Más de Cultura

Cultura Entrevista

Pere Maruny: «En aquest sistema en què vivim ja no queda res autèntic»

La mort dels altres és la història d’un noi que marxa de casa a descobrir món, en una travessia que podria ser la de qualsevol, el viatge de tota una vida.

Gloria Aznar

Whatsapp
Pere Maruny. Foto: Núria Guasch

Pere Maruny. Foto: Núria Guasch

Hi ha un temps per córrer, hi ha un temps per caminar, hi ha un temps per seure i explicar. Aquest és l’inici de La mort dels altres (Rata), de Pere Maruny, en què un noi marxa de casa a descobrir món, la vida i la mort, dues cares de la mateixa moneda. A través del recorregut el protagonista, sense nom, farà un viatge iniciàtic, d’autoconeixement i, sobretot, sense destinació final. I en el camí l’acompanyaran persones que entraran i sortiran de la seva vida. Com a rerefons les desigualtats, les relacions de poder i dominació, les pors humanes, les inseguretats i la sorpresa d’aprendre. A més a més d’escriptor, Maruny ha sigut activista, impressor, jardiner, porter d’handbol, bateria d’una banda d’ska i periodista que ha seguit de prop conflictes armats, com ara l’Orient Mitjà.

El títol és ‘La mort dels altres’, però el recorregut és la vida entre els altres.
A la novel·la hi ha diversos jocs literaris i aquest n'és un. És una manera de qüestionar-se coses.

Qüestionar-se temes com ara les classes socials o les desigualtats.
De fet, és qüestionar-te el món en el qual vius i com l’anomenem, com el nom fa la cosa, moltes vegades. Al final és com li donem la volta, com ho sacsegem. Perquè hi ha mil maneres de veure el món i un exemple són els rols de gènere.

Que els canvia. La capitana, els treballadors sexuals...
És invertir-los i per tant, fer una crítica als rols de poder i veure què passa quan aquests es trastoquen. La idea és no donar res per fet, sinó que hem de ser conscients que les paraules tenen un significat i que, per tant, les podem canviar i veure què passa si ho fem.

«El llibre és un viatge molt personal, d’autoconeixement, iniciàtic, de descoberta del món. I no necessàriament has d’anar a l’altra punta del planeta per aconseguir-ho».

Si els canvis de rol són com vostè els planteja, millor deixar-ho estar perquè és el mateix...
Anava per aquí la cosa. El masclisme, el racisme i el classisme són rols de poder, en el sentit que és el domini d’uns sobre uns altres. Llavors, què passa si li dones la volta, si això ho gires? Doncs, que segueix havent-hi el poder allà. El problema segueix sent el mateix, el domini, sense importar qui sigui qui. És igual si són els negres sobre els blancs o les dones sobre els homes. La qüestió és aquesta, sempre hi ha d’haver un poder d’algú sobre l’altre?, sempre hi ha d’haver gent subordinada? Aquest no és pas el motiu principal del llibre, però sí que m’agrada reflexionar sobre aquests aspectes. I no donar les paraules i el seu significat per descomptat. Plantejar-nos les coses d’arrel.

Pere Maruny. Foto: Núria Guasch

Té una espècie de tres manaments. No mataràs, estimaràs en va i la mort és un simulacre. Un simulacre de què?
De la mateixa vida. El simulacre és aquest sistema en què vivim en què tot està mercantilitzat i tot és un producte, ja no queda res autèntic, tot és una cosa per vendre. És descobrir això, que el món és un simulacre de còpia sobre còpia, sobre còpia, que ha perdut tot el significat inicial. I això es veu molt bé al final de la novel·la, amb l’última feina del protagonista, que és l’antítesi absoluta del que ell es planteja com una de les experiències fonamentals de la vida, que és el viatge. Llavors, el simulacre és això.

«No és tant transcendental allà on vas, sinó fer el camí. L’important no és la destinació final, arribar, ja que potser arribes o potser no».

Aquest noi viatja amb només vint euros i amb el diable de rerefons.
El diable és la idea del mal. Al principi, el personatge és molt ingenu, és molt naïf i a poc a poc va descobrint la vida, es va fotent hòsties, va rebent. Però des que surt també hi ha el diable, és a dir, ell sap que el mal hi és present en el món i sempre està a l’aguait.

Parla en primera persona i és el viatge d’una persona, però és molt coral.
És una de les paradoxes. M’agradava que fos una cosa molt narrada des del jo, però alhora, un nosaltres. El mateix personatge no té nom i no sabem mai com es diu. En tot cas, sabem com li diuen, com li posen els altres en cada moment, en cada situació que viu.

Diu que hem de triar rumb, però no destí. Vostè que ha sigut viatger, com ho fa?
No és tant transcendental allà on vas, sinó fer el camí. L’important no és el destí final, arribar, ja que potser arribes o potser no. L’important és el viatge que fas, què trobes pel camí, a qui coneixes, què aprens i com et deixes que el mateix viatge et porti amunt i avall. I gaudir de tot plegat.

Entenc que és el viatge personal de cadascú.
Sí. És el viatge de cadascú i és el viatge per la vida. El llibre és un viatge molt personal, d’autoconeixement, iniciàtic, de descoberta del món. I no necessàriament has d’anar a l’altra punta del planeta per aconseguir-ho. Vull dir, a vegades un es pot trobar a si mateix sense moure’s gaire. Ve a ser un viatge per la vida, perquè la vida també ve a ser això, per on passem.

Només els americans tenen la mort barata?
Bé, a Europa cada cop és més difícil moure’t lliurement. Amb això volia parlar també d’una sèrie de valors que es van perdent. La mort barata és l’Amèrica més pobre, on encara un es pot moure i buscar-se més o menys la vida.

«Sempre hi ha d’haver un poder d’algú sobre l’altre?, sempre hi ha d’haver gent subordinada? Aquest no és pas el motiu principal del llibre, però sí que m’agrada reflexionar sobre aquests aspectes».

Planteja una paradoxa. Uns nens que viuen sota terra, sense res però lliures. I una parella que ho té tot, però està parapetada darrere uns grans murs.
Potser no és un tema de rics o pobres. Jo he vist ciutats on hi ha nens que viuen al carrer, i nens sota terra. A Colòmbia, per exemple. I a la mateixa ciutat hi ha persones riques que viuen tancades per la por. Al final tots vivim en els nostres espais aïllats, tancats. Pots ser ric o pots ser pobre, però moltes vegades et trobes vivint tancat i aïllat amb tu mateix.

Va tenir contacte amb aquells nens?
El llibre no és autobiogràfic. Tot el que li passa al protagonista és ficció, literatura. El que sí que és veritat és que jo he viatjat molt, he fet una mica el que fa el protagonista, agafar una motxilla, marxar i veure si torno. I evidentment que he vist coses d’aquestes. Són també algunes experiències que un cop digerides les poses de manera literària.

Què és la realitat per a vostè?
És dels pocs pobles que surten en el llibre que és real. La Realidad és un poble que hi ha a Chiapas, a Mèxic, que va ser el bastió de l’Exèrcit Zapatista del subcomandante Marcos. És un poble enmig de la selva i em dona molt de joc literari perquè precisament planteja què és la realitat, què és real.

«Tots vivim en els nostres espais aïllats, tancats. Pots ser ric o pots ser pobre, però moltes vegades et trobes vivint tancat i aïllat amb tu mateix.»

De fet, com la realitat, ‘La mort dels altres’ també té moltes lectures.
Hi ha tot un treball literari darrere per no fer una novel·la convencional o a l’ús. Volia que sorprengués. I jo mateix m’he hagut de situar fora de la zona de confort, en un estil literari que tampoc per a mi no ha sigut fàcil.

Sortir de la zona de confort sovint comporta vèncer la por. El personatge en un moment determinat diu que la por «només es venç afrontant-la».
És també iniciar el camí, viatjar perquè al final no saps què et trobaràs, però s’ha de tirar endavant, ja t’ho trobaràs quan t’ho trobis. I amb això no estic criticant res. És al revés. És a dir, que no sempre et sortiran bé les coses.

No tot anirà bé com ens diem últimament i arran de la pandèmia.
Exacte. Hi haurà coses que sí i altres que no. La vida és així.

Temas

  • Pere Maruny
  • Grup Enciclopèdia
  • Rata
  • literatura
  • viatges
  • mort

Comentarios

Lea También