Más de Cultura

Cultura Entrevista

Borja Bagunyà: «La universitat s'ha convertit en el capitalisme del saber»

L'escriptor fa en 'Els angles morts', d'Edicions del Periscopi, una crítica voraç, però elegant, del sistema establert. Amb uns personatges que conflueixen en un fet insòlit, en un món que se'ls escapa. 

Gloria Aznar

Whatsapp
Borja Bagunyà, a les oficines d'Edicions del Periscopi, a Barcelona. Foto: ACN

Borja Bagunyà, a les oficines d'Edicions del Periscopi, a Barcelona. Foto: ACN

Els angles morts (Edicions del Periscopi) és la primera novel·la de Borja Bagunyà, una dècada després del seu recull de relats Plantes d’interior. És també el triomf de la literatura, de l’estil i de la ploma. En una trama que convida a mirar la realitat des d'una altra perspectiva, per molt retorçada que aquesta sigui.

En Morella i la Sesé són dos personatges que es belluguen i conviuen entre jerarquies absurdes, cadascú amb la seva veritat absoluta. I l’Olof, el familiar estimat, però quan està ben lluny. Tots tres conflueixen en un nadó deforme, però estranyament sa. I tot plegat entre notes al peu llarguíssimes i parèntesis infinits que parlen per si mateixos. Una crítica voraç, però amb elegància.

Un dels seus personatges diu que la universitat és per a joves. Ho és?
No, perquè durant molt de temps la universitat ha anant eliminant la possibilitat de fer carrera acadèmica en favor de contractacions cada cop més precàries. Per tant, el que li passa als joves és que entren d’associats i es queden allà, a un atzucat. I es poden passar deu, quinze i vint anys treballant per 500 euros al mes. Fent assignatures troncals que, a sobre, no són la seva especialitat.

La universitat ha anant eliminant la possibilitat de fer carrera acadèmica en favor de contractacions cada cop més precàries.

Dintre d’aquesta universitat, el Morella vol una idea. Vostè com va treure la seva? 
És una crítica, sobretot, als discursos de saber. A la universitat com a lloc de producció d’un tipus de saber, a la ciència o a la medicina com a producció d’un altre lloc de saber. El que fem són indústries que generen saber, el que prenem per veritat. I el punt de partida era agafar un nadó que està extremament mal format. A mi una de les coses que m’interessen són totes les històries de les mutacions, de les transformacions. Com aquest bebè mal format que és perfectament sa. Normalment les malformacions les hem estudiat com aberracions o mutacions perquè són letals.  

És deforme.
D’acord amb els nostres ulls. A la manera que nosaltres tenim de veure’ns. És a dir, el bebè té dos ulls, un nas, dues orelles... Encara que les té disposades d’una altra manera. Però, què passaria si la meitat de la població tingués una altra disposició? Diríem que són deformats? Ens ho dirien ells a nosaltres? No està tan clar. 

És una crítica, sobretot, als discursos de saber. A la universitat, a la ciència o a la medicina.

Aquest plantejament no és habitual. Encara avui en dia no es parla obertament de parts complicats o mortals.
El món mèdic sempre m’ha interessat. De fet, vaig fer un any de medicina. El cas del part és un angle mort fundacional que tenim tots. Ningú recorda el dia del seu naixement, no el recorda perquè no hi és. La teva consciència no hi és del tot. 

Quins més angles morts en té?
El que els personatges no veuen de la seva pròpia mirada. És a dir, en Morella segueix creient que la Universitat és una cosa que ja no és. Ell segueix romantitzant l’estudi de lletres  quan en realitat la universitat en el que s’ha convertit és en aquesta cosa absolutament numèrica, d’acreditacions, de punts, d’acumulacions, de competència, de capitalisme brutal. És el capitalisme del saber. En Morella s’hi resisteix perquè no ho entén, perquè no s’hi sap adaptar. Està obsessionat a no ser mediocre.

Però ho és.
Els intertítols dels quatre capítols són trets de passatges de la Bíblia. El camí que en Morella no veu que està seguint és un camí messiànic. El que passa és que és un profeta sense profecia i només té un deixeble, que a sobre és el becari. Un altre angle mort és la presència del narrador, una tercera persona, però que en realitat està molt marcada, un joc narratiu que el lector entendrà a mesura que llegeixi la novel·la.

‘Els angles morts’ és, sobretot, forma, estil. Parèntesis, llatinismes, notes a peu de pàgina...
Això per a mi era el llenguatge típicament acadèmic, que té a veure amb aquesta presentació d’un saber validat, tècnic. Aleshores, hi ha una performativitat d’aquest llenguatge on el desplegament d’academicismes està mal utilitzat. Com el passatge d’exemples en què no s’exemplifica res. 

Les anotacions a peu de pàgina són el passat del Morella?
Sí que van al passat, però concretament construeixen la seva relació amb la violència. És la història secreta de la seva violència reprimida, que és un angle mort seu perquè el Morella mai es pensaria com algú violent. 

Els angles morts són el que els personatges no veuen de la seva pròpia mirada.

Vostè com a professor, coneix algun Olof en el qual s’ha inspirat?
Per mi tenia dues coses com a punt de partida de jove. Primer, que si la generació del Morella són neuròtics, el típic neuròtic obsessiu, els joves cada cop més estan abandonant la neurosi i estan anant cap a una certa psicosi suau. És a dir, no accepten cap autoritat, no fan vincle amb res, per la qual cosa la figura de l’altre està en crisi. Aquest altre, que articula el neuròtic, està en crisi. El neuròtic, tota l’estona està pendent de l’altre. Què vol l’altre de mi, què pensa de mi, què he de fer per satisfer-lo. Ara no, ara aquest altre ha entrat en crisi o ha caigut completament.

Un nebot sense empatia.
Exacte. L’Olof és un psicòtic ordinari suau, perfectament funcional, superintel·ligent, però que no empatitza amb res ni amb ningú. M’interessava fer-lo caure, fer-lo penjar d’un superdotat que se’n va a Amèrica i triomfa, que és el Gerard, qui fa servir la intel·ligència per aixafar el seu germà, en Morella. En Gerard és un personatge supercruel. Se’n va als EUA i aquest nebot fa el recorregut invers. Va d’Amèrica a fer les europes. I què li ofereix aquell lloc d’on ve per part de pare? No li ofereix res. Aquesta era una idea. I l’altra entra en la tradició literària dels nebots.

El neuròtic, tota l’estona està pendent de l’altre. Què vol l’altre de mi, què pensa de mi, què he de fer per satisfer-lo.

De quina tradició parla?
La novel·la de Denis Diderot, El nebot de Rameau o la versió de Thomas Bernhard, El nebot de Wittgenstein. Són fenomenals, part de la inspiració de l’Olof. Són els nebots sense obra de genis. I són tant o més genials que els tiets. Aquí, el Morella ni tan sols és un geni, però té un saber oficial, acadèmic, validat. Mentre que l’Olof vindria a ser aquest nebot genial sense obra. Encara que aquesta genialitat ara s’ha tornat psicòtica. Cruel.

La tirania de la intel·ligència?
Com a societat tendim a idolatrar i a fetitxitzar coses i ho fem a vegades sense adonar-nos del revés violent que poden tenir. Una persona pot ser molt intel·ligent i alhora, espantosa. La intel·ligència en si mateixa, si no té un revés moral, no és garantia de res. Hitler devia ser particularment intel·ligent. Aleshores, depèn de quin tipus de perversitat i de perfil, com més llibres li donis, més capaç serà d’exercir crueltat. I el Gerard té a veure amb això. La tirania de la intel·ligència em fa ressonar una idea de Foster Wallace quan diu que la qüestió no és la intel·ligència, els diners, el poder o la bellesa. El problema és la relació que mantenim amb aquestes coses. Si és una relació de culte i tu sacralitzes la intel·ligència, sempre et farà sentir estúpid, si sacralitzes el cos, sempre et sentiràs lleig. 

Hi ha una performativitat del llenguatge acadèmic on el desplegament d’academicismes està mal utilitzat.

Pel que fa al cos, per què aquestes descripcions tan acurades i repugnants dels lavabos?
Perquè quan abordes una novel·la de campus, universitària, hi ha una sèrie de clixés. Bàsicament, pensar que la universitat és un lloc de lletres i paraules; d’intel·ligència i sabers. Però el que trobo que mai entra en una novel·la de campus és el cos. I ho vaig capgirar. Seran gent que no parlarà de res interessant, però que tota l’estona són cossos, cossos ocupant espais, cossos desitjables...

Cossos de becàries...
Em sembla particularment repugnant la predilecció sobre els cossos joves. El Mundet amb la boca aquella mig podrida... Quan algú fa una conferència, els altres no percebem la boca, només pensem en la paraula. En canvi, quan li treus la paraula t’adones que és un conjunt de músculs, de llengües i de baves. Anem a veure les boques doncs, no les paraules. Un angle mort seria tot allò que neguem de la nostra pròpia existència. Part d’allò que hem negat històricament, durant segles i segles, ha estat el cos. L’ànima és l’important, la raó, la paraula. 
 

Temas

  • Literatura
  • lenguaje académico
  • novela
  • narrativa contemporánea
  • Periscopi
  • universidad

Comentarios

Lea También