Cultura Entrevista

Jaume Silvestre: «Com a societat, hem d'intentar que no s'oblidi el que va passar a la Guerra Civil»

Presons de paper és una novel·la en què conflueixen personatges com ara Robert Capa o el poeta del poble, Miguel Hernández, el qual va coincidir a la presó d’Alacant amb el besavi de l’autor

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptor Jaume Silvestre a la Llibreria Adserà de Tarragona. Foto: Fabián Acidres

L'escriptor Jaume Silvestre a la Llibreria Adserà de Tarragona. Foto: Fabián Acidres

Un jove viatja fins al poble per acomiadar per sempre més el seu besavi Tomàs i serà en aquest retrobament familiar quan començarà a estirar el fil del seu avantpassat. Una història que el portarà a la Guerra Civil i al poeta del poble, a Miguel Hernández, el qual va coincidir a la presó amb el seu besavi, un republicà que també va conèixer Capa al camp de batalla. Aquesta és la trama de Presons de paper (Rosa dels Vents. Penguin Random House), de Jaume Silvestre, el qual va presentar-la recentment a la Llibreria Adserà de Tarragona.

Robert Capa i Miguel Hernández van coincidir en algun moment de la Guerra Civil?
Això és ficció. A la novel·la hi ha fets reals barrejats amb escenes ficcionades. 

Com diu, ‘Tots els fets són ficticis, excepte els vertaders’.
Exactament. Era un dels dubtes que se’m plantejaven al principi, de veure si això tindria encaix, si el lector entendria que hi ha moments de ficció i de realitat, i crec que el lector sap diferenciar. Capa és un fotògraf que vaig descobrir fa anys i la novel·la és també un petit homenatge a ell. I el fet d’incloure Miguel Hernández té una motivació personal i és la que explica el llibre. És la coincidència del poeta amb un altre dels personatges, en Tomàs Llorca, que en la realitat és el meu besavi.

«Miguel Hernández li va escriure un poema al meu besavi, però s’ha perdut. La meva mare i la meva iaia se’n recorden de què deia».

Com ho va descobrir?
Jo no el vaig conèixer, però la meva iaia, que encara és viva, em va explicar tot el que va viure el seu pare. Era un tema tabú a la família, del qual ningú no volia parlar fins fa ben poc. I el fet que el meu besavi fos practicant, com dic a la novel·la, va fer que s’encarregués de cuidar Miguel Hernández, encara que no podia fer res perquè la tuberculosi no es podia curar en aquella època.

Quan es va assabentar, què va sentir?
Molts sentiments oposats. Per una banda, em vaig preguntar per què no m’ho havien explicat abans. I per l’altra, ho vaig trobar molt interessant. Des del primer moment vaig pensar que era un fet que no es podia quedar perdut. I la primera idea que vaig tenir va ser la d’escriure una novel·la.

És cert que ‘passaven’ llibres a la presó com ‘Luces de Bohemia’ i ‘Guerra i Pau’?
Aquesta part és ficció. No ho sé, però sí que és cert que s’anomenava la presó dels artistes perquè allà van coincidir molts escriptors, escultors i pintors i van crear una mena de cercle intel·lectual en què estava mitjanament permès que pintessin, per exemple. Se’ls facilitaven papers i carbonet,  d’això sí que hi ha constància.

A ‘Presons de paper’ Miguel Hernández li escriu un poema a Tomàs Llorca...
Li ho va escriure a la vida real. Però al mateix temps és una miqueta tràgic perquè tot i que tant la meva àvia com la meva mare se’n recorden d’aquest poema i del que deia, ja que el tenien a casa, malauradament s’ha perdut en alguna de les mudances que vam fer. El poema va desaparèixer. Allò que he escrit jo a la novel·la és una versió del que va escriure Miguel Hernández.

No hi ha cap possibilitat de recuperar-lo?
L’hem buscat moltíssim. És el que més em dol. I és l’anècdota principal del llibre, la relació del meu besavi amb el poeta i aquests versos.

Com ha estat l’experiència d’escriure a tres veus?
Molt intensa, sobretot pel fet de fer coincidir les veus narratives. I també perquè m’ha costat trobar el moment per poder escriure de manera contínua. L’havia començat feia quatre anys i l’havia aparcat. És molt bonic haver-la pogut acabar.

Llavors, des de l’inici del procés creatiu ha pogut viure els debats sobre la memòria històrica.
Sí. Vaig trobar moltes referències, sobretot a Miguel Hernández, que és un dels personatges principals de la novel·la. Se li havia fet un homenatge pel centenari del seu naixement. I tot això m’ha ajudat a veure que l'obra formava part d’aquesta pretensió de recuperar la memòria. I en aquest cas, memòria històrica, però també popular, de la gent que va viure aquella guerra.

Recull també els canvis de bàndol durant la contesa.
Sí. I aquest personatge de Presons de paper, l’Alfredo, viu contínuament en una contradicció, ja que després d’haver-se canviat intenta ajudar els presoners, cosa que acaba pagant.

Gairebé un segle després d’aquella guerra les ferides no s’han tancat. Creu que ho acabarem superant?
És curiós perquè estem parlant de la meva àvia, que va viure la guerra i la postguerra i ella d’aquí a poc ja no hi serà. La idea és que tot això de mica en mica es vagi superant. Oblidar-se seria la manera natural, però hem d’intentar com a societat que no s’oblidi perquè no torni a passar, justament. Tota la gent que encara està a les cunetes, en les foses als cementiris... S’ha de dignificar allò que va passar, és el més important. Crec que d’alguna manera, el conflicte en si s’anirà oblidant, però les conseqüències encara trigaran bastant.

I com veu Europa actualment?
Pel que veig anem cap enrere, malauradament, perquè el panorama ara mateix a Europa no és massa esperançador. Hi ha un creixement de partits xenòfobs, que no creuen en el projecte europeu i que estan fent malbé tot el que es va aconseguir després de la Segona Guerra Mundial i a finals del segle XX. El cas d’Anglaterra és molt significatiu per veure aquest retrocés. 

Temas

  • literatura
  • Tarragona
  • Llibreria Adserà
  • Penguin Random House
  • Rosa dels Vents
  • Jaume Silvestre
  • Presons de paper
  • Guerra Civil Espanyola
  • Miguel Hernández
  • Robert Capa

Comentarios

Lea También