Rubèn Montañá: 'El protagonista és l'exemple de persona que encara no es coneix a si mateixa'

En quin moment decideix escriure la història i per què ambientar-la en la Barcelona de 1888?

Aquesta història feia molts anys que la tenia al tinter, ja que el segle XIX m'interessa moltíssim, perquè és una època de descobertes i la gent confiava cegament en la ciència, com si pogués tenir solucions màgiques per tot. Tot i que és un gènere que s'ha treballat molt en el món anglosaxó en literatura del segle XIX i també des d'un punt de vista modern, recuperant aquesta estètica victoriana, aquí no ha estat així i pensava que Barcelona tenia aquest caliu, coincidint amb l'Exposició Universal de 1888.

D'aquesta època, quins ingredients literaris li han resultat suculents?

És una època on es va inventar pràcticament la literatura de gènere. De fet, el llibre és d'esperit steampunk, és a dir, una barreja de ciència, fantasia, màgia i llegenda en un entorn urbà. D'altra banda, és la meva primera novel·la ambientada en el passat.

A través del llenguatge remet a aquesta època passada.

Volia que el lector, quan es trobés amb el llibre, fes un viatge al passat. Llavors, vaig intentar que hi hagués aquest contrast, ja que el narrador parla en un català actual, però els diàlegs entre els personatges estan recreats amb el català de l'època. Era un català prenormatiu amb molts barbarismes, castellanismes i altres expressions que s'han deixat d'utilitzar.

Com ha reconstruït el llenguatge?

Recollint exemples d'obres de teatre i de novel·les de l'època he pogut reconstruir com seria aquesta parla.

Quant a la documentació, el treball ha sigut més exhaustiu?

Sí. A part d'escriure, també sóc actor i he tingut la sort de treballar amb textos de l'època. Amb la meva companyia hem muntat una obra de Serafí Pitarra, llavors hi ha moltes expressions i construccions que les tinc apreses d'haver-les dit en escena. Això m'ha ajudat molt.

El llibre és una barreja d'homenatges.

El gènere steampunk també té l'esperit de barrejar referents. Per això, l'obra està plena de referències a la literatura de ciència-ficció del segle XIX, com Jules Verne i Arthur Conan Doyle, i en general a la literatura gòtica. Després, hi ha aspectes més estètics com la barraca de fenòmens, a l'estil d'un circ ambulant on s'exhibeix a persones amb diferències físiques.

El protagonista, més enllà de tenir la pell marcada, està marcat pel seu passat.

El que volia era que el protagonista fos l'exemple de la persona que encara no es coneix a si mateixa, o que està equivocada amb si mateixa. De fet, ell, a bona part del llibre, es culpabilitza i veu com a negatius diferents aspectes de la seva persona, que un cop els accepta i compren, passen a ser característiques que el fan únic.

Així mateix, la resta de personatges tenen un poder sobrenatural o psíquic, que té relació a com és el seu historial humà.

En què s'ha inspirat per crear els personatges?

Sobretot, m'he deixat portar pel que em demanava la història. M'he inspirat en el poder que tenia cadascú i en crear un passat que els hagués marcat, i que ajudés que fossin com són en el present. Tots tenen una història per explicar i en el moment que els coneixes, comprens que reaccionen en funció del seu bagatge.

Com a escriptor, que tan important és que els lectors juvenils puguin viatjar en el temps per conèixer temps passats?

Entendre el passat i situar-te en una època diferent, et fa entendre coses del present. També et fa adonar que hi ha coses que no han canviat tant. Òbviament, quan tractes un tema d'època no pots deixar de tenir un punt de vista modern i ressaltes alguns aspectes que et sobten, gràcies a la distància del temps. Crec que és una bona oportunitat per entendre coses que passen avui en dia i preguntar-se si s'ha avançat gaire.

Què no ha canviat?

El llibre parla de les diferències socials, quasi pràcticament de castes. Hi havia grans desequilibris. Avui en dia, aparentment, sembla que s'han solucionat, però hi ha aspectes que es porten més en secret, quan en aquella època eren molt més evidents, i per això els ànims estaven més exaltats. Ara, hi ha coses que segueixen igual de mal parades, però no ens n'adonem o es disfressen perquè sigui més difícil reaccionar-hi.

En el llibre hi ha diversitat de classes socials.

Volia que cada personatge fos representatiu de diferents situacions vitals i socials. Això em va portar al fet que hi hagués personatges d'edats molt diferents, tot i que el protagonista té uns catorze anys i sigui una novel·la juvenil. Jugo amb el canvi d'edats propiciat per la cosa sobrenatural de les esferes que és una de les propietats que tenen, fer envellir o rejovenir.

El poder del protagonista està relacionat amb el foc. Per què?

Dintre dels poders psíquics més coneguts, els efectes del foc són més perillosos. Volia que el protagonista fos el que tingués una responsabilitat més gran. Fins i tot, al final de la novel·la, ens adonem que no només és per aquest poder que és més destructiu, sinó que realment el seu poder és vital per la resolució de la història.

Són dues cares d'una mateixa moneda.

Sí. De fet la novel·la està plena de pros i de contres d'aquest estil. Ell n'és l'exemple, és a dir, podent ser molt poderós, s'ha torturat tota la vida amb una cosa que és una gran virtut, vista des de fora. Jugo amb aquests contrastos, és a dir, a com una cosa que pot ser un premi et fa viure molt malament.

Què ha suposat guanyar el premi Joaquim Ruyra 2020?

Estic molt orgullós perquè és un premi amb molt de prestigi. Concretament, haver-ho aconseguit amb aquest llibre m'ha fet molta il·lusió perquè és la novel·la que més m'ha costat d'escriure, tant per la recerca com per l'elaboració de l'argument.