Más de Cultura

Men Marías: «La dona sempre serà objecte d'escrutini social»

L'escriptora granadina ressuscita històries «molt fosques» de l'època de l'arribada dels americans a Rota en el thriller 'L'última coloma'. És el primer cas de la sergent de la Guàrdia Civil Patria Santiago i el caporal Sacha Santos.

Gloria Aznar

Whatsapp
L'escriptora Men Marías. Foto: Vicente Carvajal/Cedida

L'escriptora Men Marías. Foto: Vicente Carvajal/Cedida

Davant la base naval de Rota apareix el cadàver de la jove Diana Buffett. El brutal assassinat portarà històries tèrboles de temps enrere, dels primers anys de l'arribada dels americans. Aquesta és la trama de L'última coloma, de Men Marías, publicada en català i castellà (Univers Llibres/Editorial Planeta), un thriller molt documentat amb la dona com a centre, en un moment, els anys 50 i 60 del segle passat en què les dones desapareixien al poble amb total impunitat. La sergent de la Guàrdia Civil Patria Santiago i el caporal Sacha Santos seran els responsables de trobar el despietat assassí.  

Com és la convivència actualment a Rota?
Abans de la Covid-19 anava molt al poble per documentar-me i als americans se'ls veia molt integrats. Però arran de la pandèmia, ja no se'ls veu. El que no han pogut cinquanta anys d'història, ho ha pogut el virus.

Què li van explicar els veïns?
Tot. Tot el que apareix en la novel·la és real. A més a més, són gent amb moltes ganes de xerrar. Les persones amb les quals vaig parlar eren les noies que aleshores estaven esperant que arribessin els marins. M'explicaven com van passar de ser un poble perdut al sud d'Andalusia, en plena Espanya franquista, al fet que es colessin allà, de sobte, els Estats Units amb tot el que allò implicava. Amb aquesta mentalitat tan oberta, gairebé llibertina.

A Rota desapareixien moltíssimes dones, un fet en el qual em vaig inspirar. Sembla que va ser un moment d'impunitat absoluta.

Què va suposar la presència dels militars?
Arribaven després de sis mesos d'estar al mar, amb les butxaques a rebentar de diners i amb moltíssimes ganes de festa. És cert que la base va portar coses bones, flux econòmic i cultural. Però també històries molt fosques, com les de la novel·la.

Com la d'Inés.
El d'Inés és un personatge inventat i la seva història com a tal no és real. No obstant això, és veritat que a Rota desapareixien moltíssimes dones, un fet en el qual em vaig inspirar. Sembla que va ser un moment d'impunitat absoluta. El que diu la gent és que a Franco li interessava portar-se bé amb els Estats Units i a Rota feien el que els hi venia de gust, sense cap mena de problema. Allà funcionava la policia militar americana, que es dedicava a cobrir tot el que feien. Pel que fa a la nostra policia, directament no existia. És curiós que fa molt de temps que a Espanya es parla dels desapareguts de la Guerra Civil i hi ha més punts cecs en la història.

Les agressions a dones és una constant a totes les guerres i ocupacions. Però de Rota mai no s'ha sentit a parlar.
Quan vaig descobrir aquesta història, el primer que vaig fer va ser anar a veure qui havia escrit el llibre que jo volia escriure. No em creia que això estigués tan desaprofitat, no només en l'àmbit històric, sinó també literari, ja que és una matèria boníssima. I efectivament, mai no s'ha parlat de Rota.

James es refereix al poble com el tercer món, els compara als primats.
Em sembla molt representatiu perquè està parlant dels portaavions Dèdal, que a Amèrica estaven en desús i aquí eren el vaixell estrella. Em cridava molt l'atenció perquè significa viure de les sobres, però sense ser-ne conscients. Ans al contrari, pensant que ets el plat principal. Això m'ho va explicar un marine i reia molt al respecte. 

Va poder parlar amb molts d'ells?
No perquè entrar a la base no és tan senzill. De fet, et posen moltíssims problemes, són persones molt geloses de la seva intimitat. Vaig confraternitzar una mica més amb ells als bars, a la nit.  Alguns m'explicaven històries dels seus pares.

Quant de temps es queden a la base?
Depèn. Hi ha alguns que hi viuen de manera constant. D'altres arriben destinats sis anys i n'hi ha que estan tres mesos i marxen. 

Allà funcionava la policia militar americana, que es dedicava a cobrir tot el que feien. Pel que fa a la nostra policia, directament no existia.

Amb la qual cosa, si feien alguna malifeta després no se'ls trobava per enlloc.
De fet, em van explicar que era molt habitual veure els americans en camions seleccionant dones per les voreres. Les que els agradaven, les agafaven. I això passava a les tres de la tarda, no a les quatre o les cinc de la matinada.

Amb la pandèmia estan sortint a la llum casos de joves i adolescents que s'autolesionen. Per què va triar aquesta conducta per a la Patria, la sergent?
Volia treballar la relació amb el dolor, però des del cos perquè al cos no li interessen conceptes com ara la culpa, la justícia o el mèrit. Al cos només li interessa sobreviure. És a dir, o cures les teves ferides o mors. Aleshores, a mi em semblava interessant el fet que una persona utilitzés el dolor físic per a pal·liar el dolor mental. I arran de descriure el personatge de Patria, crec que he après a comprendre el dolor físic moltíssim millor. 

Però, què creu que es mitiga amb l'autolesió?
Una altra mena de dolor que no es pot suportar. Hi ha un sentit que és el de la propiocepció, la capacitat de la persona de percebre el seu cos. Quan es perd aquest sentit, esdevé una malaltia. Llavors, crec que hi ha persones que estan sumides en cicles de dolor tan profunds que perden la connexió amb la realitat i la capacitat de sentir-se delimitades com a persones. I és autolesionant-se com tornen a connectar amb la realitat. És a dir, és la manera de tornar a sentir el seu propi cos, de tenir aquestes sensacions corporals pròpies que s'han perdut per un altre tipus de dolors.

En la novel·la, la dona és un cos a agredir i a jutjar, víctimes entre ambdues cultures. Si anaven amb un americà, malament. Si es quedaven solteres, també...
Per desgràcia, això és una cosa que no està superada. Les expectatives que es tenen de la dona, precisament pel que dius, són absolutament irrealitzables. Perquè és igual el que facis. Sempre seràs objecte d'escrutini social. En aquella època, efectivament si estaven amb un americà, malament. Però si es quedaven solteres, malament també. És clar, moltes vegades una es pregunta què és el correcte, què s'espera de la dona, ja sense entrar en què pensa cadascú. I t'adones que el que s'espera pertany a l'àmbit de la fantasia. I avui dia succeeix el mateix en el sentit que si ets mare, malament; però si no ho ets, també malament. D'igual manera, si ets dona treballadora o si et quedes a casa. Seguim sense superar aquesta manera de concebre'ns i moltes vegades som nosaltres mateixes les que ens autoboicotegem.

La decència em sembla un concepte completament social i encara que visquem en una època de més llibertat sexual, continua vigent.

Inés es pregunta què és la decència. Per a vostè què és?
Ella mateixa reflexiona que la decència és negar allò que veritablement estimem i jo estic d'acord amb això. La decència em sembla un concepte completament social i, per tant, a mi no em serveix. Vull dir, crec que no hi ha una veritat. El que hi ha són veritats. Aquesta mena de conceptes són completament canviants i no cal prestar-los molta atenció. Al final, són formes de control social i el de la decència fins i tot avui dia pot estar vigent, encara que visquem en una època de més llibertat sexual.

Saltar-se aquest control social suposa anar a contracorrent en un poble com Rota. O marxar.
Una actitud que admiro moltíssim és la d'aquesta gent a la qual no només no l'afecten aquesta mena de judicis morals, sinó que fins i tot gaudeixen amb ells. Jo he conegut persones així. Perquè efectivament, o tens això o has de marxar. No et queden més opcions.

Les expectatives que es tenen de la dona són absolutament irrealitzables. És igual el que facis.

Els habitants de Rota són els que millor parlen anglès de tota la península?
Em semblava fascinant perquè estem parlant de Cadis, que dins de l'accent andalús és dels més tancats. I amb molta naturalitat passen a l'anglès, com si haguessin nascut a Oklahoma. A mi m'encantava escoltar-los parlar en anglès. Era curiosíssim, com reflexiona Sacha en la novel·la.

Tindrem més casos amb la Patria i Sacha?
M'encantaria. Hi ha personatges que vénen, t'expliquen la seva història i se'n van. T'utilitzen sense el més mínim pudor. Però aquests no han marxat. Si la novel·la té bona acceptació i la gent vol més històries, doncs per part meva segur que les tindran. 

Comença amb García Lorca, Miguel Hernández i Maiakovski.
Lorca és un poeta que, malgrat tot el valorat que està, crec que està molt infravalorat. Per a mi sempre està molt present, és la meva feblesa, una necessitat. I penso en tot el que ens hem perdut d'una persona que van matar tan jove. I a la novel·la, el fantasma de la casa de Mongoli és la Tarara, un poema seu que es va popularitzar com a cançó; Pel que fa a Maiakovski, és un dels meus poetes preferits. Em sembla que té una sensibilitat especial i Miguel Hernández és una altra de les delícies que existeixen. 

Temas

  • thriller
  • novel·la negra
  • Men Marías
  • Rota
  • violència masclista
  • Univers
  • literatura
  • novel·la

Comentarios

Lea También