Marc Cerrudo: «La fugida és una bona plataforma a través de la qual conèixer-nos»

Lluny vol dir mai més és la primera novel·la del periodista Marc Cerrudo, una història coral amb més de quaranta veus publicada per l'Editorial Amsterdam, que va guanyar el Premi Roc Boronat. La portera, el venedor de cerveses, el teleoperador... En una ciutat sense nom, que pot ser qualsevol, tothom té coses a dir, fins i tot el senyal de STOP. Tothom menys ell. El protagonista, mut, que ranqueja pels carrers fugint d'ell mateix. Un periple urbà de vint-i-quatre hores, mirall de la tragicomèdia de viure a la ciutat en el segle XXI.

 

Per ser el seu primer llibre, és una novel·la molt coral.
Era un dels grans reptes. El fet que cada capítol fos un narrador diferent, m’obligava com a escriptor que no sonessin tots iguals perquè llavors el lector no s’ho hauria cregut. Vaig anar triant diferents perspectives per cada capítol de tal forma que hi ha alguns que estan molt enfocats des de l’humor i altres des de l’absurd o des de la tendresa. També feia servir tècniques narratives com ara frases més curtes o més llargues. I quant al vocabulari, uns personatges són més mal parlats i altres no. A poquet a poquet vaig aconseguir diferenciar cadascuna de les quaranta i pico veus que hi ha al llibre.

Els capítols estan encadenats.
En el fons, sí. Són veus molt diferents, però estan connectades pel fet que vaig descrivint al llarg del llibre la història del protagonista i perquè tots parlen del mateix tema, que és la fugida.

La fugida d’ell mateix, en aquest cas.
És una fugida exterior. Ell està fugint físicament, però és una resposta a una fugida interior. Vol escapar del sentiment de culpa que té i no sap com fer-ho i per això acaba vagarejant per la ciutat sense sentit.

 

«Viure en un món que no és el nostre és el pitjor que ens pot passar».

És possible escapar d’un mateix?
No. Això jo ho explico sempre. Em va passar a mi personalment. Jo vaig viure una situació dura, vaig perdre la meva àvia, no vaig poder assistir a l’enterrament perquè estava fora del país, estava de viatge. Em sentia molt malament amb mi mateix i el que vaig fer va ser fugir. Llavors, vaig marxar de Terrassa i vaig anar a viure a Londres, pensant que el canvi d’aires m’ajudaria, però em vaig adonar que no serveix de res fugir físicament si el problema el tens interiorment, si fuges d’un sentiment de culpa o de pèrdua. I això és el que intento transmetre al llarg de tot el llibre.

El fet que no tingui nom és perquè el planteja des de la visió de tots els altres?
Sí. Volia explicar una història molt humana, però que a la vegada, el protagonista estigués molt deshumanitzat en el sentit que no té veu i no té nom, perquè jo crec que són les dues coses bàsiques per considerar-nos humans. Això també permet que el lector li posi un nom, pot ser el seu propi, pot ser el nom d’un conegut, però en part ja s’està fent seva aquesta història. 

I una ciutat desconeguda...
Sempre he pensat que les ciutats s’assemblen molt i alhora, cap és igual. Són com una espècie de ficció dins la ficció. La història que jo explico és igual si a la ciutat li hagués posat Barcelona, Dublín o Kuala Lumpur, l'efecte hauria estat el mateix. Per això vaig preferir situar-la en una ciutat indeterminada, que cadascú li donés el nom i la forma que volgués i crec que també això corre en paral·lel al fet que el protagonista no tingui nom. Ho fa tot una mica més abstracte, eteri, que era un dels objectius.

 

 

Vostè té monstres sota el llit o al seu cap?
De petit sí que en tenia algun. Sota el llit i a l’armari amagat i era una cosa que em torturava bastant. Ara fa temps que no miro sota el llit, però diria que no en tinc. Al final, aquest monstre sota el llit no és més que la personificació dels monstres que tenim dins del cap i que al llarg del llibre també es van repetint.

A la novel·la té molta crítica, com una violació o una dona revictimitzada.
És una crítica clara i ferotge perquè tot i que no és un llibre on la crítica social estigui al centre, com a escriptor, si noto que una cosa està podrida en la nostra societat, el mínim que puc fer és assenyalar-la. I malauradament, la violència sexual és una constant. Per posar el meu petit gra de sorra en ajudar a conscienciar sobre això, volia mostrar que són situacions que es donen, que estem envoltats d’elles i que molts cops no ens adonem, però que estan allà. I en el cas aquest de la guàrdia de seguretat i la bèstia que la va violar ho volia incloure per visibilitzar aquest tipus d’històries massa cops invisibilitzades.

O encara que s’invisibilitzin, no hi ha una solució clara, de moment.
De moment no perquè jo crec que la gent no està prou conscienciada. Quan hi ha un cas tothom es posa les mans al cap, però als dos o tres dies s'oblida i les petites coses que podríem fer cadascú per millorar aquesta situació no es fan, com per exemple intervenir en el cas d'amistats que no es porten bé amb les seves parelles o que abusen d’elles, encara que sigui psicològicament. Però la gent no ho fa i al final passa el que acaba passant i és quan tots ens posem les mans al cap, però de res serveix això.

 

«El monstre sota el llit no és més que la personificació dels monstres que tenim dins del cap i que al llarg del llibre també es van repetint».

També parla dels feixistes en relació amb la immigració. Amb les 'fake news' que volten.
És un altre dels problemes que tenim. El racisme està molt arrelat encara dintre de la nostra societat. Ho sapiguem veure o no, hi ha aquesta paradoxa del clàssic racista de dir que els immigrants venen aquí a rebre subvencions, però a la vegada venen a robar-nos la feina. Es contradiuen ells mateixos, encara que no els importa. I jo d’alguna forma volia assenyalar l’estupidesa d’aquest tipus de declaracions, d’aquesta mena de pensament que hauríem d’erradicar si volem avançar una mica, ja que que estem bastant endarrerits en aquest aspecte.

Lluny vol dir mai més?
Sí.

Per què?
En aquesta història sí perquè al llibre hi ha una doble lectura. Lluny és el lloc on s’acaba la fugida. Ell, d’una forma o altra vol arribar a la llunyania perquè creu que allà, on està l’horitzó, s’acabarà la seva fugida i, per tant, el seu patiment. I un cop acabi aquest patiment, ja mai més se sentirà tan malament com s’està sentint al llarg de tot el llibre. Per això, d’alguna forma, lluny és la meta per no patir mai més.

 

«El racisme està molt arrelat. Hi ha aquesta paradoxa de dir que els immigrants venen aquí a rebre subvencions, però a la vegada venen a robar-nos la feina».

Un patiment amb ironia.
Sí. Tenia molt clar que la meva història és trista, té un cor realment dramàtic, però no ho volia explicar des de la tristesa absoluta, des del dramatisme, perquè crec que no acaba de funcionar. Trobo que és molt més potent el missatge si una història trista l’expliques amb humor, de forma despreocupada, des de l’absurd, des del surrealisme, fins i tot, perquè el lector té la capacitat de combinar aquests tipus de sentiments i jo crec que el missatge final impacta molt més si al llarg del llibre has rigut, has plorat o t’has sentit interpel·lat.

Hi ha una frase que diu ‘fugir per poder ser’. És així?
No necessàriament has de fugir per poder ser, però quan fugim ens coneixem molt més que ens coneixíem abans de fer-ho. De fet, aquesta frase és de Rousseau, ell estava convençut que l’ésser humà, per acabar de convertir-se en humà del tot, per ser de veritat, havia de fugir, havia d’escapar de la societat. Jo no soc tan radical, però sí que crec que la fugida és una bona plataforma a través de la qual conèixer-nos. Un bon mirall a través del qual mirar-nos i entendre’ns una mica més del que ens entenem durant el dia a dia, ja que a vegades vivim massa acceleradament per a parar a pensar en aquests tipus de coses.

El norovirus és el germà petit del coronavirus?
Sí i una mica més inofensiu. En el procés de documentació del llibre hi ha un moment en què l’acció passa a l’hospital. I li vaig preguntar a la meva mare, que és metgessa, si hi havia algun tipus de virus que estigui per allà corrents i que sigui habitual i em va dir aquest. Encara que és inofensiu, el norovirus sap que la gent té les defenses baixes i sempre dona tombs per l'hospital. No és difícil agafar-lo si no vas amb compte. 

 

«El missatge és molt més potent si una història trista l’expliques amb humor, de forma despreocupada, des de l’absurd, des del surrealisme».

I, sobretot, el fet que en un segon ens pot canviar la vida.
Sí, això és evident, és el detonant de la història. Sona a tòpic, però és un tòpic cert. Estàs tan tranquil, vivint la teva vida, pensant que res canviarà, pensant que som invencibles, intocables i de cop sigui un accident, sigui una mala notícia, sigui qualsevol cosa, veus que tot ha canviat, que la teva vida ha girat 180 graus i que encara que al principi puguis estar desorientat, t’has de posar mans a l’obra per tornar a trobar el camí recte perquè si no, t’acabes perdent, com li passa al protagonista de la història i vius en un món que no és teu, que és el pitjor que ens pot passar.

Què ha significat el Premi Roc Boronat?
Ha estat molt inesperat. Quan em van trucar per dir-me que l’havia guanyat, pràcticament no m’ho creia. Mai havia publicat un llibre, tenia aquesta història escrita, vaig veure que el premi Boronat s’ajustava i vaig provar, sense cap mena d’intenció o d’esperança de guanyar. L’editorial Amsterdam s’ha portat molt bé amb mi, el procés d’edició del llibre ha estat magnífic i la veritat que des de llavors només m’ha portat alegries.