Más de Cultura

«L’art sempre ha estat a l’UCI amb respiració assistida»

Nascuda a Andorra, l’any 2001 va traslladar-se a la capital del Baix Camp, on ha descobert 
la seva vocació per l’escriptura i col·labora amb el col·lectiu Reusenques de Lletres

SÍLVIA FORNÓS

Whatsapp
L’artista visual i plàstica Àurea Bellera al seu taller a Reus. FOTO: A. González

L’artista visual i plàstica Àurea Bellera al seu taller a Reus. FOTO: A. González

«El pas del temps, la relació entre naturalesa i cultura, les reflexions sobre l’art i les qüestions de gènere componen la base de la meva obra d’art». Amb aquestes paraules es presenta l’artista visual i plàstica Àurea Bellera (Andorra, 1962), llicenciada en Belles Arts i Màster en Gestió Cultural.

Establerta a Reus, al llarg de la seva trajectòria ha sigut reconeguda amb diversos certàmens, com el Premi Telax, que atorga la Galeria d’Art Antoni Pinyol de Reus, i ha participat en exposicions individuals i col·lectives, que s’han vist tant a Andorra, com a Catalunya o a França. En la seva faceta d’escriptora va guanyar l’any 2002 el Premi Laurèdia de narracions infantils, i des d’aleshores ha anat publicant diversos relats breus, alguns d’ells finalistes en certàmens literaris. Forma part del col·lectiu Reusenques de Lletres i col·labora en la premsa escrita com a articulista d’opinió.

Va nàixer a Andorra, però ara viu a Reus.

Vaig arribar a la ciutat després de començar una nova relació. Abans, havia passat per una crisi personal que em va empènyer a tornar a la pràctica artística. D’això han passat vint anys. Va ser l’any 2001, l’hivern en què hi va haver una nevada impressionant.

Els primers anys continuava anant a Andorra.

Sí, ja que va coincidir que els meus projectes conceptuals van ser seleccionats en dues edicions consecutives amb la beca de Tallers d’Art del Ministeri d’Andorra.

Com d’importants van ser aquestes beques?

Molt perquè eren crítics d’art els que seguien el desenvolupament del projecte i els tenia, juntament amb la resta d’artistes seleccionats, com a interlocutors permanents. Això va ser una experiència molt enriquidora.

L’art és vocacional?

Per a mi l’art és una vocació, ja que difícilment hi pots viure i has de fer molts sacrificis. A més, tens molt poc suport, tot i que jo he tingut el de la gent que m’estima.

La crisi del 2008 la va afectar artísticament.

Sí. Ens va afectar els artistes que estàvem emergent perquè es van començar a tancar galeries i l’activitat va anar a menys.

Quan un artista deixa de ser emergent?

Cada cas és diferent. Hi ha creadors que durant tota la seva vida passen desapercebuts i quan compleixen vuitanta anys se’ls descobreix. També hi ha artistes molt celebrats que quan ja no hi són es pot dir que desapareixen de la història.

En el món de l’art, les etiquetes estan obsoletes?

Les etiquetes sorgeixen de la necessitat de les administracions per crear un sistema per poder dissenyar una planificació d’ajuts, d’exposicions, etc. I també per poder modular el mercat de l’art.

Àurea Bellera ha participat en exposicions individuals i col·lectives, que s’han vist tant a Andorra, com a Catalunya o a França. Foto: A.G.

Condicionen?

Com artista no et sents identificat amb les etiquetes, perquè estàs centrat en la teva feina. Et condicionen, això sí, perquè sense elles no entraràs en segons quins circuits, però no se li han de donar tanta importància.

Li agrada que l’encasellin? Sóc una persona a qui no li agrada que l’encasellin precisament, ja que sempre busco obrir portes i no tancar-les en l’aspecte creatiu. Clar que, en alguns moments, em disperso, però he de ser fidel a mi mateixa.

Amb aquestes portes obertes, la inspiració acostuma a arribar en qualsevol moment i lloc?

Sí. Personalment hi ha temes que m’interessen molt com és el pas del temps, les qüestions de gènere... D’alguna manera sempre estan presents, però tot depèn de cada moment i no em limito.

Amb les crisis, un artista torna a ser emergent?

Amb la crisi cultural, ara, gairebé tots som emergents. Generalment, l’art sempre ha estat a l’UCI amb respiració assistida, perquè sense ajuts i suport tot és molt difícil.

Reus proporciona els recursos suficients?

Són bastant minsos els recursos. Per exemple, s’ha perdut el projecte de fer del Centre d’Art Cal Massó un espai amb una programació permanent i estable d’art contemporani. Amb la crisi actual t’adones que no se sap mai que pot passar, el millor és seguir creant perquè el temps passa i la vida és breu.

Com a societat també hauríem d’aprendre a valorar el temps artístic?

El temps de la creació no és el mateix que el temps que entenem la gent a peu de carrer. Una trajectòria no s’aconsegueix a curt termini. A més pots estar una bona pila d’anys amb una idea al cap, com em va passar a mi amb l’exposició Zipperland, que fins que no la vaig materialitzar, la vaig estar treballant mentalment.

A Reus li va sorgir la vocació per l’escriptura.

Sí. Vaig començar a escriure l’any 2002 i el mateix any vaig guanyar el Premi Laurèdia de narracions infantils a Andorra, però el llibre l’havia escrit a Reus.

I des d’aleshores què ha fet?

He continuat escrivint d’una forma modesta i a la mida de les meves possibilitats.

Quines portes, en l’àmbit artístic, li ha obert la ciutat?

Quan vaig arribar a Reus em va sobtar molt la riquesa del teixit associatiu i cultural. Anys després vaig tenir la sort de guanyar el 19è Premi Telax convocat per la Galeria d’Art Antoni Pinyol.

Com comença a introduir-se en el món literari?

Vaig estar vinculada al Centre de Lectura de Reus com a vocal de la Secció d’Art, allí vaig conèixer a la Fina Masdéu i va ser ella qui em va proposar de participar en el col·lectiu Reusenques de Lletres. El projecte em va engrescar, jo m’havia iniciat anteriorment amb el conte infantil. Després, vaig anar entrant en el relat d’adult. Del relat breu m’atreu la seva concisió. M’hi sento còmoda perquè és de distàncies curtes i més contundent que el gènere novel·lístic. Per aquesta raó, m’agrada participar en els projectes de Reusenques de Lletres.

Quan escriu què necessita sentir?

Necessito sentir que em trobo davant un repte. A més, en el cas de la col·laboració amb Reusenques de Lletres també m’atreu la interacció entre les diferents sensibilitats de les autores que conformen el col·lectiu. Tot i que en el treball literari, hi ha una part solitària, també hi ha una part comunicativa en els projectes, que resulta molt interessant.

Com conflueixen els vessants artístic i literari en les seves creacions?

En algun punt s’influeixen, però no és evident. També depèn del tipus d’art, és a dir, si la teva obra és molt conceptual, té a veure amb el llenguatge escrit i la seva necessitat d’estructura. En canvi, si parlem d’un treball que no és d’ordre intel·lectual es treballa a un altre nivell. En aquest sentit, compagino els vessants artístics i literari. Per exemple, m’agrada fer llibres d’artista.

En el seu cas, per què escriu i pinta?

Penso que cal fer el que sents de debò perquè les arts en general no són productives a curt termini, és a dir, no es tracta d’una feina normal i corrent. Per tant, has de seguir els teus impulsos i els teus ritmes. Hi ha moments en què necessites integrar experiències de la vida per transformar-les en obres. Algunes passen d’una forma més accelerada i d’altres més lenta. Al cap i a la fi és un treball d’autoconeixement, ja que per mi l’art i l’escriptura tenen un component terapèutic. Crees quelcom que materialitza aspectes de tu mateix i que projectes cap als altres.

Temas

Comentarios

Lea También