«Fer somriure és més difícil que arrencar una llàgrima»

Gisela Alcón Vidal es defineix com «una reusenca del Vendrell». Va estudiar Filologia Anglogermànica i és catedràtica en llengua anglesa a Secundària. Té un màster en investigació i docència d’estudis feministes, de gènere i ciutadania, fet que li permet combinar la docència amb la recerca del món de les dones. Pertany al col·lectiu Reusenques de Lletres i ha guanyat premis literaris en diverses ocasions com ara Tal com sents de Terrassa; Jocs Florals d’Almoster; Antònia Abelló Filella de Reus i SIAD de l’Ajuntament de Tarragona. Ara, presenta Històries possibles, un recull de dotze relats en clau d’humor.

Què la va motivar a publicar el llibre?

Ja fa temps que escric relats i que participo en certàmens. D’aquesta manera m’obligo a escriure. Tinc diferents tipologies de relats: uns que són més seriosos, d’altres històrics –amb els que participava en els Jocs Florals–, i després tinc una col·lecció que són més irònics i còmics. I amb la situació que fa temps que vivim, vaig pensar treure a la llum aquests últims per aportar una mica d’humor al moment, perquè els lectors puguin evadir-se amb històries divertides. Em vaig atrevir i ho vaig tirar endavant amb una autoedició.

En quin moment va començar a escriure els relats?

Hi ha relats que tenen uns quants anys. Per això, vaig recopilar els que més m’agradaven i també en vaig escriure de nous durant el confinament. Llavors, els vaig ajuntar tots.

Quin és el nexe comú?

Hi ha situacions tan diverses com la visita a un protòleg; uns amants que en ple confinament han de buscar alternatives perquè no es poden veure; una noia a qui li reparen la rentadora o una dona que viatja amb una urna funerària. Totes són situacions molt diverses.

Per què va decidir que fos una dona la protagonista?

No va ser intencionadament. Com que hi ha moltes coses que m’han passat a mi, i jo les magnifico en els relats, a vegades em veig reflectida en aquestes situacions.

Tots els relats són experiències pròpies portades a l’extrem?

Gairebé tots, però n’hi ha algun que me l’han explicat. Deixarem en mans dels lectors esbrinar-ho, i que s’imaginin que tots tenen una part de realitat i d’altres no.

Per això va decidir que el llibre es titularia ‘Històries possibles’, ja que ens poden passar a tots?

Exacte. El títol té una doble intencionalitat: la primera és que tots els relats són possibles, i a vegades ens passen per alt, ja que no parem atenció en aquesta part còmica del dia a dia. La segona és un homenatge a la meva àvia perquè uns dels records més bonics que tinc, de quan era petita, és estar asseguda en una butaca i la meva àvia explicant-me les Històries possibles d’El Patufet.

Què tenen d’especial els relats que ha escrit durant el confinament?

En aquests últims, m’he concentrat més en la situació que vivim ara, per abandonar una mica el malestar i la pena actual. Denoten l’angoixa d’estar tancats.

Quin és el repte de transmetre aquests sentiments?

Fer somriure és més difícil que arrencar una llàgrima. I com que la vida ja ens fa plorar massa vegades, vaig pensar que era el moment de somriure.

Escriure relats què li permet expressar com escriptora?

Fa uns anys vaig descobrir aquest gènere per adults, ja que semblava que era només infantil. Vaig descobrir molts escriptors i escriptores que em van impactar i em van agradar molt. Escriure relats t’obliga a comprimir les històries i a ser curós amb el final, ja que has de dir molt en poc espai. M’agrada molt i em sento molt còmoda amb el relat.

Opta per un final obert o prefereix deixar tancada la història?

La majoria d’històries les tanco, però tampoc li dono tot mastegat al lector o la lectora.

Per què?

Penso que el paper del lector ha de ser actiu. Jo l’encamino cap al final, però m’agrada que sigui ell o ella qui decideixi com vol el desenllaç.

Com a escriptora, com l’ha canviat la pandèmia?

M’ha canviat com escriptora, com a treballadora i com a mare. La preocupació que tinc és gran. Penso que hem de practicar més el carpe diem, és a dir, viure el moment i encarar de la millor manera possible les coses que ens venen, perquè no tenim alternativa. Segurament, el que escriuré a partir d’ara denotarà aquesta necessitat de viure el moment i no pensar tant en el futur.

D’altra banda, durant el confinament vaig tenir més temps i vaig notar que el que escrivia era diferent. També vaig escriure altres relats des del vessant dramàtic, és a dir, la història d’altres persones que no se n’acaben de sortir bé de les coses, perquè desgraciadament hi ha gent que viu aquesta trajectòria vital.

El llibre inclou diverses col·laboracions.

Sí. Hi col·labora una psicòloga de Reus, que es diu Alicia Tuesca, que aporta unes pinzellades de la importància del riure a la vida quotidiana. Després, la filòloga reusenca Fina Masdéu ha escrit el pròleg i la portada i contraportada són dissenys de la Carla Clúa i Núria Grinyó, respectivament. Per últim, el missatge del punt de llibre, que s’inclou, és de la Lali Monasterio. He tingut la gran fortuna d’estar envoltada de persones generoses que han volgut col·laborar en el llibre Històries possibles, i és de molt d’agrair el que poden aportar persones professionals en el seu camp.

Quina reflexió hauríem de fer després de llegir els relats?

Que la vida té una part còmica important i que cada dia vivim situacions que ens poden arrencar més d’un somriure. Val la pena riure mentre puguem perquè la part dura de la vida arriba sola, i és inevitable. Si a la vida ja t’han caigut dos o tres pals, val més pensar que, mentre estiguem bé, és millor riure perquè és molt sa.