Cultura Literatura

Kaouther Adimi: «Tota la meva vida he intentat lluitar contra el dictat del matrimoni»

L'escriptora algeriana traça a 'Pedres a la butxaca' un relat en què parla de ser estranger, de pressió social i familiar vers les dones així com de la Guerra Civil del seu país.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora algeriana Kaouther Adimi. Foto: ACN

L'escriptora algeriana Kaouther Adimi. Foto: ACN

No se’ls pot pas confiar tot, als forasters, reflexiona una jove algeriana establerta a París. No obstant això, qui són els forasters? Ella? Els francesos de París o els algerians al seu propi país? La identitat, les arrels i el xoc entre la cultura d’origen i la d’arribada és un dels eixos de la novel·la Pedres a la butxaca, de Kaouther Adimi (Edicions del Periscopi/Libros del Asteroide). Una topada més significativa, si cap, quan aquests països són Algèria i França.

Així mateix, la Guerra Civil Algeriana, sempre present, sempre absent, i la pressió social vers la dona són altres de les pedres que la protagonista porta a la butxaca, que pesen i l’arrosseguen, que no li deixen desplegar les ales de la llibertat.

L’autora fa transitar el lector entre els dubtes del present, en forma de reflexions, i els terrors del passat, en forma de records, quan «anar a l’escola era resistir», resistir la guerra i les bombes.

Kaouther Adimi, també autora de la premiada Les nostres riqueses, embasta ara una novel·la aparentment senzilla, encara que plena de plecs que amaguen el dolor, la incertesa, el desassossec i les pors. Por de quedar-se soltera, por de casar-se, por de les paraules de la mare. Aquella mare que cada nit procura recordar-li els seus orígens. Por de viure a París, por de marxar-ne, por de no ser d’enlloc...

La història comença quan aquesta jove, autosuficient i ben posicionada, ha de tornar a casa per assistir al casament de la seva germana petita. I quin és el problema? Que ella encara està soltera. A partir d’aquí l’autora fa transitar el lector entre els dubtes del present, en forma de reflexions, i els terrors del passat, en forma de records, quan «anar a l’escola era resistir», resistir la guerra i les bombes, resistir una situació «de la qual ningú hi parlava», com apuntà Adimi en una trobada virtual amb mitjans de comunicació.

Soc la primera noia a la família que va marxar a algun lloc sola, sense marit, fent les meves maletes. Vaig haver de patir molts comentaris.

Durant la conversa, Adimi va parlar de literatura, però també de la política de les dues ribes del Mediterrani; del terrorisme d’abans i del de Bataclan; dels clixés socials; d’història i de ferides obertes, encara sagnants. I en un moment determinat, la seva vida s’entrellaça amb la de la protagonista de la seva novel·la, tot i que Adimi defensà no tenir-ne res en comú, més enllà de l’edat, la nacionalitat i el país d’acollida. 

«Tinc molts records de la joventut i la infància, de la Guerra Civil. Crec que les pedres són això, els records, el passat, les expectatives del cercle familiar i la dificultat d’extreure’s per poder existir com a individu», va sostenir l’Adimi. Perquè, qui no ha sentit la pressió familiar en la seva pell? L’autora algeriana comentà al respecte que en el seu cas va ser molt difícil alliberar-se.

«Em va portar molt de temps. És un camí personal llarg. Però és un camí important, com a dona i com a individu. Si no, et tornes esquizofrènic entre allò que vols ser i el que t’han demanat ser. Soc la primera noia a la família que va marxar a algun lloc sola, sense marit, fent les meves maletes. Vaig haver de patir molts comentaris», reconegué.

Com ella, així pateix la protagonista de Pedres a la butxaca. Una angoixa difícil de controlar, ja que sap que aterrarà a l’Argel sense haver complert les expectatives familiars. Com pot tornar a casa amb serenitat? En aquest punt, Kaouther Adimi es despullà emocionalment per revelar que el dia del seu casament, «malgrat l’alegria, vaig tenir la sensació que perdia una mica d’identitat perquè durant tota la meva vida he intentat lluitar contra aquest dictat. Amb el matrimoni, molts pares no pensen en la felicitat de la filla, sinó a despreocupar-se d’ella».

Catarsi col·lectiva
Quina angoixa pot cabre en un cor tan petit quan ha de portar a casa una mala nota! Per sort, aquella tarda va explotar una bomba davant de l’escola. Van venir tots els pares, esglaiats. Hi havia soroll, crits d’espant, algun bassal de sang, policies xops de suor... Hi havia tot això i el meu zero ben guardat al fons de la cartera. Davant aquests pensaments de la protagonista, d’aquestes pedres, què era més important, arribar a casa viva o treure un zero?

A Algèria crec que l’hem interioritzat tot. Fins i tot avui en dia no es parla. La Guerra Civil va destrossar tot un país. Famílies que es mataven entre elles, professors que mataven els seus alumnes...

«L’atemptat era la norma. La mala nota era l’anormal. I precisament això és el fet dramàtic». I puntualitzà que justament va entendre el «drama» amb els atemptats de Bataclan, del novembre del 2015. «Els atacs em van portar vint anys enrere, al que va ser la meva infància, la meva adolescència, la meva edat adulta. A Algèria crec que l’hem interioritzat tot. Fins i tot avui en dia no es parla. La Guerra Civil va destrossar tot un país. Famílies que es mataven entre elles, professors que mataven els seus alumnes... Vam fer de forma tràgica el que França va fer en el seu passat colonial. Encara avui ens costa revisar tot això perquè és molt dolorós. Algun dia necessitarem una teràpia col·lectiva». Malgrat tot, malgrat haver fet caure un poder, Adimi considerà que Algèria «té un poder bessó de l’anterior. Seguim vivint una situació molt complexa».

França, lliçons d’història
Però si la Guerra Civil Algeriana no està tancada, tampoc ho està el passat colonial ni la relació entre ambdós països. «És molt complicada», digué. «Però diria que és complicada la relació franc-francesa amb la seva pròpia història». Al respecte, l’escriptora considerà que «els polítics francesos diuen que és un tema molt antic, però no ho és. De fet, jo soc la primera generació en la meva família que ha nascut algeriana i no indígena lliure».

A mi m’aterra escoltar avui el discurs de certs polítics i polítiques sobre l’Islam. França és un país que no aconsegueix arribar al fons.

Una situació que crema encara més quan es parla de ciutadans i de drets, de dones i de normes. «A l’Algèria de l’època colonial s’organitzaven sessions per treure el vel a les dones davant els homes, per alliberar-les. Però quan es tractava de donar-los els mateixos drets que als homes, aleshores, no. Es repeteix la història. Un cop i un altre. I a França no hi ha valor d’explicar això. A mi m’aterra escoltar avui el discurs de certs polítics i polítiques sobre l’Islam. França és un país que no aconsegueix arribar al fons. Els haurien de donar cursos d’història als ministres francesos perquè no la saben».

Estrangera en temps de Covid-19
En relació amb el moment actual, al confinament, tocs de queda, perímetres i un llarg etcètera, l'escriptora recordà que durant una dècada va conèixer el confinament a Algèria. I quant a la seva vida a França, assenyalà que «fins a la pandèmia ho vaig viure bastant bé», ja que tornava a casa sovint. No obstant això, és precisament ara, amb la Covid-19, quan se sent estrangera. «Em sento atacada permanentment com algeriana i com a musulmana. I és aquí on la nostàlgia entra en joc. I això em passa a mi sent una escriptora, una parisenca, algú que té moltes possibilitats i mitjans. Si jo em sento així, què ha de ser això per als que són menys afortunats? Aquest és el gran fracàs de França avui», sentencià. 

Exili és la incapacitat de crear nous vincles amb les persones de forma fàcil. Sí que s’aconsegueix, però requereix molt temps.

Com a solució per a tot plegat, Adimi recomanà cultura i que tothom sigui estranger durant un temps. «Perquè no és un insult, però et veus confrontat amb allò que significa ser distint». Confrontació amb la diferència i la diversitat, en un exili a vegades buscat, sovint imposat.

«Exili és la incapacitat de crear nous vincles amb les persones de forma fàcil. Sí que s’aconsegueix, però requereix molt temps», va dir. L’exili és també tenir un germà a Anglaterra i no poder veure’l mai. «Viatjar és sempre una cosa positiva, però tenint consciència de fins a quin punt és un luxe enorme per als algerians. Amb un passaport de Sudan, Algèria, Tunísia o el Marroc, que no són del món Occidental, realment és molt difícil. Es necessiten molts procediments, tràmits. He viscut deu anys a París. El meu germà vivia a Londres i mai no vam poder veure’ns. Jo no tenia visat per anar a Anglaterra. Ell no el tenia per venir a França». 

Pedres que pesen a la butxaca...

Temas

  • Kaouther Adimi
  • literatura
  • inmigración
  • guerra colonial
  • Bataclan
  • novela

Comentarios

Lea También