Más de Cultura

Cultura Entrevista

Gerard Quintana: «Tinc temps de mirar enrere i no reconeixe’m»

L’escriptor i músic presenta ‘L’home que va viure dues vegades’, un relat que desdibuixa la fina línia entre els somnis i la realitat

Gloria Aznar

Whatsapp
L’escriptor, exvocalista i compositor de Sopa de Cabra, al Diari de Tarragona, la setmana passada. Foto: Alba Mariné

L’escriptor, exvocalista i compositor de Sopa de Cabra, al Diari de Tarragona, la setmana passada. Foto: Alba Mariné

Gerard Quintana és músic i escriptor, però per damunt de tot, lector. Es defineix a si mateix de nen com un noi tímid i introvertit, la qual cosa no li va impedir anys després omplir el Palau Sant Jordi amb milers de persones quan era el vocalista de la banda gironina Sopa de Cabra. Com a escriptor, acaba de publicar la seva segona novel·la, L’home que va viure dues vegades (Columna Edicions. Grup Planeta), en català i castellà, obra que li ha valgut el Premi Ramon Llull. No obstant això, Quintana ja va utilitzar la seva ploma per escriure algunes de les seves millors cançons de rock. Amb L’home que va viure dues vegades, el gironí difumina la línia entre la realitat i els somnis, entre el bé i el mal o la vida i la mort. 

És una  història surrealista.
Aquesta era una de les voluntats, desdibuixar aquesta línia entre allò que en diem real i irreal. Tot el llibre en certa forma és ple de conceptes de dualitat i volia fer anar el personatge més enllà d’aquesta construcció de la realitat, per a la qual cosa, una de les eines que utilitzo és la literatura.

«En el personatge del Salvador he deixat moltes coses de mi. Els llibres que porta són meus i la trajectòria que fa, també»

Per exemple, quan pregunta qui és més real, el Quixot o Cervantes.
Això és una frase d'Unamuno. Podem concloure que El Quixot. Cervantes està amagat darrere la seva obra, del qual coneixem poc. És el que pot passar amb Shakespeare o amb Homer. Formen part de la nostra construcció del món. I d’alguna manera enllaço amb la idea que la ficció pot arribar a ser més real i concretament la poesia que la mateixa realitat. La poesia, a la qual no falta ni sobra res.

Li agrada la poesia?
Sí, per això m’agrada la música.

Tots aquests elements acompanyen el viatge del Salvador. És una mica vostè?
Sí. En aquest personatge he deixat moltes coses de mi. Els llibres que porta en el seu sac són meus i la trajectòria que fa, els llocs per on passa, també. Segurament podria ser algú que ha estat a prop meu o podria ser jo mateix si en algun moment hagués pres unes altres decisions o la vida hagués anat d’una altra manera. 

Si pogués tirar enrere en la seva vida, com fa el déu de la novel·la, canviaria alguna cosa?
És una temptació molt gran. Si tingués més d’una possibilitat, intentaria fer-ne unes quantes coses diferents. M’he passat trenta-cinc  anys fent música, encara que jo no vaig començar sent músic perquè ho vaig triar. Ni era un cantant experimentat, ni tenia la tècnica ni la formació musical ni la capacitat. El que tenia i el que em va portar allà era l’escriptura, un cop més, perquè un grup de músics em van demanar lletres per a les seves cançons. Hi hauria moltes coses que podria triar, ara. Em fascina la fotografia, per exemple. O fins i tot ser fidel a la idea que tenia de petit, de ser escriptor, quan anava a la llibreria del meu tiet amb dos-cents mil llibres en stoc, fascinat i refugiat com a nen tímid i introvertit que era, en tots aquells mons que se m’obrien dins d’aquelles pàgines.

«Em vaig inspirar una mica en un personatge de Flix, en Joan Malet, un home capaç d’esbrinar qui era una bruixa»

Ningú no ho diria quan omplia el Palau Sant Jordi de gent.
Aquest és un dels començaments de l’impuls d’aquest llibre, la sensació d’alteritat. Quan has fet un salt i no pots tirar enrere, has d’esperar a caure i a caure el millor possible. Quan la vida de sobte pren una decisió per tu. I dins del salt, has de seguir. No et pots aturar. Sí que tinc temps de mirar enrere i no reconeixe’m, en certa forma. Aleshores, també tinc la teoria que els escenaris són plens de tímids. Aquesta és una de les espurnes que he intentat anar desxifrant amb el temps. I hi ha fragments de cançons que he estat fent aquests anys que podrien acompanyar aquest llibre.

M’he passat trenta-cinc  anys fent música, encara que jo no vaig començar sent músic perquè ho vaig triar.

Quines?
Els teus somnis o Caic, tema que vaig fer en solitari en 2003 amb aquesta idea del salt que apareix força en la novel·la i que alguns autors que cito com Freud utilitzen precisament per transcendir aquest món del subconscient. Com Ulisses, el Salvador Martí intenta tornar a casa amb els seus, més enllà de la realitat, utilitzant tots els camins possibles. Si els somnis són els únics espais on els pot recuperar, ho fa. Per això quan algú em pregunta al final si el protagonista està viu o mort, despert o somiant, què importa?

Què pesen més, sis monedes d’or o 30 de plata?
Suposo que en aquesta construcció de la realitat que hem fet, les sis monedes d’or tindrien més valor. El protagonista, el Salvador, arriba al món amb una càrrega. Això és el que ens havien explicat a tots quan érem nens, en aquella societat encara més catòlica que ara. Ens deien que havíem arribat  amb un pecat, perquè els nostres avantpassats, els primers, van fer una malifeta.

Nosaltres, les dones, més.
Exacte. Després de trair al creador a sobre ens deien que ell no volia, que va ser ella que el va convèncer. En aquest cas, el Salvador pateix com una condemna. Em vaig inspirar una mica en un personatge de Flix, que es deia Joan Malet, un caçador de bruixes, un home que era capaç d’esbrinar qui era bruixa. Utilitzo el Malet per aquesta cobdícia, per trair a aquesta dona, denunciar-la i ser objecte de la maledicció.

‘L’home que va viure dues vegades’ és una segona oportunitat?
És moltes coses, moltes capes. El motor del Salvador és estimar sempre, malgrat tot el que succeeix i per això aquest final. Un dels temes era com construir la realitat que donem per normal, perquè és la nostra, com si no hi hagués d’altres. I ell s’ha de construir més enllà de si mateix. 

Això ens limita cap a la diversitat.
Ara que hem de reformular el món, penso que es bo mirar d’interpel·lar-nos. Hem aturat el món com no ho havíem fet mai perquè han mort una mica més de dos milions de persones en un any. Si ho mires, abans estaven morint de gana dos milions de persones al dia i no l’aturàvem. Això vol dir que la nostra construcció del món exclou tots aquests altres en un moment en què Eudald Carbonell ens diu amb el seu coneixement que no podem seguir endavant sense consciència d’espècie.

«Hem aturat el món com no ho havíem fet mai. Si ho mires, abans estaven morint de gana dos milions de persones al dia i no l’aturàvem»

Què proposa en ‘L’home que va viure dues vegades’?
A partir de totes aquestes evidències, he volgut construir un llibre en què a través d’aquest personatge analitzo com donem per sentat el món i com el podem construir a través de l’art, de la literatura, de la poesia i de la música.

Vostè, com el Salvador, té vergonya aliena?
Aquesta és una altra de les coses que li vaig deixar al Salvador. En tenia moltíssima, ara entenc que jo era una tortura per a la meva família. Era com una certa consciència exagerada de certes coses. Sí, tenia molta vergonya i vergonya aliena. No acabava d’entendre el món. Potser per això em vaig anar amb els llibres. 

Temas

Comentarios

Lea También