Más de Cultura

Cultura Història

Les famílies més antigues de Tarragona

Edicions Sidillà remena entre la memòria i viatja a través dels arbres genealògics en el volum ‘Arrelats’ 

Gloria Aznar

Whatsapp
El Mas d'en Gregori, del 1670, a Porrera.

El Mas d'en Gregori, del 1670, a Porrera.

Les pestes del 1651, la guerra de Successió, l’11 de setembre del 1714, la guerra del Francès i les Carlines del segle XX. La fil·loxera, la caiguda dels preus agraris i la guerra civil, que tant marca. Tot això i encara més han vist passar les cases pairals que componen el llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, que Edicions Sidillà acaba de publicar per commemorar els seus deu anys de vida. Per recordar també que tirar endavant una editorial familiar en els temps que corren no és fàcil, més encara enmig d’una pandèmia.

Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés han viatjat 29 generacions en el temps i 1.100 anys enrere en la història catalana.

Arrelats es remunta fins a temps previs a l’aparició dels cognoms i a partir dels masos de què parla, de les parets que tot ho han escoltat, ho fa també de la història d’un país, en una investigació duta a terme pels mateixos editors de Sidillà, Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, amb l’escriptor i llicenciat en Ciències Polítiques, Ignasi Revés. «Hi ha segells de cera de Pere el Cerimoniós, el que podrien ser restes ibèriques i en algun cas hem pogut aclarir un misteri antic, com el del soldat que va tornar a Cal Bargalló després de la Guerra Civil Espanyola per portar un Sant Sopar, com havia promès que faria», escriuen els tres autors en la introducció.

Justament Cal Bargalló és una de les tres famílies tarragonines arrelades a la terra, de les més antigues del territori. Aquestes són Cal Dalmau del Pou, del 1583, a la Nou de Gaià (el Tarragonès); Els Baiges de Cal Bargalló, del 1608, a Montbrió del Camp (el Baix Camp) i els Fernàndez del Mas d’en Gregori i Can Pellicer, del 1670, a Porrera (el Priorat).

La Teresa Baiges i el Sant Sopar de Cal Bargalló. 


Però, com ha estat aquest viatge en el temps, aquest recorregut per la memòria fins a 29 generacions enrere? «Això va ser una idea dels meus editors, del Xavier i la Judit, que van anar una mica a les palpentes, ja que no hi havia res fet, cap llistat», conta l’Ignasi Revés, escriptor molt vinculat al Camp de Tarragona, ja que va viure dotze anys a Reus. «Ara, arran de la publicació del llibre, ens trobem que en surten moltíssimes més», manifesta.

Entre pous i vinyes
En el procés d’investigació i documentació, Revés explica que «hi havia alguna referència a internet del Mas d’en Gregori o de Cal Dalmau. En aquest últim cas també vam parlar amb l’historiador local, el Lluís Virgili i Virgili, qui tenia recopilats entre sis i set mil cognoms de la vil·la dels últims centenars d’anys, així com tota la línia successòria dels Dalmau, que eren els batlles. Pel que fa a Cal Bargalló, a la pàgina web de l’Ajuntament de Montbrió hi constava que datava del segle XVII».

D’entre totes les cases pairals que formen part d’Arrelats, l’Ignasi destaca el privilegi de l’aigua de Cal Dalmau del Pou, a la Nou. En aquest sentit, assenyala que l’editora de Sidillà, la Judit Pujadó, que també és historiadora, li va fer especial incidència que la casa tenia un pou a dintre, no a la finca, un fet que no s’han trobat en cap altre habitatge. «Ens vam posar en contacte amb l’antropòloga Rosa Canela, que és de Cabra del Camp, la qual ens va explicar que qui tenia l’aigua llavors, tenia el poder». Així mateix, la Teresa Dalmau, actual propietària, descendent dels antics Dalmau, relata, per la seva part, que «moltes vegades al poble no hi havia aigua i ells tenien la del pou. Per la qual cosa moltes vegades anava la gent del poble i els donaven per beure, perquè era una aigua bona», comenta el Revés qui destaca que el pou tenia una fondària de 80 metres. «És una cosa molt rara».

La Teresa Dalmau al baluard (pati) de la casa pairal. 


Amb relació al misteri del Sant Sopar, Arrelats detalla que al Parc Samà de Cambrils, en temps de guerra, hi havia soldats republicans. L’autobús que agafaven parava al costat de Cal Bargalló i, amb el temps, els soldats van començar a deixar mantes i bosses per recollir-les a la tornada. Fins que un dia la padrina es va sincerar, els va dir que tenia un Sant Sopar que li van fer cremar. Senyora, li va contestar un soldat de Valls, No mos ho ha de dir, això. Som en zona republicana. Però un altre va afegir que la seva família tenia una impremta a Gili, Barcelona, que feia estampes religioses. Si torno a casa, que m’he pogut salvar, li portaré un Sant Sopar. I així va ser. Aquell soldat va tornar a Cal Bargalló i el Sant Sopar presideix ara el menjador. «Vam trobar una descendent d’aquest soldat. A vegades no tens la confirmació historiogràfica, però ho fas per eliminació», aclareix l’Ignasi. 

Plana d’un dietari familiar de Cal Bargalló.


Com ha afectat la història gran a la menuda, es pregunten els editors, la Judit i el Xavier. I si la guerra civil va ser important, també va quedar rastre de la fil·loxera. «La vinya és comú a les tres cases i personalment crec que ha ajudat a mantenir moltes famílies arrelades al territori, mai millor dit», considera el Revés.

«Totes aquestes cases tenien estris per fabricar vi, bótes, cups... I totes les persones acaben parlant de la fil·loxera, que va arribar a finals del segle XIX», apunta l’escriptor. «Van coincidir tant a la Nou com a Porrera. Ells vivien molt bé abans. S’ha de tenir en compte que la fil·loxera va arribar primer a França i ho va destruir tot. Aleshores, aquí venien molt de vi, fins que també hi va arribar. Però tenen la consciència que havia sigut un desastre, encara que així i tot, es van recuperar». 

A Cal Pellicer, els anys daurats de la vinya, duien el seu vi molt lluny, explica la Teresa Fernàndez a Arrelats. Al segle XIX, hi ha uns documents que certifiquen que portaven vi des de Porrera als Estats Units. A Philadelphia, Texas, Virgínia, les Carolines... Sempre he al·lucinat com devien portar el vi perquè no se’ls espatllés. Em sembla que la ruta més fàcil era, en carro, cap a Falset i Móra. Després pel riu, baixar cap a Tortosa. I, a Sant Carles de la Ràpita, treure’l pel port. Perquè la via del tren de Falset a Móra encara no era feta. 

La Teresa Fernàndez al Mas d’en Gregori.

Arrelats és, en definitiva, la suma de moltes petites vivències. «I com és que hi havia tantes coses que no sabíem? Doncs vaig arribar a la conclusió que mai no ho havíem preguntat», sentencia l’Ignasi Revés. Uns masos que, com destaquen els editors, «semblen que van a contracorrent ara. La seva sola presència constitueix un parèntesi, una esmena, un dic a la globalització».

Històries de mar
La Costa Daurada i el Delta de l’Ebre

Ignasi Revés i Revés és llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les seves publicacions es troben ‘Oli en un llum’, ‘Esmorzars de Lleida’ i ‘Esmorzars de l’Ebre’, així com ‘Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre’. En aquest últim, també d’Edicions Sidillà, l’autor fa un recorregut per la vida pesquera de Cambrils, la Cala, l’Ampolla, el Serrallo, Calafell, les Cases d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Salou, Torredembarra, Altafulla i Deltebre.

Ignasi Revés i Revés.

En disteses converses amb pescadors, Revés plasma una fotografia del millor i del pitjor de la vida al mar. Dels àpats a bord, dels temporals, de la pesca de la tonyina i de les angules -els fideus dels pobres-. Una professió que ha canviat al llarg dels anys, de tal manera que moltes de les coses ja comencen a ser record. Històries de vida i de mort lligades al mar, entre il·lusions, encerts i fracassos, entre valents, dels quals ningú no diu res, i covards, dels que sí que es parla «perquè són vius».

Temas

  • Catalunya
  • Historia
  • famílies arrelades
  • familias antiguas
  • Tarragona
  • Montbrió del Camp
  • Porrera
  • La Nou de Gaià

Comentarios

Lea También