Ferran Sáez: «Les ombres han predominat sobre les llums en la Transició»

Ferran Sáez és escriptor, doctor en filosofia i professor a la Universitat Ramon Llull. Ha publicat una quarantena de llibres, centenars d'articles i col·labora amb els mitjans de comunicació. Entre les seves novel·les figuren Vides improbables, Les ombres errants i La nit contra tu. Amb Els morts riallers (Amsterdam. Ara Llibres), fa un retrat agosarat de la Transició espanyola, de les seves veritats i les seves mentides, amb prohoms de l'època, els veritables guanyadors de la postguerra. Despietats amb els dèbils, servils amb els forts i hàbils manipuladors dels fils del poder.

Els seus morts estan molt vius actualment.
Ha donat la casualitat que una novel·la que està escrita de fa molt de temps ara té més vigència que mai. És una cosa que òbviament no he provocat jo ni tampoc la novel·la.

La Transició va ser tan dolenta com es diu ara?
Jo la recordo d’una banda com a fill i net d’una família que va perdre la guerra, en un sentit dur. I també a través de la mirada d’un nen, que era molt enganyosa perquè en aquell moment passaven moltes coses i molt de pressa. Però com a adult, mirant-lo en perspectiva, t’adones que seria molt injust carregar les tintes en sentit negatiu, però també seria molt injust abstenir-se, sobretot per la gent que va perdre la guerra.

Parla de memòria històrica?
Sí, perquè va haver-hi una part important de despropòsits i impostures, la majoria relacionades amb la memòria dels vençuts, que són els que al final no tenen veu. En el cas dels morts riallers, no és un tractat d’història contemporània ni res, és una novel·la en la qual pots modificar i exagerar, però des del meu punt de vista com a persona que ja té una certa perspectiva, és una cosa plena de llums i ombres, tot i que al meu entendre sempre han predominat les ombres. Ara es veu clarament que les ombres aquelles existien.

Parlant de la Transició, seria molt injust carregar les tintes en sentit negatiu, però també seria molt injust abstenir-se, sobretot per la gent que va perdre la guerra.

Com es guanya una postguerra?
Aquesta distinció que pot semblar purament irònica, no ho és. És a dir, hi ha gent que guanya una guerra i hi ha gent que guanya una postguerra. Alemanya o el Japó són exemples de països que van perdre la guerra i van guanyar la postguerra. Alemanya l’any 45 estava destruïda i en canvi al començament dels 60 ambdós països eren líders indiscutibles tant a nivell de producció industrial com també d’estabilitat social.

I en el cas de Catalunya?
Hi ha un sector de la població catalana que no equival a la gran burgesia de tota la vida, sinó una sèrie de gent d’origen més aviat equívoc que a base d’estraperlo i de la proximitat amb el poder esdevenen rics. El cas més paradigmàtic és el de Julio Muñoz Ramonet, que s’acaba fent immensament ric a força d’extorquir, de no pagar, d’amenaçar i, sobretot, d’estar molt a la vora de la Falange.

Igual que els Escolà.
No eren d'alt llinatge, ni de bon tros. Per això la gent que va guanyar la postguerra aquí estan bastant desvinculats del que va ser la burgesia catalana de tota la vida, entre altres coses perquè aquesta burgesia es va mantenir més o menys catalanista.

Hi ha gent que guanya una guerra i hi ha gent que guanya una postguerra. Alemanya l’any 45 estava destruïda i en canvi al començament dels 60 juntament amb el Japó eren líders indiscutibles.

Catalanista en castellà?
Alguns sí i alguns no. En això hi ha una diferència molt important. Parlo de Barcelona perquè és on visc. Entre la gent de tota la vida de Sarrià i la de Pedralbes, a Sarrià no es van passar a una altra llengua, mentre que en l’altre cas s’hi van passar massivament. El que és cert és que una part d’aquesta aristocràcia catalana, ja feia molt de temps, des de la carlinada del segle XIX, que s'havien castellanitzat i molts havien marxat a Madrid. És un fenomen complicat, però molt interessant, com la llengua va i torna.

Els Escolà tenen la delació com un dels vehicles, fet que a mi m’ha portat molt més enrere, a la Inquisició espanyola.
Són pràctiques que van adherides al pitjor de la naturalesa humana. En aquest cas estem parlant d’una situació que era molt senzilla de posar en pràctica. Per exemple, em vaig assabentar que aquests tipus de procediments funcionaven a partir de subhastes més o menys trucades. Si els propietaris havien marxat de l'habitatge o del local, es posava judicialment a subhasta i al final només licitava una persona i se la quedava per quatre duros. Això no és ficció.

 

 

 

S’ho va passar bé escrivint-la?
No creguis. Normalment, escriure no m’ha divertit mai. És una relació bastant curiosa. La gent que escriu a raig de ploma suposo que s’ho passa bé, però jo vaig de frase en frase. I aquesta novel·la fa molts anys que està escrita. Està retocada, però està escrita entre el 94 i el 95.

I com és que es llença ara?
Són coses d’una casualitat inaudita. A finals dels anys 90 vaig començar a escriure assaig com un boig, fins al punt que en pocs anys vaig guanyar els premis Pere Calders, el Josep Vallverdú i el Joan Fuster. La qual cosa vol dir que em passava la vida escrivint assaig. Va ser així com es va quedar al tinter. I a partir d’un determinat moment vaig recuperar-la. Era gairebé premonitòria amb tot el que ha passat amb la Monarquia. És d’aquestes coses que sorprenen perquè no és només que no caduqui, sinó que sembla que estigui escrita de la setmana passada.

Havia sentit a parlar de l’erotisme del poder, però no de l’erotisme de la impunitat.
No em negaràs que no és eròtica.

Fa molts anys que la novel·la està escrita i sembla que l'hagi escrit la setmana passada. És d'aquestes coses que sorprenen.

Sí, sobretot per als impunes.
És clar. Aquest ser impune és la fantasia de tot nen, de quan marxa la senyoreta, que pot fer el tonto a classe. Quan parlava d’erotisme, parlava d’això, de poder fer qualsevol cosa sense por a les conseqüències i de fet, és el que va passar. Parlem de coses molt greus que en aquell moment, com que no sortien als mitjans, la gent no s’assabentava i de fet pensava que no hi havia corrupció. I en canvi, parlem d’una cleptocràcia de llibre. Després s’ha vist tot això, com el Pazo de Meirás, per exemple. Però aleshores feia la impressió que a la família Franco, el Pazo de Meirás li va caure del cel un dia anant passejant pel carrer.

Com veu la relació ara entre premsa i política?
És una relació promíscua. Jo he escrit en diaris i sé de què parlo i en aquest cas sempre hi ha la sensació que el polític creu que li està aixecant la camisa al periodista perquè li vol colar un titular i el periodista creu que li està aixecant la camisa al polític perquè li vol fer dir un titular. Tots dos surten contents i enganyats i se’n van rient pel carrer i en realitat, excepte casos molt flagrants, es tracta d’una relació simbiòtica.

Són bons temps per a la filosofia?
Aquí hi ha dues coses. En un sentit de contingut, tècnic, la filosofia ara mateix és una cosa molt difícil de fer arribar a generacions que no tenen el vocabulari adequat per entendre una determinada afirmació. De fet, le majoria de vegades el problema és que expliques una resposta, però ells no entenen quina era la pregunta, quin era el problema, per què hi va haver un senyor que es va dedicar a parlar de tot plegat. Ara, jo crec que sí que es pot fomentar una cosa, fins i tot institucionalment, a nivell de plan d’estudi, i és una actitud filosòfica.

Què és una actitud filosòfica?
Es pot resumir d’una manera molt senzilla. Les coses no són el que semblen ser. Llavors, si tu grates una mica en una superfície, veuràs que sota potser no hi havia el que et pensaves que hi havia. Aquesta és l'actitud filosòfica.

La filosofia ara mateix és una cosa molt difícil de fer arribar a generacions que no tenen el vocabulari adequat per entendre una determinada afirmació.

Pensament crític.
Amb un matís, que no és el mateix ser crític que desconfiat. La persona que diu que les vacunes són uns xips de Bill Gates, aquesta persona no té un pensament crític. És simplement desconfiada. Són coses diferents. El pensament crític de debò implica tenir la caixa d’eines per a entendre amb una certa correcció la realitat i aquesta caixa d’eines són els conceptes abstractes. A partir de què tu disposes d’uns determinats conceptes, d’alguna manera t’eixamplen la mirada, la fan si més no, més interessant i aleshores ja pots funcionar millor. D’una altra manera simplement ets un desconfiat i la desconfiança és una actitud estèril. La desconfiança, que és el que jo percebo bàsicament, no serveix de res. Són els signes dels temps postmoderns.

Hem anat a pitjor?
No es tracta de ser apocalíptic. Del que es tracta és d’observar amb una certa lucidesa que certes coses que podíem pensar que eren la resposta a problemes que teníem, doncs no han estat així. Per exemple, quan era jovenet, a l’EGB hi havia un dèficit informatiu important. Però es va passar d'això al superàvit informatiu. És a dir, a tenir més informació de la que pots digerir. Llavors, qualsevol economista sap que un dèficit no s’ha de corregir mai amb un superàvit. Si tu abans no tenies farina i ara se’t fa malbé perquè en tens massa vol dir que has passat d’un problema a un altre. I amb la informació és el mateix.