Mischa Maisky i la música federal de Dvorák

Gràcies a l’Orquestra Camera Musicae i el seu director, Tomàs Grau, Tarragona ha passat de ser una ciutat escassament simfònica a tenir una gran temporada de concerts. L’OCM ha crescut fins a situar-se al rànquing internacional, i en aquesta tessitura –en propietat– en poc temps ha tocat amb dos solistes del màxim nivell: la pianista Maria Joao Pires i, ara, el violoncel·lista Mischa Maisky.

Demà divendres a les 20 hores, al Teatre Tarragona programen la versió universal de Maisky del Concert per a violoncel núm. 2. Op. 104 d’Antonin Dvorák, que és una de les que fan història, no només per la qualitat individual de l’intèrpret sinó per les orquestres i directors amb les quals l’ha tocada: esment especial per a l’enregistrament amb la Filharmònica d’Israel amb la batuta de Leonard Bernstein, el director que ha sabut llegir millor les partitures americanes de Dvorák.

L’estada a Nova York del compositor bohemi Antoni Dvorák, els primers anys noranta del segle XIX, li va inspirar les seves obres més cèlebres, la Simfonia núm. 9. Op. 95, coneguda per l’epígraf del Nou Mon, i el concert de cello que ens ocupa. Va integrar les grans tradicions populars que confegien la nació plurinacional dels Estats Units –de les balades tonals irlandeses al jazz ad libitum, passant per les danses pentatòniques dels sioux– el resultat va ser el que he etiquetat com a ‘simfonia federal’. El gran continuador d’aquella manera de compondre american-way-of-life va ser Leonard Bernstein, amb el seu màxim exponent West Side Story.

El Concert per a violoncel va més enllà i conjuga les tradicions populars eslava i nord-americana, podríem dir en llenguatge d’avui que és una clàssic-fussion, i Mischa Maisky és l’intèrpret idoni per captar els dos esperits que en alguna mesura sent en primera persona. Absolutament tots els violoncel·listes, tots, han tingut al seu repertori la inexcusable obra mestra de Dvorák, entre els quals els tres grans: Casals, Jacqueline du Pré i Rostropóvitx. Però diria que la somatització de Maisky, unida a la de Bernstein, és la més especial: la van enregistrar amb la Deutsche Grammophon el 1989, un any abans de la mort del genial Lenny.

Completa el programa l’Idil·li de Sigfrid, de Richard Wagner, probablement el compositor amb més fans i detractors a parts iguales, amb una relació molt especial amb Catalunya, on en Liceu va esdevenir el Bayreuth mediterrani fent de Barcelona la capital llatina del wagnerisme. Com a tota la música no escènica de Wagner –inclosos els preludis operístics–, aflora el lirisme que a vegades els seus herois de cartó pedra ajusticien a espasa disfressats de Conan el bàrbar.

Valor afegit de la proposta OCM del cap de setmana vinent –Tarragona, Vic i el Palau– serà l’enfocament que aportarà el mestre Grau a aquests grans reptes simfònics, en un moment dolç de creixement artístic d’ell i de l’orquestra, que permet treure partit harmònic al vibrato especial del solista i donar a la corda més aire o més fusta a partir de decidir quin metrònom tria per herr Wagner en una obra en la qual diversos directors han desafiat la quadratura conduint-la a diverses marxes.