‘Cròniques del quetzal’

Enric Garcia Jardí camina carrers, transita la ciutat, els barris, la pensió, les carreteres impossibles, admira paisatges infinits....

JUAN GONZÁLEZ SOTO

Whatsapp
El llibre ‘Cròniques del Quetzal’, d’Enric Garcia Jardí, està publicat per Lo Diable Gros.  FOTO: CEDIDA

El llibre ‘Cròniques del Quetzal’, d’Enric Garcia Jardí, està publicat per Lo Diable Gros. FOTO: CEDIDA

Escrits d’un viatge al nord de Guatemala, resa el subtítol de Cròniques del quetzal (Tarragona: Lo Diable Gros, 2021). La paraula central del subtítol, escrits, i el sintagma escrits d’un viatge són la rèplica sintàctica exacta del títol general: Cròniques equival a escrits, i del quetzal a d’un viatge. En definitiva, Enric Garcia Jardí ho deixa ben clar des del principi. Encara més: ho deixa ben clar abans de començar. I ho fa amb la humilitat de qui no vol enganyar ningú. L’engany -vostè, amable lector, ho deu saber- necessita expressar-se amb altivesa, amb arrogància. Res d’això en aquest llibre. Encara més: junt amb la humilitat, l’amfibologia i l’escepticisme: ¿Aquest llibre conté els escrits d’un viatge o és una suma de cròniques periodístiques? És un dietari d’un viatger, les diverses notes d’un periodista, les cròniques definitives? ¿El lector està d’enhorabona: ell podrà respondre a totes aquestes preguntes, i a moltes més, si gosa iniciar, i continuar, els recorreguts que el llibre senyala un a un, i els dibuixa després, i de seguida, amb tot detall.

És necessari una segona notícia per a navegants: El títol indica un plural: Cròniques al títol, escrits al subtítol. La unitat del llibre reposa en què dona l’oportunitat de llegir-lo sense la línia contínua marcada pàgina rere pàgina: Cada episodi de lectura és en sí mateix una crònica concreta.

Tres són les paraules precises que acompanyen a l’autor d’aquest llibre tot dibuixant el seu viatge en la cerca del quetzal. Són les mateixes que han d’acompanyar al lector: «Escoltar, observar, aprendre». Aquestes són les paraules necessàries per complir aquest viatge d’anada i de retorn, que, com qualsevol travessia vertadera és un viatge interior.

L’inici del llibre és d’allò més singular: comença pel final: «El vol de tornada s’havia anul·lat». «Esa distancia infinita de volver que se recorre tan fácilmente al ir», va escriure Juan Ramón Jiménez. I el lector ha de seguir al viatger, al cronista, de la seva mà. Camina carrers, transita la ciutat, els barris, la pensió, les carreteres impossibles, admira paisatges infinits en bellesa, coneix les persones una a una... I lector i viatger, tots junts, escolten, observen, aprenen.

No obstant, el viatger no és només un escriptor, un escriptor de dietaris o de records turístics. És un periodista. La seva intenció és cercar dades de les històries viscudes i de les persones, els desitjos i les tristeses, les injustícies i les seves conseqüències, les opinions contradictòries i els treballs en comú. Necessita fer entrevistes.

La primera persona entrevistada és una dona, de mitjana edat, sense nom, perquè ella no vol que hi figuri en cap paper, no se’n refia, ni de res ni de ningú. La entrevista no camina bé. El diàleg s’enrareix ben aviat, es refreda de seguida. La següent entrevista és antològica. L’escriptor que hi ha a dins del periodista la presenta al lector just pel final, i ho fa novel·lescament. El lector, de sobte, observa com algú està intentant creuar la frontera, sent paraules molt grosses, desagradables, els vigilants són a prop. És fosca nit.

«Sucio, sucio es el mundo» -escriu categòric el poeta Antonio Gamoneda al poemari Descripción de la mentira (1977)- «Sucio, sucio es el mundo, pero respira». Enric Garcia Jardí ho confirma i ho mostra amb les seves inoblidables Cròniques del quetzal.

Temas

Comentarios

Lea También