Clarice Lispector, la dona que ‘escriu amb el cos’

En un famós text, Clarice Lispector fa un avís al linotipista -avui potser seria el corrector o el maquetador- en què li diu: Ara una petició. No em corregeixi. La puntuació és la respiració de la frase, i la meva frase respira així. I si em troba estranya, respecti-ho també. Fins i tot jo m’he hagut de respectar. Escriure és una maledicció.

Lispector transmet estranyesa. Retrata molt bé aquells punts, aquella cosa que no acaba de ser harmònica. Però és una estranyesa molt subtil, per això no és estranya (Pere Comellas)

Aquest fragment està extret de Restes de carnaval (Editorial Comanegra), una selecció de contes de Clarice Lispector, triada per l’editor Jordi Puig i que arriben per primer cop als lectors en català amb la feina inestimable dels traductors Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas Casanova. No obstant això, després de l’asseveració de l’escriptora, com van entomar el text? «L’ambició d’un traductor literari no és que el text sigui el seu sostre, sinó que sigui la seva escala. I dic ambició perquè evidentment molts no ho aconseguirem. Però l’autor ja ha fet la seva feina. Nosaltres ara fem la nostra», comenta el Pere Comellas. 

Una quarantena d’històries componen Restes de carnaval. Antologia de contes, relats quotidians, d’una vida normal i, alhora, sorprenents. «A vegades no passa res, però tenen una densitat espectacular i et generen una certa incomoditat. La Lispector té lectors fanàtics, que la consideren la millor autora del món, insuperable. I crec que també algunes persones no s’enganxen, a les quals no les diu res. Que no capten aquesta ona una mica desenfocada», subratlla el Pere. 

De difícil classificació, Lispector descrivia la seva escriptura com un No-estil. «No és una autora fàcil i la millor manera d’entrar-hi és pels contes», defensa per la seva banda Tina Vallès, escriptora, correctora i traductora, que el desembre passat va rebre el premi Jean Monnet per La memòria de l’arbre. En la meva ànima lectora, Clarice Lispector està sempre a prop de Rodoreda, manifesta Tina Vallès a l’epíleg de Restes de carnaval.

Dues dones que escriuen amb el cos. Però, què vol dir això? A la pràctica, què significa? «Les dues autores són autodidactes. No han après a escriure més que llegint. Aleshores, és una escriptura intuïtiva, tot i que dir-ho així és simplificar-lo molt. És a dir, es deixen portar. Però acaba sent un text molt profund i amb molt de rerefons perquè es fiquen en l’ànima de les persones i descriuen aquells detalls on sovint ningú es fixa fins que no te’ls descriuen», assenyala Vallès.

De tots els contes, la Tina es declara atrapada per Misteri a São Cristóvão. És un cim dins l’obra constística de l’autora. I la possibilitat de no entendre del tot el conte, una possibilitat que és una realitat en un conte fet de capses, respon a la llibertat creativa de la Lispector i no pas a una intenció de ser hermètica. Com un quadre, ressalta Vallès a l’epíleg. Soroll de passes, La legió estrangera, Els desastres de la Sofia o Viatge a Petrópolis són altres que apunta, així mateix, Pere Comelles.

Històries, algunes, que parlen de les relacions, ja sigui entre alumne i mestre o les clàssiques familiars, «Lispector transmet estranyesa. Retrata molt bé aquells punts, aquella cosa que no acaba de ser harmònica. Però és una estranyesa molt subtil, per això no és estranya», comenta el traductor. Una professió, la seva, cada cop més determinant a l’hora de triar un llibre. «En els últims anys ha hagut una autoreivindicació del paper del traductor i també un reconeixement per part dels editors. Cada cop hi ha més editorials que, a més a més de la petita ressenya de l’autor, a la solapa, posen la del traductor. Abans era impensable».

No és una autora fàcil i la millor manera d’entrar-hi és pels contes (Tina Vallès)

D’altra banda , l’antologia és, en si mateixa, una reivindicació del gènere. «Llegeixo un conte cada dia i això m’omple. La majoria dels de la Lispector són força llargs, mininovel·les. I realment la seva lectura és més complexa que la d’una novel·la perquè escriure’l també ho és. Has de condensar molt més en poques pàgines. No et pots distreure», ressalta Vallès, qui ella mateixa dirigeix el portal de contes paperdevidre.cat juntament amb el Guillem Miralles.

Descendent de família de jueus russos, Clarice Lispector va néixer a Ucraïna el 1920, per emigrar al Brasil amb dos anys. «És una autora molt curiosa», recalca Pere Comellas. En el sentit que «mai en tota la seva obra, en els seus articles, mai esmenta cap tema dels jueus. Ni de la guerra dels sis dies ni de la creació de l’Estat d’Israel. Un fet sobre el qual justament alguns autors han posat l’accent. No l’importava?» És aquest silenci significatiu?, es pregunta el traductor. «No ho sé. Però és una dona molt especial en tots els sentits. Potser fem una sobre lectura. Potser senzillament no li interessava. Potser li era igual. És possible».