra font d’inspiració en aquest llibre, una rondalla tradicional catalana que jo llegia de petita i que parlava de l’aigua de la vida, que quan te la prenies, entenies què deien els animals. Això em va fascinar.

 

 

Aquesta és la màgia...
El dia que vaig pensar com explicar la història de la Guerra Civil i d’aquesta nena sorda, vaig pensar en aquesta màgia.

Posa l'accent en la relació entre persones grans i nens.
Sí. Sempre dic que abans es vivia d’una manera en què hi havia més sensació de família extensa, entre generacions i ara ja no passa tant. I a mi em sembla molt interessant, potser perquè no he tingut molta relació amb avis, només en vaig conèixer un i va morir quan jo en tenia 13 anys. Potser ho enyoro, no ho he viscut i ho afegeixo als llibres. És molt atractiu aquest intercanvi de dos mons que són tan propers i alhora tan llunyans, el que viuen els nens d’ara i el que han viscut aquests avis. En aquest sentit, també hi ha l’avi de la Maria Teresa.

 

«Parlar de la Guerra Civil Espanyola és parlar del feixisme. No és exactament el tema de la novel·la, però senzillament el que vaig fer va ser no defugir-lo».

Que té demència
Això està directament inspirat en la meva mare. És aquesta negació inicial de la malaltia dels familiars i de com la gent acompanyem en aquest procés. Jo penso en els meus fills, que ja són grans i estan vivint la demència de la seva àvia d’una manera més madura, però què hagués passat si fossin més petits? I d’aquesta pregunta va venir l'aposta de la Maria Teresa, de veure com el seu avi va cap aquí.

Si vostè pogués parlar amb els animals, triaria algú en concret? 
Soc molt urbanita, m’agrada molt la ciutat, potser també perquè estic en un lloc ben bonic, al barri de Gràcia i per això he volgut advocar per la natura urbana. A mi m’agradaria parlar amb un llop, ho tinc claríssim, però a la ciutat, què deuen pensar i com ens deuen veure tots aquests animals que ens acompanyen?

 

 

'El llenguatge secret' és un cant a l’amistat o a l’amistat en temps de tecnologia.
Per a mi l’amistat és un dels puntals de la meva vida. No puc concebre-la sense l’amistat, la trobo una vivència afectiva molt profunda i d’això sempre se’n parla quan ets petita. En aquest cas, és la Maria Teresa, però també és l’amistat entre dues dones que es retroben. És una vivència adulta. Volia que aquesta nena veiés que quan fos gran també tindria unes amigues, ensenyar-li que això no és només quan vas a escola. És per a tota la vida. 

Troba que s’està perdent?
Si em preguntes a mi, jo soc molt afortunada perquè tinc molt bons amics. La pandèmia ens va obligar a connectar-nos tecnològicament i sort que en tenia d’aquests grans amics amb els quals parlava i feia videoconferències prenent una copa de vi o una tassa de cafè. No sé fins a quin punt la pandèmia ha accentuat el que hi havia. És a dir, si tu tenies amics ha enfortit les relacions i si no en tenies, segurament te n’has adonat més i has estat més aïllat. Ara hi ha com unes ganes de tornar-nos a veure tots en directe, del contacte humà.

 

«Al final quedaran les bones històries, les que atrapen. Hem de xuclar els joves lectors cap endins. Aquella primera pàgina els ha de portar cap a la segona i per tant, ha de ser excel·lent».

Com autora de novel·les infantils i juvenils, què és més difícil per arribar a la gent jove?
És un repte personal. Jo volia escriure un relat on hi hagués la història d’aquesta àvia que pensava amb una amiga que havia perdut durant la Guerra Civil i d’aquesta nena sorda. I tota l’estona rumiava com fer-lo perquè els nens i les nenes connectessin, perquè no s’avorrissin. Per tant, crec que tinc una responsabilitat molt gran a l’hora de tramar una molt bona història. I de tractar els lectors amb el màxim respecte, ara i sempre, i no pensar que perquè són nens i joves tot ha de ser més fàcil.

Al contrari. Són els futurs lectors.
Em sento molt responsable perquè penso que si el meu llibre no els agrada, no és que perdi lectors jo, és que els perd la literatura. Sempre dic que el nostre ofici té un pes molt important, de responsabilitat, que jo el porto molt alegrement. Em sento molt orgullosa de ser escriptora de literatura infantil i juvenil. Al primer capítol sempre m'hi he esforçat especialment, però ara encara més, a entrar directament a la trama, que no triguem gaire a entrar en acció i alhora, no oblidar que és un llibre. Perquè jo soc guionista de televisió i són dos mitjans diferents. I en aquest sentit, el pes del llenguatge també és rellevant.

Que gaudeixin alhora que aprenguin.
És clar, si no els dono jo, que soc escriptora, noves paraules, qui les hi donarà? També ha d'haver-hi un equilibri entre un llenguatge molt elevat i un altre que sigui accessible, que no vol dir fàcil, que els estimuli. I sí que és cert que les pantalles són una competència, però també poden ser aliades, ja que jo tinc Instagram i em poden trobar allà. I això també passa amb la lectura adulta. Crec que al final quedaran les bones històries, les que atrapen. Els hem de xuclar cap endins. Aquella primera pàgina els ha de portar cap a la segona i per tant, ha de ser excel·lent.