Más de Cultura

Cultura Entrevista

Maria Lluïsa Amorós: «No hem de blanquejar el feixisme» 

L’escriptora reusenca presenta ‘Els nens de la senyora Zlatin’, una novel·la sobre la Segona Guerra Mundial basada en fets reals 

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora Maria Lluïsa Amorós, aquesta setmana a Reus. Foto: Fabián Acidres

L'escriptora Maria Lluïsa Amorós, aquesta setmana a Reus. Foto: Fabián Acidres

Maria Lluïsa Amorós (Reus, 1954) és filòloga, escriptora i professora. És autora de diferents novel·les juvenils i per a adults, entre les quals destaquen El misteri dels Farrioles, Aquella tardor amb Leprechaun, Els til·lers de Mostar, La casa de Rose Warren o Berenar sota les moreres. Forma part del programa Lletres a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes i organitza fòrums en escoles i instituts d’ensenyament arreu de Catalunya, de les Illes i del País Valencià. Amb la seva última obra, Els nens de la senyora Zlatin, la Maria Lluïsa torna a Columna, amb l’editora Glòria Gasch. «Estic molt contenta del tracte exquisit i també d’haver quedat finalista del Premi Ramon Llull», diu la reusenca. El relat, basat en fets reals, porta els lectors a la França ocupada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, on un grup de nens jueus intenten passar desapercebuts per salvar la vida. Així mateix, viatja també a la Barcelona de la postguerra amb uns fets que colpejaran sense pietat molts anys després.

Era possible amagar unes criatures en mig de la França col·laboracionista?
En aquell lloc concret, a Izieu, en aquesta zona del riu Roine, sí perquè és molt tranquil·la, és realment un paradís. És una cosa que sobta, la pau que hi ha. 

«Fins ara no s’ha parlat gens dels nazis que hi havia amagats a Barcelona i que estaven protegits i aplaudits pel franquisme»

I es podien treure dels camps de concentració?
La Sabine Zlatin era infermera de la Creu Roja. Llavors, era en un moment en què a la zona on vivien ells, que era la França lliure, ho podien fer. Però de tota manera, els podia treure amb comptagotes, els nens. Ella els amagava sota de la seva capa. A mesura que m’he anat endinsant en la història, m’he enamorat d’aquests nens, dels personatges, dels espais. A més a més, vaig anar a visitar la Villa amb el meu marit. El director ens va donar tota mena de facilitats i vam recórrer els pobles del voltant, el jardí i la mansió, que està intacta. No hi havia ningú. Per tant, la soledat i tota la visió dels nens, per mi ja era real el moment de visitar-la. Els nens me’ls he fet meus.

Què hi ha ara allà?
Un espai de memòria històrica. Hi ha audiovisuals, arxius, fotografies, documents, cartes, dibuixos... Vaig poder consultar tot el que vaig necessitar.

S’imaginava els nens corrent per les habitacions?
I tant! Els nens per mi són reals.

Eren reals...
Eren reals, però jo parlo d’ells i els continuo veient. I espero que quan els lectors s’endinsin en la novel·la també els vegin perquè procuro descriure’ls si més no amb el seu caràcter, la seva personalitat, les seves pors i les seves alegries. Els nens se saben abstreure de la realitat, encara que aquesta sigui trista. S’ho passen bé, malgrat que a la nit l’enyorament dels pares hi és present. Per això Léon els ha d’explicar contes i contes fins que s’adormen.

Ara hi ha un espai de memòria històrica. Com creu que s’ha portat aquesta memòria? 
A França fan moltes excursions. Ara, aquí no és una història molt coneguda. Jo, com que he estat professora, he portat els meus alumnes arreu, no només per Catalunya. Si encara fos, els portaria allà perquè ho veiessin, ja que no hem de perdre la memòria. En algunes de les meves novel·les m’agrada parlar de moments passats perquè moltes coses no s’han explicat. La generació dels meus pares i dels meus avis no parlaven gaire de la guerra civil. Hi havia una mena de por i el que hem de fer és parlar de la memòria històrica i no blanquejar el feixisme i aquestes coses que actualment encara passen.

Reflecteix l’ambient a l’Hotel Ritz, res a veure amb la Barcelona de la postguerra.
Al Ritz hi havia un món de luxe, com un oasi, en contraposició a  Barcelona, on com a tot Catalunya i Espanya, es vivia la misèria de la postguerra, amb gent que passava gana. També hi havia els afusellaments que feien els franquistes al camp de la bota. En realitat, fins ara no se n’ha parlat gens dels nazis amagats a Barcelona, que estaven protegits i aplaudits pel franquisme.

N’hi havia molts, de nazis a Barcelona en aquella època?
Sí que n’hi havia, sí. Es canviaven els noms i anaven per tot arreu. Era un ambient terrible.

«A mesura que m’he anat endinsant en la història, m’he enamorat d’aquests nens, dels personatges, dels espais. Parlo d’ells i els continuo veient»

Com poden portar els descendents el pes d’un passat tan fosc?
No totes les persones són fortes per entomar segons quines situacions i a vegades el silenci és còmplice d’allò que va passar. 

És amb aquests llibres com es pot arribar als joves en els instituts?
Crec que sí i aquesta novel·la, Els nens de la senyora Zlatin, seria bo que la llegeixin. Els joves ho han de saber perquè quan entrin a la vida dels adults vegin que no es poden repetir aquests fets. Però el que passa és que hi ha uns texts obligatoris, que de vegades no entenen, i el que fan és que avorreixin la lectura.

Maria Lluïsa Amorós. Foto: Fabián Acidres

Vostè ha escrit molta novel·la juvenil. Com canvia?
La novel·la juvenil no té la dificultat complexa de la trama i potser del llenguatge que té la destinada als adults, encara que la dificultat en una novel·la infantil i juvenil és que sàpigues apropar-te a ells, connectar amb ells, que sàpigues explicar una història que els interessi. Perquè si escrius molt bé, molt perfecte, i no els arribes, no llegeixen. M’hi trobava molt còmoda en aquesta literatura i m’ho passo molt bé parlant amb els joves. Però en aquest moment necessito parlar d’històries més complexes. És una altra manera d’escriure, diferent. Jo també soc més gran i el món dels adults ara és més exclusivament el meu.

Està a la Institució de les lletres catalanes. Creu que el català, com defensen alguns, es parla menys?
És veritat, malauradament. Jo estic decebuda i trista. Estem en una mena de cul de sac i no sé com podem lluitar. Una llengua no es pot perdre, ja que es perd la identitat. Si la perdem, es perd tot, malgrat que ens hem aixecat tantes vegades. Abans era diferent. Es podia perdre, però com que el poble no tenia accés als llibres en castellà, la conservava. Ara no és així. I nosaltres ho permetem.

Temas

  • literatura
  • Segunda Guerra Mundial
  • Francia colaboracionista
  • Nazis Barcelona
  • novela
  • Reus
  • Diari de Reus

Comentarios

Lea También