Eduard Prats i l'ètica de la medicina

El doctor, reusenc d'adopció, s’endinsa en les tortuositats de l’experimentació mèdica en la novel·la 'La màquina de la vida’

23 enero 2021 15:58 | Actualizado a 23 enero 2021 17:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

«En una època que va dels anys 57 al 61 del segle passat es van produir molts avenços mèdics i tecnològics que van generar conflictes ètics. És el moment, per exemple, en què apareix la píndola anticonceptiva, que xocava amb la moral convencional de la cultura occidental». És aquest progrés, amb les seves llums i, sobretot, les seves ombres, el que el doctor Eduard Prats Alonso reflecteix en la seva novel·la La màquina de la vida (Cossetània Edicions. 9 Grup Editorial), «d’una forma amena» i amb la intenció d’apropar la ciència al ciutadà, fugint dels articles especialitzats.

En ella, dues dones, la Cristina Ardèvol i la Nicole Dufort de Fontanella, mantenen un intercanvi epistolar on es confiaran les vivències més personals. En el cas de la Cristina, una psiquiatra que marxa a Nova York, aquesta coneixerà destacats científics en l’àmbit de les malalties infeccioses, la reproducció humana o l’hemodiàlisi, que la portaran a fer-se incòmodes preguntes.

«Quan jo vaig acabar la carrera no existien les ecografies, el TAC o la ressonància» (Eduard Prats)

«Es van fer experiments contra l’hepatitis amb nens amb deficiència, sense prendre les precaucions adequades, utilitzant-los com a conillets d’índies. I això passava als EUA, l’any 1957. És cert que això va generar un avenç sobre el coneixement de les hepatitis víriques, sí, però es van utilitzar persones que, a més a més, no estaven capacitades per donar permís», ressalta el facultatiu. 

L’Eduard Prats Alonso (Barcelona, 1942) és especialista en l’aparell digestiu, expert en bioètica i en seguretat clínica. Ara jubilat, des del 1974 va treballar a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus i també va ser professor associat de Medicina a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Malgrat que el reusenc d’adopció puntualitza que no és escriptor, sinó «un metge que escriu», Prats ha publicat, entre altres, dues obres de ficció, Incert camí i El llegat del doctor Elies Can. Així mateix, va rebre el premi de Narrativa Breu de 2016 del Consell General de Metges de Catalunya amb el text Ara-Take, el precursor.


Dels nazis a la Covid-19
«Els experiments d’aquella època topen amb les tortures perverses  dels nazis als camps de concentració», apunta Eduard, un tema que també recull la novel·la. En aquest sentit, el metge i professor recorda que d’allà deriva el codi de Nuremberg, de bones pràctiques. «Però malgrat tot, amb el codi instaurat, al món científic occidental es continuaven fent pràctiques que, sense ser les tortures dels camps d’extermini, no s’ajustaven a la Declaració de Hèlsinki actual, que és la vetlla perquè els experiments tinguin un límit, una participació voluntària, que el mateix subjecte tingui la llibertat de sortir de l’experiment. Jo volia explicar totes aquestes coses, que formen part de la bioètica», comenta.

Una bioètica que ha irromput en la medicina amb la Covid-19, durant el confinament del març passat, quan no hi havia respiradors per a tots els pacients i els facultatius es van veure en la tessitura d’haver de triar entre els malalts. Com ho va viure? «Em va recordar tot el que jo havia estudiat. Això ja va passar als EUA quan apareixen les primeres diàlisis renals, precisament un punt clau a La màquina de la vida».

I aquí l’Eduard defensa que la resposta no pot ser una decisió unilateral. «És una tasca que compromet a tota la societat. Ja s’ha vist que hi ha hagut desigualtat en l’atenció sanitària en la primera onada de Covid-19. I per això la societat ho ha corregit en la segona i tercera vacunant primer als usuaris de les residències així com als seus cuidadors. Perquè el que va passar en la primera onada no es pot tornar a repetir».

En la novel·la, dues dones mantenen un intercanvi epistolar on es confiaran les vivències més personals, en un moment d’avenços mèdics i tecnològics claus

No obstant això, qui ho decideix? «Què és millor, que la seguretat social cobreixi la salut dental dels infants o que doni prestacions de cadires de rodes elèctriques a la gent gran que no pot caminar?», es pregunta. « Aquesta decisió no la pot prendre un metge, un director del Servei Català de la Salut o un ministre. Ha de ser consensuada, l’ha de prendre la societat».

En aquest sentit i tornant a la Covid-19, l’Eduard posa l’accent en què si bé el març passat «es va decidir col·lectivament protegir la gent vàlida, ara s’ha pensat que també tenim un deure amb aquestes persones grans. Si estem aquí és segurament gràcies al fet que molts d’ells van passar la guerra, la postguerra, van tirar endavant els seus negocis, van cotitzar i van pagar els seus impostos». El facultatiu parla així de moral col·lectiva, no d’un sol individu, per sortejar els dubtes que sorgeixen en cada moment, especialment en aquesta situació de pandèmia.

No obstant això, l’Eduard Prats també apel·la a la responsabilitat individual. «Els metges i infermers han de ser capaços de donar auxili als altres. I el primer pas que han de fer és cuidar-se. És l’obligació de tot professional i de tot ciutadà». Per la qual cosa convida a tenir cura d’un mateix, sobretot les persones amb sobrepès i obesitat, un col·lectiu també molt afectat per la Covid-19, així com els fumadors. 

Una aventura meravellosa
Pel que fa a la seva trajectòria, l’Eduard la qualifica d’al·lucinant. «Quan vaig acabar la carrera no existien les ecografies, no existia el TAC, la ressonància o les endoscòpies digestives, que és al que m’he dedicat. Dos anys després de terminar vaig llegir la primera notícia d’un trasplantament de cor», explica. Justament en aquest camp especifica com als metges els va preocupar molt el tema de la mort, «tal com la teníem entesa, clàssica, quan va derivar cap al concepte de mort cerebral en què a la persona, morta a l’UCI, a l’espera de la donació d’òrgans, el cor encara li batega i els ronyons filtren. Teòricament està viva, però ja no viurà mai més. Jo he viscut això».

Ganes d’escriure no li manquen a aquest doctor que no descarta abordar altres temes com ara els ventres de lloguer, les cèl·lules mare o la clonació d’individus.

Comentarios
Multimedia Diari