Más de Cultura

Rosa Mateu: «Un actor ha de ser un atleta de les emocions»

Apassionada de la docència, treballa per ajudar les persones de Reus, de la comarca o de la província a seguir una bona formació teatral sense la necessitat d’anar-se’n a Barcelona

SÍLVIA FORNÓS

Whatsapp
Rosa Mateu a la biblioteca del Centre de Lectura. FOTO: Fabián Acidres

Rosa Mateu a la biblioteca del Centre de Lectura. FOTO: Fabián Acidres

Rosa Mateu Pena (Reus, 1968) és actriu, directora i professora de teatre, expressió i comunicació. Va estudiar a l’Escola Mare de Déu de la Misericòrdia i després a l’Institut Gaudí. Tot i que va començar els estudis de Filologia Catalana va abandonar la formació. Després va estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Actualment treballa com a docent per a l’Ajuntament de Salou, dirigeix l’Escola de Teatre del Centre de Lectura de Reus i és Assessora Artística de Programació del Teatre Bartrina. Tot això, sense deixar de banda els escenaris, per la qual cosa es considera una privilegiada.

Va començar Filologia Catalana a Tarragona, però no va acabar els estudis.

Un dels motius pels quals vaig començar va ser perquè m’agradava molt la literatura, però quan van faltar la Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover, que per a mi eren dos referents importants, em vaig desmotivar. A més, va coincidir que per motius familiars, em vaig haver de buscar una feina.

Aleshores es va posar a treballar.

Sí. Em vaig posar a treballar al Concessionari de la Renault a Reus. Però, realment, aquesta situació em tenia trista i apagada. No perquè no em guanyés bé la vida o no tingués bons companys, sinó perquè no m’agradava i no em sentia realitzada.

Què li ha agradat des de sempre?

Sempre m’ha agradat la docència i el teatre. De teatre n’he vist molt i des de sempre. De petita, amb els meus pares, molts caps de setmana anàvem al que abans era el Centre Catòlic –ara Bravium Teatre– o l’Orfeó. De més joveneta, vaig ser sòcia l’Associació d’Espectadors del Teatre (AET), la qual cosa feia que es pogués veure el millor teatre que es feia a Barcelona i a Madrid sense moure’s de Reus. Ja de més gran, vaig descobrir els teatres de Barcelona i això va ser fantàstic. Em fascinava l’art dramàtic, la literatura i la interpretació.

Com van ser els inicis?

Sempre explico que a l’escola, vaig tenir la possibilitat de fer una obra de teatre i em van donar el paper de fanal. Per a mi, va ser una frustració molt gran, perquè m’havia d’estar dreta amb els braços alçats durant tota l’obra i sense dir res. Per tant, no em vaig poder esplaiar gaire.

Després, com que també m’agradava molt la poesia i la lectura en veu alta, i amb la meva germana sovint practicàvem juntes, quan vaig ser més gran vaig començar a despuntar una mica a l’escola i l’institut a l’hora de fer presentacions, recitals o altres actes.

I a partir d’aquí?

Un dia, que estava molt farta de la feina, vaig anar al Saló de l’Ensenyament i vaig descobrir l’Institut del Teatre de Barcelona. Llavors, vaig poder comprovar que existia la possibilitat de cursar uns estudis superiors d’art dramàtic. De fet, sóc de la primera promoció del pla nou, el de la titulació superior.

Imatge de la directora de teatre Rosa Mateu Pena. FOTO: Fabián Acidres

Com van ser les proves?

Em vaig passar tot un estiu estudiant. Vaig anar a fer-les, no pensant que hi entraria perquè cada any hi accedeix molt poca gent, sinó per provar-ho. Les proves van durar més d’una setmana i érem més de 300 aspirants. Sabia que en l’especialitat d’Interpretació només hi havia 24 places, i per això em va semblar que seria pràcticament impossible aconseguir-ne una. Tant és així, que quan vaig anar a mirar els resultats de les proves vaig començar a mirar la llista per baix. Però la meva sorpresa va ser que havia quedat al capdavant.

Com va rebre la notícia?

En aquell moment, tenia 25 anys i va ser un mal de cap, perquè tenia una feina fixa i la vida bastant ben muntada a Reus. Durant uns dies pràcticament no vaig dormir. Al final, vaig arribar a la conclusió que el que havia de fer era lligar-me la manta al cap i tirar pel dret.

Quin balanç en fa de la decisió?

Ara puc dir que va ser encertada i positiva, tot i que no va ser fàcil.

Què va pensar quan va entrar a l’Institut del Teatre?

Em va semblar increïble l’ambient i trobar assignatures com acrobàcia i esgrima em va sorprendre molt. Després, veus que són disciplines corporals complementàries i necessàries per a la formació del cos de l’actor. També em van sorprendre assignatures de construcció de titelles i objectes, elocució o tècniques de coneixement corporal. Durant el primer i segon any, normalment, estudies assignatures de les quatre especialitats: teatre de text, teatre de gest, teatre d’objectes i teatre musical. Després, a tercer i quart ja vas definint el teu itinerari.

Com van ser els primers anys a Barcelona?

A partir del segon any vaig veure que havia de compaginar estudis amb feina, per poder pagar la formació, els viatges i l’estada. Per això, vaig començar a fer algunes activitats extraescolars de teatre a Reus, a l’Escola Mare de Déu de Misericòrdia i l’Escola Mowgli. Després, vaig assabentar-me que el Centre de Lectura volia tornar a engegar una Escola de Teatre.

Què va pensar d’aquesta oportunitat?

Em va alegrar moltíssim. Amb el Joan Anton Palomar, que aleshores era el responsable de les activitats acadèmiques, i amb el Joan Martínez, docent com jo, vam donar forma a l’Escola de Teatre del Centre de Lectura. Primer vam tenir un sol grup, on es barrejaven alumnes de diferents edats, i a poc a poc l’escola va evolucionar fins a l’actualitat, amb diferents grups i nivells i intentant donar un ensenyament de qualitat i reconegut.

Des dels inicis, què es va proposar?

No volia que passés més el que em va passar a mi, és a dir, que per fer uns estudis d’art dramàtic de qualitat, te n’haguessis d’anar de la ciutat. Per a mi, aquest sempre ha estat un aspecte important de la meva feina, pensar que la meva formació pot ajudar a persones de Reus, de la comarca o de la província a seguir una bona formació teatral sense la necessitat d’anar-se’n a Barcelona. Fa gairebé 30 anys que treballo amb aquesta idea.

Per l’Escola de Teatre del Centre de Lectura hi ha passat reconeguts actors i actrius.

Sempre que una persona que has tingut a classe es guanya la vida a partir de la feina professional d’actor o d’actriu, per a mi, i suposo que per a tots els docents, és un motiu d’orgull, perquè d’alguna manera, ets tu qui vas obrir-li els ulls al món de l’espectacle o al que després serà una formació superior a l’Institut del Teatre o en un altre centre. Puc citar alguns actors que han passat per l’Escola: l’Ester Cort, la Bàrbara Roig, l’Aïda Folch, l’Adrià Díaz, el Pau Ferran... la majoria dels actors de la Gata Borda també hi han passat. Això, sens dubte, dóna més sentit a la meva feina.

Sempre ha compaginat el teatre i docència.

Sóc una privilegiada perquè puc fer compatible el món del teatre –tant pel que fa a actuar com a dirigir– com la docència. Actualment treballo en la formació d’actors, parlar en públic i lectura en veu alta.

Tot això sense deixar de banda els escenaris.

Mirar-te els bous des de la barrera està molt bé, però també m’agrada saltar a la plaça. Per això, sempre que puc intento involucrar-me en projectes teatrals, com a actriu o com a directora. M’agraden els nous reptes i la creació.

Actualment, quins deures té un actor?

Sempre els dic als alumnes que quan poso ‘deures’ es tracta de pensar propostes i provar-les, és a dir, estructurar, donar forma i assajar, per després presentar-les a classe. I a tot això t’hi has d’acostumar. No són els deures que ens han manat habitualment a l’escola.

En la formació dels actors i actrius, quina importància té el cos i la veu?

Sempre segueixo la premissa de Peter Brook que diu que un actor és la suma de tres elements: la ment, el cos i la veu. Un actor ha de saber pensar, actuar i parlar. A més, m’atreveixo a dir que en l’aspecte de la ment hi podem afegir els verbs com crear, imaginar i organitzar-se. Després, tot aquest món de les idees ha de passar pel filtre del cos i del cor per arribar al públic, ja que un actor és nul si no connecta amb el públic. L’actor ha de saber crear i accionar.

Per últim, la veu és una conseqüència del cos, és a dir, si el cos és suficientment expressiu, la veu surt amb l’emoció adequada, sense haver de pensar en quin to ho dic o des de quin to ho faig. Tots aquests elements, si s’entrenen, són els que donen credibilitat i versemblança damunt d’un escenari. Un actor ha de ser un atleta de les emocions.

Una de les últimes iniciatives en el que ha participat és ‘Projecte Bartrina. Cultura de proximitat’.

Quan em va arribar l’oferta vaig dir: Al·leluia! Perquè al territori tenim bons professionals. Hem demostrat que no cal anar a buscar el talent a fora. És cap on hem de tendir. És una manera de què les persones que tenen ganes de fer teatre vegin que si fan formació aquí, també poden treballar aquí.

Temas

Comentarios

Lea También