Presagi confinat en Cambrils

La Torre del Port acull ‘Ara’, mostra de sis artistes de diferents disciplines, sorgida arran del confinament 

04 abril 2021 12:56 | Actualizado a 05 abril 2021 15:04
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

A la manera d’un cadàver exquisit,  tècnica que els surrealistes van posar en pràctica el 1925, sis artistes de diferents disciplines van donar-li forma als seus sentiments durant el confinament de fa un any. «Un sorteig va determinar l’ordre d’intervenció. A partir d’aquí, cadascú, a casa seva, enviava per WhatsApp una imatge de la seva creació al següent de la llista, qui, al seu torn, havia de crear la seva pròpia obra arran de la interpretació de l’anterior. No va ser fins a l’estiu que es van poder reunir i veure totes les peces juntes», explica Elena Martí. El resultat de tot plegat és Ara, l’exposició col·lectiva, que es pot contemplar a Cambrils fins al 20 de juny, a la Torre del Port, «que el visitant pot recórrer en el mateix ordre que es va crear», com apunta Martí, la seva comissària.

Participants
Luka (relat); Nuri Mariné (pintura); Sergi Margalef (fotografia); Laura Morales (joieria); Queralt Osorio (escultura) i Pacient X88 (música).

Així les coses, a la lleidatana Pilar Brandariz, Luka, li va tocar arrencar. I ho va fer del no-res, amb una poesia que expressa la dificultat d’aquell moment. Paraules que parlen de desassossec, de «neguit», com manifesta Luka, encara que també d’abandonament. En aquest sentit, l’artista multidisciplinària assenyala que pensava en la gent gran, en les persones que morien dia rere dia. «Sempre hi he estat molt vinculada, tinc una debilitat especial. Vaig pensar que ells, que havien forjat aquesta vida, ara es trobaven amb això», comenta. Finalment, Luka té paraules per al presagi, per al futur. «A mi personalment se’m va fer un nus a la boca de l’estómac des del primer dia», diu. Nus de l’estómac que va canviar pel de «la boca del presagi, aquest vaticini del qual ningú sabia res, ningú sabia què havia de passar». 

Els dies se’ns apaguen famèlics de vida
les ganes s’oxiden
i els protèsics batecs marquen el ritme
de qualsevol suïcidi emocional,
ara que els colors juguen a amagar-se
sota un llit d’incertesa
i els solcs a la teva pell
dibuixen l’itinerari de tota una vida
un demà sense promeses
però habitable
ens convida a mirar-lo per sobre de tots els dubtes,
un demà sense pactes
però corpori
fa que la vida ens tremoli amb un nus de serenitat
a la boca del presagi.


El senyal de la Luka va ser el testimoni que va recollir la Nuri Mariné. «El text em va colpir molt. Jo estava en un moment de creació una mica apàtic, com molts altres artistes, i en llegir-lo, em vaig escapar de casa, vaig anar al taller i vaig començar a pintar, ho vaig fer d’una manera molt visceral», relata la pintora de Vinyols i els Arcs. A la boca del presagi és l’última frase del text de la Luka, i també el títol del quadre de la Nuri.

I de predicció també parla, per la seva banda, S/T, la fotografia del tarragoní Sergi Margalef. «Ho vaig enfocar des de la cultura japonesa. Ells, a un forat amb pedretes i herbes li diuen presagi», afirma Margalef, qui va passar el confinament a una masia a la Terra Alta, totalment aïllat de la resta del món. «Vaig fotografiar una peça molt simple, però alhora molt expressiva. Les herbes expressen les hores, el temps, el recorregut del cercle de les coses. És com natura morta». Un presagi, el seu, entès com un senyal. «En la cultura japonesa sempre són per a millor», diu, amb la intenció que sigui així també aquest cop.

La següent en la baula és la Laura Morales, qui va interpretar que dintre del clot, alguna cosa valuosa s’havia de protegir. Res-guardar és la seva creació, una agulla de pit. «Els materials que vaig utilitzar representaven aquest clot», elements que a l’interior són plata fina amb una base d’or fi, de 24 quirats. «També un peridot, una pedra en color verd amb una talla navette, que acabava de jugar amb els colors de la imatge del Margalef. Simbolitzaria les seves herbetes».

I va ser aquesta peça la que va rebre la reusenca Queralt Osorio, qui destaca que «quan la vaig veure vaig tenir, com sempre, la necessitat de transformar-la en cossos humans, que és la meva unitat artística». Cossos retorçats, cossos apinyats... «Les boletes dins del forat de la joia de la Laura em van inspirar un garbuix humà ple d’angoixa. Per altra banda, hi ha una part que surt, que és a fora i de color verd, que en la meva escultura és una altra figura humana, dreta, separada de la resta. No sé ben bé si l’estan empenyent o si se l’agafen. Però és un caire d’esperança». Quant al material, el  fang refractari i base de ciment, «li dona certa tristor amb el gris, alhora que expressa que l’estructura de formigó ens atrapa durant el confinament». 


Justament això és el que va entendre el Xavier Bordera, Pacient X88, músic internacional, productor, remixer i Dj. «Hi havia dues parts, que és el mateix que vaig fer jo amb la meva cançó. La primera era una munió de gent. La segona, una esperança». Així, el Xavier va crear una música «molt contundent, amb relació a la gent amuntegada, buscant una sortida. I una altra molt més èpica. Va ser molt ràpid, en quant vaig veure la peça». Ara ha estat produïda pel Museu d’Història de Cambrils amb el suport de l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat, dintre del Campus de la URV.

Comentarios
Multimedia Diari