Ció Munté: «Qualsevol detall de la vida real em pot inspirar»

Reusenca d’adopció, al llarg de la seva trajectòria com a autora ha quedat finalista de diversos premis literaris. Així mateix, també l’apassiona el cinema perquè «és una mirada diferent del món»

19 junio 2021 06:40 | Actualizado a 19 junio 2021 07:03
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Ció Munté (Tarragona, 1954) és reusenca d’adopció. Amb 22 anys va traslladar-se a la ciutat, després de casar-se. Té dos fills i tres nets. És llicenciada en Filologia Catalana i en l’àmbit professional treballava per a l’administració pública catalana. També ha estat vinculada a diferents entitats reusenques com Òmnium Cultural Baix Camp i la Colla Sardanista Rosa de Reus. Ha impartit cursos de llengua catalana per a adults, a l’administració pública sobre redacció i documentació administrativa i tallers de llengua catalana i noves tecnologies. Pel que fa a la seva faceta d’escriptora, Ció Munté ha quedat finalista de diversos premis literaris de contes curts i ja en té nou de publicats en diverses edicions. D’altra banda, també col·labora amb el col·lectiu Reusenques de Lletres. Coincidint amb el confinament va decidir crear el blog ‘Endreçant l’armari. Coses que passen en aquest racó del món’ (ciomunte.blogspot.com).

Durant aquests anys ha estat vinculada a diferents entitats de la ciutat.

Sí. He estat vinculada a Òmnium Cultural Baix Camp, durant uns vint anys, i també a la Colla Sardanista Rosa de Reus.

Què en valora del teixit associatiu?

A Reus és molt potent i visible, el que és molt bo pel conjunt de la societat.

Quan comença a escriure més seriosament?

Tot i que sempre m’ha agradat escriure, ho he fet més seriosament a partir de presentar-me als premis Tinet de Tarragona, que m’han permès publicar diversos contes. Això també m’ha donat esperit i l’empenta per continuar. D’altra banda, he participat en els premis Vent de Port de Tremp, i després van arribar les Reusenques de Lletres amb les quals he col·laborat en unes cinc publicacions.

Què ha significat conèixer el col·lectiu Reusenques de Lletres?

D’alguna manera no m’he sentit sola escrivint. El col·lectiu m’ha proporcionat l’oportunitat d’escriure amb altres companys i tenir una il·lusió diferent.

Tenint en compte el moment actual que travessa el sector cultural, les publicacions col·lectives cobraran més sentit d’ara en endavant?

No ho sé, perquè la cultura és molt fluctuant. Precisament, la cultura en general ha patit un sotrac molt important. Caldrà ajuda dels col·lectius, però també caldran grans inversions perquè no quedi encallada.

Quines oportunitats ha trobat en les publicacions?

És evident que si no et publiquen, no et llegeixen. L’important, per a mi, és més la publicació que els possibles premis, perquè la gent tingui l’oportunitat de llegir-te.

Les primeres publicacions, com l’han ajudat a forjar el seu estil?

El que més m’agrada és escriure contes curts. És el gènere amb el qual em sento més còmoda, de tot el ventall de formes d’escriure –assaig, poesia, novel·la, novel·la curta. Cadascú ha de trobar el seu lloc i amb què se senti millor.

Per què se sent més còmoda?

Perquè són històries explicades d’una manera relativament curta, però que tenen gairebé la mateixa estructura que una novel·la llarga, i en poc espai has de crear tota la trama. Els contes són narracions que pots llegir en qualsevol moment, ja que no necessiten massa temps i concentració.

Amb què s’inspira?

Qualsevol detall de la vida real em pot inspirar per explicar una història.

Als anys setanta, quan va arribar a Reus, va impartir cursos de català per a adults.

Sí. Molts membres de l’equip de treball d’Òmnium Cultural Baix Camp vam impartir cursos de català per a adults al Centre de Lectura de Reus i a altres llocs. Era una època de semiclandestinitat. Més endavant, també vaig impartir cursos de català per a funcionaris, i cursos de llenguatge administratiu.

Quina és la importància d’aquests cursos?

Una cosa és aprendre la llengua a l’escola, però poder fer cursos de català més especialitzats, per exemple en la redacció, és important per fer avançar la llengua. Per això, de més gran, em vaig graduar en Filologia Catalana, que em va servir per ampliar el meu coneixement.

Actualment edita el blog ‘Endreçant l’armari’.

Vaig començar a publicar articles durant la pandèmia, ja que feia molt de temps que volia fer-ho, però mai trobava el moment. I durant el confinament vaig trobar el temps necessari. Així, cada setmana publico un article, i ja he arribat al número 100.

Per què ha decidit posar-li aquest nom?

Perquè un armari és un lloc on, a vegades, hi ha coses molt desendreçades i de tant en tant s’han d’ordenar. L’armari és com un cervell, on poses ordre a les idees. Així, una manera de posar ordre és escrivint, és a dir, aquests cent apunts que he publicat els tenia a la ment. D’altra banda, igual que una pintora necessita pintar allò que pensa en un quadre, als que ens agrada escriure volem deixar-ho en un paper o en una pantalla.

«Què li agrada escriure en el blog?

Bàsicament parlo d’algun aspecte relacionat amb la llengua i també de cinema.

El setè art és una de les seves passions?

Sí, sempre m’ha agradat molt, ja que és una mirada diferent del món i permet conèixer altres maneres de fer.

Quin refugi ha trobat?

M’agraden les històries. És cert que quan vas tant al cinema, t’empasses històries bones i d’altres que no ho són tant, però és una estona en què et deixes transportar per cada relat.

Comentarios
Multimedia Diari