El lligam de la sang, un llaç enverinat

L’octogenària Edith Goodnough jeu en un llit d’hospital custodiada per la policia, acusada d’haver assassinat el seu germà, en Lyman. Al poble ningú no hauria furgat en el cas, ni tan sols el xèrif, el Bud Sealy, «un malparit», però l’arribada d’un periodista des de la gran ciutat amb les seves incòmodes preguntes obliga el bo del Sanders Roscoe a recordar uns fets que es remunten gairebé un segle enrere. El vincle més fort, de Kent Haruf (Edicions del Periscopi), comença d’aquesta manera pel final, en què aquest estimat veí explica el que sap i el que creu que sap.

La història transcorre en l’imaginari Holt, un espai amb què els lectors del Haruf ja estan familiaritzats. És el Colorado de finals del segle XIX i principis del XX, una terra poc agraïda i molt menys amable, que es cobra molt car cada grapat d’aliment que ofereix, el dur Oest Mitjà, encara que ja sense la presència dels indis, els seus legítims ocupants. És allà on l’Edith viu amb la seva família de petits grangers, enmig del no-res, envoltada de males herbes, de collites i d’animals, però sobretot, envoltada del Roy Goodnough, un patriarca dictador i inflexible que considera els seus fills, éssers sense voluntat, sotmesos enterament a la seva. Aquest és el vincle invisible, el nefast lligam de la vida del qual l’Edith no voldrà fugir per un sentit, potser, massa elevat de la responsabilitat. Un llaç enverinat.

 

«Té un punt de tendresa, encara que alhora tracta la veritat amb tota la seva cruesa» (Aniol Rafel. Editor d'Edicions del Periscopi).

Així les coses, l’Edith conrea i recol·lecta, renta la roba, els plats, planxa, s’encarrega de l’hort i muny les vaques, tot plegat en jornades interminables que recorden als romàntics rurals que les feines, al camp, no s’acaben mai. A través del relat que el Sanders refereix al periodista de Denver es pot notar com baixa la suor dels personatges treballant sota el sol, la set, el cansament a última hora de la nit, la frustració, sovint. I també els petits moments de felicitat. I així un dia rere l’altre durant anys i panys. Entretant, comencen i acaben la Guerra Civil Espanyola, la Gran Depressió i la Llei Seca, la Segona Guerra Mundial... El  bucle és infinit, inabastable. « Més de set mil dies, durant gairebé vint anys, no va passar res als Goodnough», com diu el Sanders. Però en realitat sí que hi ha canvis, prou importants perquè res no s’alteri mai més.

En Haruf commou, agita i pertorba. Les seves descripcions obliguen a aturar-se, a reflexionar, a fer fugir de la ment unes escenes que amenacen de no marxar mai. És el cas de l’accident de la segadora, que posa els pèls de punta. És també la munyida de la vaca amb la placenta de tres dies, tan real que fa venir basques.

 

 

El vincle més fort, amb traducció de Marta Pera Cucurell, és una història trista, dura. Però alhora, entranyable, amb una escriptura plena de sensibilitat. «Té un punt de tendresa, encara que alhora tracta la veritat amb tota la seva cruesa. És aspra, però al mateix temps molt tendra, molt bonica, fins i tot», assenyala l’Aniol Rafel, l’editor de Periscopi.

La novel·la és la primera del Haruf, una descoberta deliciosa per als que encara no han llegit Nosaltres en la nit (Angle Editorial) o l’aclamada Trilogia de Holt (Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció), publicada abans en el temps també per Periscopi. En aquest sentit, l’Aniol comenta que «en El vincle més fort es pot trobar l’embrió de la seva escriptura posterior, ja que amb el temps la tendresa que apunta es va accentuant». Alhora, l’editor destaca que «a mesura que van passant els anys, Kent Haruf també agafa una visió més col·lectiva». En tot cas, ressalta que «no et fa en cap moment la sensació que estiguis llegint una primera novel·la. Al contrari, està molt ben construïda, amb moltíssimes virtuts i els lectors que estan acostumats a llegit altres de les seves obres reconeixeran tot el seu estil, tota la seva manera d’apropar-se a la literatura».

 

En Haruf commou, agita i pertorba. Les seves descripcions obliguen a aturar-se, a reflexionar. És el cas de l’accident de la segadora, que posa els pèls de punta. És també la munyida de la vaca.

 

«És un escriptor que a la casa ens agrada moltíssim i que a més a més connecta molt amb els lectors perquè té aquesta capacitat de fer empatitzar amb tot el que t’explica dels personatges, ja que ho fa d’una manera molt natural, molt quotidiana, molt d’història petita». Efectivament, és molt fàcil identificar-se amb l’Edith, el Lyman i el John Roscoe. Fins i tot t’apropa el Colorado amb el qual, a priori, no es té res en comú. «Quan un escriptor t’està explicant la història d’una gent i d’un lloc que, aparentment, et queden lluny i malgrat tot fa que connectis d’aquesta manera és meravellós», diu l’Aniol.

El vincle més fort és la renúncia a la felicitat. La història d’una dona forta sotmesa als codis socials i familiars d’una època. Una dona que tria deixar de banda els seus somnis per fer realitat els dels altres. I l’únic acte de llibertat en tota la seva existència serà justament el que la portarà directament al llit d’un hospital. És la vida mateixa. I una trampa del destí: es neix en un lloc i no en un altre i es viu d’una determinada manera i no d’una altra. Un fat no sempre defugible.

Una dona que es diu Edith Goodnough, però que representa molt bé a totes les que, com ella, al llarg de la història no han pensat en els seus anhels, en els seus desitjos, en les seves ambicions, encara avui dia.

El vincle més fort és una obra que cal degustar a poc a poc, com el seu ritme imposa, allunyant el moment de terminar-la. Una novel·la amb sabor a clàssic.