Maria Victòria Lovaina: «El passat apareix per despertar els fantasmes adormits»

En Mikhaïl adora el seu avi Vador, amb qui té una connexió molt especial: per a tots dos, el piano és la seva pròpia essència. A través del record d’en Vador, en Mikhaïl passejarà pels carrers de la Barcelona republicana, viatjarà rumb al Nou Món en un vaixell que va naufragar i entendrà el que significa guanyar-se la vida en un país que no és el teu i del qual has de fugir quan esclata la Segona Guerra Mundial. I no només això, sinó que obrirà la cambra fosca del cor en la qual s’amagava la veritable raó del distanciament familiar. La solitud del pianista és una novel·la de Maria Victòria Lovaina, publicada en català i en castellà per Roca Editorial, una obra que retrata la ciutat convulsa de fa una dècada, entre les classes populars i el luxe de la Burgesia. Maria Victòria Lovaina (Barcelona, 1959) és mestra i pedagoga de formació. Ha publicat contes i narracions curtes com ara Ernesta, Hivern a Roma, Veu de sucre i L'home que camina, guanyadores de diferents premis literaris.

El piano travessa tota la novel·la. Per què justament aquest instrument tan sofisticat? Vostè sap tocar-lo?
Jo havia estudiat piano, ara mateix no el toco, però m’agrada molt escoltar-lo. Aquest no és, però, el motiu que m’ha impulsat a triar aquest instrument com a fil conductor de la història. Quan feia recerca per a la novel·la anterior a aquesta, L’esquerda de l’àngel, i llegia informació de principis de segle XX a Barcelona, vaig trobar que hi havia moltes notícies relacionades amb el piano en tots els àmbits: construcció, afinació, compravenda, lloguer, demanda de professorat i un llarg etcètera. I arriba un moment en què a partir de lectures més específiques, m’adono de la importància del piano a Barcelona a principis de segle XX, moment de l’auge de la construcció de l'instrument a la ciutat, de l’ensenyament... I en definitiva, així vaig començar a entreveure els personatges i l’argument de La solitud del pianista.

 

«L’emigració sempre porta una connotació de dol que hi ha qui mai no acaba de superar i que molta gent no acaba d’entendre».

A la novel·la, la música també és un reflex de l’escletxa social entre la Burgesia i les classes més baixes, com ara la Graciela...
Sí, la burgesia creixent de principis de segle XX està molt interessada a tenir aquest instrument a casa, en rebre classes, en organitzar recitals i assistir a concerts. Però les classes baixes tenen la capacitat d’apreciar la música i d’emocionar-se amb el so del piano, es pot veure com alguns personatges d’un nivell cultural més baix, com podrien ser la Graciela o l’Hermínia, tenen la capacitat d’emocionar-se amb una bona interpretació musical. La música creua els diferents estrats socials perquè afecta les emocions. Una altra cosa diferent és el coneixement de l’instrument i les possibilitats que s’han tingut per aprendre música que, en aquells moments, està més present a la burgesia.

 

 

Què li interessava reflectir d’aquesta Barcelona tal convulsa de principis de segle passat?
La vida de les classes populars, la convivència en el barri del Raval, la lluita social, els moments tan durs de la vida de llavors i la reacció de la gent davant les situacions convulses. Però també l’ebullició cultural del moment, l’activitat dels ateneus, els concerts, els teatres o les sessions de cinema.

El Mikhaïl té por a la pèrdua, per què aquest sentiment?
En Mikhaïl té un buit en el seu passat. La consciència de la seva vida comença a partir d’una pèrdua i té por que aquesta pèrdua torni a aparèixer en un moment determinat i perdi tot allò que té, té por a quedar-se sol i que la família que sempre ha estat per a ell un punt de referència acabi esmicolada i quedar-se sense cap punt de referència. Una discussió quan ell només té deu anys, li fa prendre consciència que potser un dia tot s’acaba i que l’ordre familiar que ell ha conegut es pot destarotar. Aquest sentiment de pèrdua és el detonant de la novel·la.

 

«La música creua els diferents estrats socials perquè afecta les emocions»

Vostè en té de por a la pèrdua?
Jo crec que tots en certa manera tenim por a la pèrdua, no necessàriament ha de ser res patològic, per descomptat. Per exemple, sí que crec que segons ens fem grans neix una certa por que desapareguin aquells que ens estimem i aquest fet sempre crea una certa incertesa.

La música està plena de silencis o els silencis estan plens de música. Què és per vostè el silenci?
La música i el silenci tenen una relació molt profunda i dintre d’una obra musical estan connectats de manera molt intrínseca, el silenci forma part de l’estructura d’una obra musical. Potser la música seria la manera d’explicar els silencis o la música podria ser un silenci on hi ha espurnes de sons. En fi, no ho sé. Però el que sí que sé és que els silencis poden comunicar una gran emoció. Per a mi el silenci, no ja en la música, sinó en la vida en general, és una manera d’estar amb un mateix, de fer introspecció del pensament, és una forma de llibertat mental. Em molesta bastant la quantitat de sons que sovint estem obligats a sentir en aquesta societat.

 

 

Diria que la seva novel·la és com una simfonia?
Per la meva part seria molt agosarat comparar-la amb una simfonia. Però sí que es podria pensar tenint en compte la varietat d’elements que constitueixen la novel·la. D’una banda, les diferents veus que es combinen per formar la narració. Els temps diversos: el temps present en què avi i net conviuen mentre el net prepara el concert i el passat, el temps de la besàvia Graciela, els besavis Sindo i Mateu i de l’Elvira. Les èpoques diverses i la varietat de personatges s’han hagut d’harmonitzar per tal que la novel·la tingués consistència i possiblement tota aquesta combinació d’elements fa pensar en una simfonia.

Combina personatges i situacions reals, com ara l’atemptat contra Cambó i també Àngeles López de Ayala, amb la ficció... Què va ser més difícil de tot plegat?
La combinació de fets reals i ficticis neix per la necessitat de donar versemblança a la novel·la i situar-la en una època concreta. La dificultat primera, però també la part més apassionant, és la documentació, la lectura de les fonts que t’obren les portes d’aquella època i la selecció dels fets que t’interessa remarcar. Un cop et poses en la ficció penses com determinats fets reals han pogut impactar en els personatges que has creat i cal fer-los viure una manifestació, un atemptat, un concert... Crec que als personatges se’ls ha de fer viure una situació determinada per veure com responen, de vegades pots tenir sorpreses. I de vegades resulta difícil i no te’n surts i abandones i tornes a començar, en fi, fer i refer és el que toca sempre quan escrius.

 

«Els silencis poden comunicar una gran emoció. Per a mi el silenci, en la vida en general, és una forma de llibertat mental»

Alguns d’ells viuen una emigració agredolça, amb intents frustrats i noves fugides. Com és de difícil arrelar quan s’és immigrant? 
És molt difícil arrelar, hi ha qui mai no se sent d’enlloc i sempre acaba tenint dificultats per ubicar-se. Crec que un es pot anar ubicant quan tens tot el que és bàsic per dur una vida digna: feina, sostre, entorn afectiu i cultural. Crec que només a partir d’aquí es poden començar a fer arrels. Però així i tot, l’emigració sempre porta una connotació de dol que hi ha qui mai no acaba de superar i que molta gent no acaba d’entendre. Potser si tots tinguéssim clar que a les nostres arrels familiars sempre hi ha hagut emigració, seria una mica més fàcil d’entendre el sentiment de dol i les dificultats per arrelar en una terra estranya.

Aquesta és una història d’una nissaga. En un moment donat es diu que totes les famílies són iguals a les altres. Vostè què creu?
Sí, això ho diu l‘avi Vador en un determinant moment. En realitat crec que hi ha moltes semblances entre les famílies. A cadascuna hi podem trobar una varietat de persones amb sentiments molt semblants als de les altres famílies. Jo crec que a totes les famílies es poden donar enveges, gelosies, persones que són el pal de paller i que el dia que falten tot trontolla, altres que són més independents, persones més conflictives... En fi, jo crec que hi ha tipologia de persones que coincideixen entre unes i altres famílies, tot i que evidentment cada família té la seva pròpia idiosincràsia.

El passat sempre persegueix?
D’alguna manera crec que sí, pots amagar-lo, pots fer veure que no t’afecta, però crec que sempre hi ha un moment o altre en què aquell passat oblidat, apareix de nou, de vegades per treure’t la son o per despertar els fantasmes adormits. En fi, als personatges de la novel·la els passa això. Sortosament, però, no sempre tenim un passat tan cruent com el que ha tingut aquesta família de La solitud del pianista. Però en fi, crec que sí, que el passat pot aparèixer quan menys t’ho esperes.