Laura Guarch: «Està a les nostres mans poder salvar els llocs on vivim»

«Una cançó de sonoritat envolvent, riquíssimes textures i ritmes amalgamats». Així és com descriu Laura Guarch (Ulldecona, 1988) el seu nou single Nàufrags, que acaba de veure la llum. La mateixa artista, que resideix a Londres, el presentarà en primícia aquest dissabte juntament amb Chris Murphy (20 hores), a l’Auditori de la Unió Filharmònica d’Amposta, dins del Cicle de Música Ciutat d’Amposta 2020, en un directe amb la veu poderosa, màgica i versàtil de Guarch, embolcallada entre sintetitzadors, teclats i beats de percussió electrònica creats per Murphy. 

De què parla ‘Nàufrags’?
De diverses coses. Vaig tenir la sort de viatjar a l’Índia i Tailàndia abans de la pandèmia i va ser molt inspirador. A Tailàndia vam anar a una illa protegida, en la qual molt poca gent es pot quedar a dormir i allí vaig començar a escriure cançons que després vaig desenvolupar durant el confinament. Nàufrags és una d’aquestes i la primera idea és la imatge d’estar en una illa deserta. En el sentit de paisatge idíl·lic i també de transformació, de gent que ha perdut la seva barca, el que era el seu mitjà de vida i es produeix una nova situació.

«Tenia moltes ganes de crear la meva música després d’haver col·laborat amb molta gent. D’escriure-la i compartir-la»

Ha dit la primera idea... Hi ha més rerefons?
Sí. Perquè quan viatjava des de l’Índia a Tailàndia vam rebre les notícies de la devastació del temporal Gloria al Delta de l’Ebre. Una de les platges que més estimo, la del Trabucador, gairebé havia desaparegut. Em va impactar molt. I de fet, Nàufrags és això. Aquest naufragi de l’aigua que entra a llocs on no hauria de fer-lo, ens quedem nàufrags i ens quedem sense platja. Això és la conseqüència del canvi climàtic i amb la música que estic fent vull posar de manifest què està passant i que també està a les nostres mans poder salvar els nostres ecosistemes i la nostra casa, els llocs on vivim. Així mateix, la cançó encara té una altra capa, la de separació.

Per la pandèmia?
Exacte. Com si l’aigua hagués cobert ciutats i pobles i estiguéssim sota. Aleshores, no pots parlar amb claredat, el so queda motejat. Si marxa, pot tornar a sortir la vibració, el ritme i la vida d’abans, de la qual tenim nostàlgia.

«Una de les platges que més estimo, la del Trabucador, gairebé va desaparèixer amb el temporal Gloria. Em va impactar»
 

Aquest canvi en la seva música obeeix a la situació actual o és una trajectòria natural?
Tenia moltes ganes de començar a crear la meva música després d’haver col·laborat amb molta gent i d’haver estat en cors professionals aquí, a Londres. Moltes ganes d’escriure les meves cançons, produir-les i compartir-les. En aquesta línia va ser el single Fleeting light i ara aquest. La idea és treure un disc dintre del meu trajecte personal en solitari. El tema de com tractar la veu pren rellevància al disc. Diferents maneres d’utilitzar-la, de jugar amb ella, d’harmonitzar.

Ha actuat per tota Europa. Per què va triar Londres?
Vaig veure que hi havia moltes possibilitats de fer més coses, de compaginar cantar amb un vessant més educatiu. També vaig fer un màster de creació interdisciplinària. A partir d’aquí vaig començar a col·laborar amb persones d’altres àmbits. Vaig desenvolupar un camí de composició vocal, experimental, per a espectacles d’escena, teatrals. I amb una companya vam crear Convex, una petita companyia d’arts escèniques amb la qual fem projectes a l’aire lliure, molt participatius. Per exemple, una passejada al voltant del Tàmesi en què donàvem dades sobre els drets dels rius. Tractem de posar la mirada en temes que potser no estan a l’ull públic.

Quins drets tenen els rius?
Al món hi ha rius que tenen drets com si fossin persones i si els fan mal, es tracta com un cas criminal. D’acord amb aquesta idea vam fer la passejada al llarg del Tàmesi, vam crear música, de tal manera que tots poguéssim cantar. Era molt meditatiu, com un mantra. Adaptem molt bé la passejada amb l’espai, l’arquitectura. És una faceta que he desenvolupat aquí.

El Tàmesi té drets? I l’Ebre?
No. Són el Atrato, a Colòmbia i el Whanganui, a Nova Zelanda, per exemple. Així mateix, un altre projecte amb què continuo és la Loop Station Street Vocals.

«El tema de com tractar la veu pren rellevància al disc. Diferents maneres d’utilitzar-la, de jugar amb ella, d’harmonitzar amb ella»

Música al carrer?
És el projecte que he estat fent prèviament i que em va portar a viatjar per Europa. Va funcionar molt bé a nivell de carrer a París, Roma, Londres i Berlín. Els últims estius abans de la pandèmia vaig actuar a festivals de música de carrer d’Alemanya, Suïssa, Liechtenstein, el Regne Unit, la República Txeca i Montenegro. Cantant al carrer connectes amb gent de tots els estrats socials i situacions. Va ser també una manera de defensar el meu lloc, defensar que ho podia fer, que podia estar allà, perquè també és un món dominat pels homes.

En aquest periple, s’ha sentit nàufraga?
És difícil de dir. Per a mi té molts sentits. Ho veig com una transformació. Llavors, he sigut nàufraga molts cops perquè sempre m’estic transformant. Quan et transformes, per una part tens una pèrdua i per l’altra, alguna cosa nova t’arriba. L’important és poder continuar.