Les dues nevades de Joan Margarit

El Gran Teatre del Liceu de Barcelona va ser l’escenari de la presentació d’Animal de bosc, el poemari pòstum de Joan Margarit, mort el passat 16 de febrer. Un acte que es va tancar amb un homenatge a l’home i al creador, on es va alternar la lectura de la seva poesia amb la música.

Animal de bosc (publicat per Proa en català i Visor en castellà) recull els últims versos del poeta quan aquest ja se sabia malalt, debilitat i proper al final. «Aquest llibre està escrit amb la plena consciència que és pòstum, però en absolut és un llibre patètic, ni melodramàtic o ploraner. És fins i tot un cant a la vida intel·ligent, no a la vida vegetativa, com a un component rutinari o inercial, sinó a aquella fam que ha dictat bona part de la seva poesia», destacà el Jordi Gràcia, crític i amic personal de l’escriptor.

Animal de bosc, que va arribar aquesta setmana a les llibreries, aplega 77 versos inèdits que Margarit va deixar enllestits poques setmanes abans de morir. Però al mateix temps, també és una obra que tanca el seu cercle professional i vital.

«Les dues nevades és un dels últims poemes que va escriure, tot i que el va posar el primer a Animal de bosc», assenyalà Josep Lluch, editor del Grup 62. «La nevada del 62 és important en la biografia i en l’obra de Margarit, perquè és quan inicia la relació amb la dona de la seva vida, la Mariona Ribalta, la Raquel dels seus versos», ressaltà l’editor.

Els primers flocs de neus i també els últims, els del passat hivern, quan Margarit escriu En veure nevar tant pertot arreu/tu i jo hem recordat, sense moure’ns de casa/la neu on vam trobar el nostre amor. 

Forès, racó de pau
«Les dues nevades de la seva vida. Amb aquest poema inicial d’Animal de bosc fa un cercle que abraça la seva gran història d’amor i alhora, tota la seva gran obra. És una manera més de veure la forma en què ell imbricava vida i poesia. Parteix del poema Mare Rússia i ho tanca amb Animal de bosc», comentà en Josep Lluch. I en aquest sentit, és significatiu que pocs dies abans de morir, Margarit enviés a l’editorial una fotografia de Forès nevat per tal que aparegués a la coberta del llibre.

Forès, conegut com el mirador de la Conca de Barberà, on el poeta distingit amb el Premi Cervantes sovint buscava la pau. Forès, on la família tenia una casa, era un dels seus refugis predilectes des de feia més de mig segle. Per tot plegat, el petitíssim poble de menys de cinquanta habitants llueix cofoi en una nit de neu, en la coberta eterna d’Animal de bosc.

Pel que fa al títol, el seu amic, el Jordi Gràcia, apuntà que és «el que millor autoretrata a una mena de bèstia en lluita constant amb les adversitats i igualment tenaç amb la capacitat de gaudir de la mateixa existència». Un poemari que «és un dels seus millors llibres», a parer de Gràcia, travessat per «la carència, el dolor, les absències i el neguit amb un mateix».  

Poeta i arquitecte de les paraules, Margarit regala als lectors aquesta última obra on hi ha «la consciència d’una decadència gaudida i això forma part de la bèstia. Una defensa que la vellesa ha de ser també productiva en termes vitals, hedonistes», sentencià Gràcia.

A la presentació de l’obra pòstuma va seguir un sentit acte d’homenatge conduït per la periodista  Esther Vera, en una vetllada a la qual es van apuntar amics de Margarit com Josep Cuní, Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez i Marcel Riera, entre altres. Pel que fa a la música, Josep Pons va conduir l’Orquestra Simfònica i hi va haver actuacions dels pianistes Albert Guinovart i Xavier Algans, així com del saxofonista i fill del poeta, Carles Margarit. Com a rúbrica, es van llegir alguns versos d’Animal de bosc.