Franck Bouysse: «Les obres surten de les obsessions de la infància»

«Escric el que soc, a risc de trasbalsar-me a mi mateix. Escric com soc i no sé ben bé com soc». Són paraules de l’escriptor francès Franck Bouysse, qui recentment presentava a Barcelona, en el marc de la BCNegra, dues de les seves novel·les negres, Nascut de cap dona (Periscopi en català i Anagrama en castellà) i El diable no viu a l’infern (Alrevés en castellà i Crims.cat en català).

Si ens atenim a les seves paraules, Bouysse ha de ser un home poètic, tranquil, acurat, detallista i admirador de la bellesa, però també taciturn, dur, a vegades implacable. Les dues històries així ho corroborarien.

Per una banda, Nascut de cap dona, traduïda al català per Anna Casassas, s’inicia amb els records d’un pare Gabriel ja gran, cansat de tot el que ha vist, de tot el que ha escoltat, que fins i tot es qüestiona el secret de confessió. Perquè serà justament una feligresa, més de quaranta anys enrere, la que el portarà a un sanatori mental i a la vida de la Rose, en demanar-li que beneeixi el cadàver, al mateix temps que l’avisa que entre les robes de la dona trobarà un manuscrit que ha de rescatar. 

Per l’altra, el noir rural El diable no viu a l’infern, traduït al català per Maria Llopis, transcorre a Les Doges, un paisatge natural d'una gran bellesa, enmig de la immensitat de les Cévennes, la cadena muntanyosa. Allà viu el Gus, amb l’única companyia del seu gos Març i el seu veí l’Abel, amb el qual té una bona convivència. Fins que la mort de l’abat Pierre capgira la situació i comencen a passar fets inusuals.

«Les dues obres venen del mateix tronc, Rose no podria existir sense El diable previ. Són el resultat d’emocions viscudes. Surten de les obsessions de la infància», diu Bouysse. Malgrat tot -afegeix-, la literatura no cura, no és una teràpia. 

 

 

Amb relació al seu estil, titlla la seva escriptura de «carnal». «Potser la meva narrativa no encaixa. Parlo de coses molt ancorades dins meu». En aquest sentit, ressalta que tot el que va viure ho ha plasmat als llibres, amb una memòria «passada pel filtre de les emocions».

L’escenari és una França rural que a hores d’ara està en perill d'extinció. «Vinc d’un món en què tot està al mateix nivell, les persones, la vegetació, els animals i els minerals». Vaig passejar pel bosc de la meva infantesa -que va existir- i vaig sentir una olor de Rose i l’única cosa que tenia clara quan vaig començar a escriure és que la Rose havia estat venuda». 

 

«Les dues obres venen del mateix tronc, Rose no podria existir sense El diable previ. Són el resultat d’emocions viscudes» (Franck Bouysse).

Efectivament, a  Nascut de cap dona, la Rose és venuda com a criada pel seu pare camperol a un senyor benestant que viu en un castell amb la seva mare, la seva esposa i un mosso de quadres. Anys després, un cop la Rose ja és morta, el pare Gabriel serà testimoni de la seva aterridora, violenta i cruel història, que es cobrarà més d'una víctima.

Mentrestant, la natura té un protagonisme latent en El diable no viu a l’infern. No. El diable viu a Les Doges, un bucòlic paisatge que pesa en els protagonistes com una llosa. Unes espectaculars muntanyes que aïllaran i ofegaran els lectors en ser testimonis de la vida d’en Gus i l’Abel. Un noir rural on la natura és un personatge més. «Vinc d’aquest ambient, és on he crescut. No és un lloc geogràfic. És a dir, em refereixo a la terra, al sòl, a la gent. Sempre he sigut un gran observador i no volia trair, no només a les persones, sinó a l’entorn que he estimat, però que també he maleït». I d’alguna manera, les obres són un homenatge a aquesta terra.

 

 

Així, com el personatge d’en Gus, en Franck Bouysse afirma que «el meu pare no es va extasiar mai amb la bellesa d’una papallona, les emocions no parlaven. La relació amb la natura era a través de la feina i jo no ho acabava de pair. Però és que les persones de l’entorn rural són poetes sense saber-ho». Poesia sí, però poesia lacerant.

Amant de la sorpresa final, «una sorpresa que és la llavor de l’escriptura», aquest biòleg, escriptor tardà, defensa l’assossec. Com a lector, perquè necessita un espai per a la reflexió, no té pressa per saltar de llibre en llibre. Com a escriptor perquè «de vegades cal treballar molt les paraules per fer-ne barreges o composicions que et permetin dir allò que vols dir». I sempre, amb una confiança en la intel·ligència dels lectors, per la qual cosa deixa «portes obertes».

En qualsevol cas, si hi ha cap secret, és la lectura. «El primer treball de l’escriptor és ser lector». No obstant això, «el més important és ser sincer i puc garantir que la meva literatura ho és. Faig el que puc, com diria la Rose».